Vacances i altres fòbies

No crec que C. G. Jung sigui la millor lectura per unes vacances poc desitjades. Gairebé és inevitable buscar la raó d’aquesta fòbia a les vacances: sortir de la zona de confort del dia a dia em fa pànic sobretot quan sembla que hi ha una pressió social per tenir unes vacances amb espais i situacions diferents als de la resta de l’any. He declinat vàries invitacions i m’he inventat algunes destinacions; no m’han semblat plans ni persones amb les quals em sentiria còmode però em dòna la impressió de ser un pringat si no faig res especial, tot i que el fet de quedar-me als meus llocs d’oci habitual pot ser causa de d’abatiment posterior als meus mals costums; ja m’he provocat aquest estat semidepressiu després del primer cap de setmana. Suposo d’aquí ve la necessitat d’expressió.

I la lectura de de Jung no fa més que complicar no tan sols el perque d’aquesta fòbia a les vacances, si no una causa psicoanalítica dels meus problemes candents des de fa anys: necessitat de desaparèixer i incapacitat de relació amb qualsevol dona que m’interessi. La primera l’he anat controlant, encara que últimament l’ús de les drogues torna a ser més o menys habitual en els moments d’oci. Per la segona continuo sent un inútil total. Inevitablement, amb la lectura de Jung he buscat possibles arrels per aquests tres problemes. Pel que fa a les vacances, la causa pot ser de l’època infantil, per l’absència de vacances amb la meva família, sobretot del meu pare, per unes vacances catastròfiques o senzillament, i com jo més penso, relacionades amb els meus altres dos problemes. De totes formes, encara soc reaci a pensar psicoanalíticament; m’agradaria pensar que les coses son més senzilles, que les causes son molt més properes o que no tots els comportament humans han de tenir un relació causa-efecte.

I aquí un continua escrivint intimitats, un dimecres al matí de vacances, per què no sap on caure mort, per què no vol rodar bars, per què no vol marxar por ahí sol i tampoc acompanyat, per què ja llegiré Jung i me’l creurè i no me’l creurè després, per què potser si em veig amb ganes meditaré i em quedaré aixafat, per què ja no tinc ressaca per passar-me el dia mirant la tele, per què després igual intento escriure algo més creatiu o per què intento foratgitar-me les cabòries expressant-les i així intentant entendre-les. L’escriptura em continua venint de gust quan estic trist…

Canviat assaig per novela, sembla que la segona no m’ha d’afectar o m’hi he de sentir menys identificat. Però no. Vaig llegir “Preguntale al polvo” de John Fante. S’imagina que ell és el centre, que serà un gran escriptor, que la mexicana està colada per ell, tot i tractar-la malament, no escull bé les opcions, desprecia al contrincant, i quan li arriba l’oportunitat, va sobrat i la caga. I ho torno a intentar, I la torna a espifiar. Després pensa en lo que hagués pogut ser. Com me sona… Al final aconsegueix ser escriptor i perd la dona. Comença desastre i es va espavilant. Ni bo ni dolent. Interpretable. C’est la vie.

La novela és lo que és. Jung és més complicat. Me’l crec? Me complico la vida i rebusco? O continuo pensant amb el libre albedrío? Deixo que surti lo que vulgui, avui és un dia prou complicat. O surto a buscar solucions ràpides?

Deja un comentario