El martell

Apareix preparat i contundent.
Amb els llavis pintats,
amagat en l’avorriment
o difòs en «perque vull».

Un xiuxiueig constant,
diàleg perpetu que tempta la resistència
invocant el ventre, camp base de la tensió
però actuant al cap, síndrome de confusió.

Rei del conflicte,
quan l’odies s’engrandeix,
es nudreix del dubte i del sofriment,
i gesticula violent.

Un clau mal ficat,
un record mal processat,
i el martell, constant i contundent,
prem la ferida.

Respira, atent-lo,
quan l’atreus desapareix.
Deixa’l passar sense jutjar,
odia no ser polemitzat.

Al martell,
mira’l als ulls però no el desafis,
escolta’l picar i accepta’l…
I marxarà.

Deja un comentario