Humphrey

Els magraners era l’única espècie d’aquell jardí que estava decidida a postergar uns mesos més la cúspide anual reproductiva i les seves flors i fruits encara esperarien el seu torn per a mostrar els vermells ataronjats que criden amb la seva olor melosa les abelles, afanoses de festivals gastronòmics, conscients o no de la seva responsabilitat en la transformació dels pètals i pístils en llavors groguenques recobertes de líquid vermell energètic solidificat i unit per una fina pell transparent, i unides totes elles per la pressió d’una pell defensiva i amarga, gelosa de qualsevol ataca prematur al seu motiu d’existència. Les llavors de les amèlies començaven a acusar la gravetat, i el seu mànec ja pansit reaccionava a qualsevol bri d’aire més violent de l’habitual amb la desconnexió, sempre buscant la superfície de gespa i grama, de la seva mare energètica que l’havia nutrit: rarament alguna llavor es convertiria en arbre degut a la potència i tamany del progenitor. Les altre espècies caduques del jardí, fossin flors diverses, mareselva, tilers, arbustos, sàlvia… estaven brindant a la vista i olfacte dels ulls i orelles habituals en aquell entorn l’explosió de la primavera, l’èxtasis de colors i gustos que cada any la naturalesa necessitava expressar el seu afany de perpetuitat. Els xiprers, -junt amb els llorers- majestuosos en la seva vellesa, afegeien un verd més viu al llindar de les seves extremitats, però matenien el seu aspecte i pròposit protector perenne durant tot l’any. Sota aquesta protecció i la dels arbustos on havia trobat el forat mérs adeqüat, la Blanca havia tingut la seva primera camada de gatets de les dos que paria anualment. Ell era ros, acompanyat d’un altre rosset més pelut, un de blanc i una de blanca. Jo, en aquells moments, me’l vaig mirar amb tota la tendresa amb la que reaccionava quan veia qualsevol de les desenes que camades que la Blanca ens va regalar, sense saber la posterior relació que tindria amb aquell animal tant senyoret i orgullós, gelós de la seva intimitat i el seu espai vital, que amb tanta tendresa vaig compartir

Deja un comentario