Present invisible

Al temps que perdia les memòria, perdia la paraules. No tenia records de quan era un infant i confonia els records de ja adult: no sabia si aquells records eren reals, se’ls construia amb les experiències alienes o senzillament eren somnis. Cada cop li costava més diferenciar realitat de ficció. A més d’aquesta confusió cognitiva, s’hi afegia una incipent capacitat per oblidar les paraules, una creixent dificultat per definir les experiències. Algunes paraules ja feia mesos que no les trovaba, s’havien escapat d’entre els processos bioquímics cada cop més atrofiats del seu organisme.

El futur era incert i solitari, però tot ell molt proper; no era capaç d’albirar més enllà d’uns dies. Tot tendia a aquell present inexistent que la llum i la seva velocitat s’encarregaven d’apropar. Aquell present que no existia, que mai havia vist, ja que l’experimentava uns moments més tard de que exisitís, però que agraïa a la llum que li permetés sentir-lo. Sense la velocitat de la llum l’espai-temps seria un caos, senzillament no existiríem: si la llum anés a un metre per segon, lo que passaria a tres metres d’un, aquest ho veuria al cap de tres segons, amb lo qual hauria estat completament impossible l’existència humana, i per que no de qualsevol organisme viu. Hauria estat molt complicat el simple fet de pescar ja que quan nosaltres llençaríem la llança per pescar el peix, aquest ja estaria en un altre lloc.

Ni que no pugués veure el present exacte, la velocitat de la llum li apropava. I existia gràcies a ella. I aquesta velocitat, única constant universal segons ens va demostrar Einstein, feia que no sols l’espai i el temps fossin relatius, si no que fos un mitjà totalment inútil dins aquell cap que encara cercava l’existència i confirmació d’aquells records i l’apropiació d’unes paraules que semblava que cada cop se sentien més alienes a ell.

I aquell volia semblar un altre. Perdia el cotxe en somnis i amb ell la capacitat de navegar la seva pròpia vida i la validesa de les seves experiències.

Deja un comentario