Sens

Alló que em fa vulnerable:
l’atracció del voler,
el destí sense camí,
mil amics immediats, impacients,
una amiga desinteresada,
l’amor racional,
els miralls del plasma,
el soroll perseverant de l’ego,
l’olor daurat i blanc.
I un gos trist.

Lo altre me fa inmune:
aquell caloret d’hivern,
els rajos dèbils quan el sol s’amaga,
l’olor de tardor,
la melodia del vent,
el murmuri del silenci,
un moment que no hi soc,
un peu davant de l’altre,
un somni gratificant,
una visió cega, desconeguda.

Lo que m’entristeix,
però esperona el meu creixement:
la seva actitud comprensiva i generosa,
l’expressió calmada,
com l’espai l’invita a expressar-se,
com el seu cos desfila elegant,
com un rostre em fa sentir ple.
El pessigolleig d’una carícia somiada
que desenfunda l’alè: una dosis d’eternitat.
Anhelo fos normalitat…
davant un mur invisible.

Lo que me permet viure:
l’aire que respiro.
L’aire que m’acarícia la pell
sentat al meu mirall al cel,
permanent i fugaç,
omnipresent i intangible,
dolç i valent,
me demostra que estic viu.