Perdó

Als vells vestidors del camp de futbol els companys d’equip no estan massa contents amb mi. No he pogut jugar, no tinc clar si per voluntat pròpia, o per desició dels companys degut a la meva poca implicació. D’allí, cap a casa, dalt del cirerer, des d’on puc veure la teulada i les rames d’emergència per on baixàvem lliscant dels plataners. Salto i pujo les escales de casa. Allí, els nens soldats negres assassins em fan assentar, mirant-me inquisitivament, analitzant-me i investigant la meva actitud. El cap, molt jove, m’evalua sèrio i inquisidor. Tinc molta por. De cop, començo a sentir trets, crits, sang, maten gent i a mi em deixen. Sento un gran alleujament per estar viu. M’escapo. Salto la valla cap a la carretera i la torno a saltar, amb el meu estil, impulsant-me amb els braços i utilitzant el ventre com a eix al perímetre de la valla. És un sistema molt ràpid per saltar una valla. Corro per la part de darrera de casa, esquivant presseguers, herba, arbustos i passant per sota de l’estrutura de ferro que havia de servir per les parres: la recordo perfectament, ja rovellada amb les bares rectanulars i hueques. Els xipres que linden tenen filferros perpendiculars al seu eix vertical que els mantenen units i salto, com si em tirés de cap a una piscina, com ho faria aquell del circ que salta per dins del cercle amb foc, entre dos arbres i dos filferros. Caic al tros de codonyers i fent grans bots, escapant d’algo, vaig al l’hort del Maties. El recordo perfectament: un rectangle, amb dos marges que donaven al tros de codonyers ben definits pels tubs de formigó colgats i units per una arqueta, un altre marge amb la paret de formigó i les parres que linda amb l’hort del Bresolí, amb el pou al mig i ple d’herbes i l’altre que el separava de l’hort del Vicens, amb la valla de filferro d’un metre, sostinguda per unes peones de formigo plenes d’herbet i camuflades, peones i filferro, d’herbes i enredaderes. Allí, espantat, em trobo la lleona. Em mira. Juga amb mi. Jo estic molt espantant. Salto cap a l’hort del Vicens. L’altre cirerer, el maleït. I un lleó dins l’hort, juganer, que em fa tornar a saltar cap a fòra, i recordo que un rato abans havia fet aquest mateix moviment escapant del meu germà. La lleona continua jugant amb mi, com un talp en mans d’un gat. Acorralat, busco l’altura, intentant pujar a la paret de l’hort del Bresolí, per l’estructura metàlica que recolza la parra. Dalt, sobre la paret, les dos files de teules lleugerament obliques conduides perla fila central de teules que les uneix. Però no tin forces pert pujar. La lleona em toca i m’agafa, sota la l’atenta mirada del lleó. Però em deixa viure; té clemència. De cop, el soldat negre i la lleona es fucionen en una abraçada, al mig de l’hort, amb casa meva i el caminet de fons; han decidit que em deixaran viure. No sé si realment em volien matar, el volien espantar o volien jugar amb mi, coneixedors de les meves pors, però m’han perdonat. I em desperto, sorprés.

Deja un comentario