Happiness

Buscar-la o passar-ne? Intentar-ho, com a objectiu final, creant-se un mateix reptes i obligant-se a lluitar pel somriure, forçant la naturalesa pròpia, obviant la química? O deixar-se portar, sense anhelar, sense forçar, sense donar-li el valor suprem, sinó ignorant, despreciant-la com a objectiu final? Quan un somia, no pot fer-ho expressament. Ha de sortir. És pura química, genètica, libre albedrío? O voluntat i firmesa en el sentit dels nostres pensaments? S’aprén com l’amor, a ignorar-lo com a sistema de defensa, com les sargantanes es desfan de la seva cua quan se senten atrapades? Tants dubtes son símptoma d’un autodiagnosis massa exigent i d’un fracàs en la resolució? Justificar-se en baixar el nivell d’exigència per així complir millor les expectatives és una actitud covarda. Però la lluita constant desgasta.

Deja un comentario