El dia raro

Deambulant cap a visualitzar un petit desastre domèstic, vaig veure al negre. Em va sortir la vena solidària, només amb objectiu egoista: volia deixar de pensar en mi, i ajudar econòmicament a aquell venedor ambulant de carteres i rellotges podia ser una bona excusa. L’intent de ser simpàtic va resultar fallit: res més lluny de la meva intenció, li vaig regatejar el rellotge, tens i malhumorat, i ell em va mirar amb cara d’espantat. Amb la intenció d’apretar fictícia, li vaig comprar per gairebé el preu que em va proposar d’entrada. Volia actuar bé, per mi, i no em m’en vaig sentir. Era un altre exemple del descontrol emocional que portava, de la descompensació hormonal que governava el meu cos. Caminant, tot capficat en la situació laboral, suposo excusa del meu neguit, estava com absent, aïllat d’aquell entorn pel qual deambulava.

Aquells dies de grip havien estat una resposta del meu cos vers la tensió al qual l’havia exposat. Només pensava en la feina: el meu nivell d’exigència laboral no estava en sintonia al dels meus companys, cosa que m’irritava. I gastava l’energia lamentant-me de la situació. Odio culpar a les altres persones dels meus problemes però hi ha sitacions de dependència en les quals la responsabilitat d’uns entra en conflicte amb la llibertat dels altres. I aquí és on es gestà l’anomalia física: la grip. Fa dos dies la vaig abandonar a casa. En part. Per que aquell estat emocional no s’hi va quedar. I aquí continua el dia raro.

El dia raro. El del negre que volia ajudar i vaig tractar amb sobèrbia i arrogància. El dia que no vaig fumar i no en tenia ni ganes. Estrés puro i duro. Que la grip s’hauria d’haver emportat. Però no. Tens. Confós. La música rebotava. Les paraules no surtien, s’encallaven. Una aprovació d’un comentari em podia fer saltar un llàgrima. Deu minuts per saber què estava fent després de despistar-me amb un email. No sabia si em preocupava l’escofor quan miccionava. I ho feia molt sovint, com els polvos amb borratxera. I sense pensar ni en fumar. El petit desastre al pàrking no m’importava. I la possible expulsió de l’altre me la rempanpinflava, tenint conseqüències en la vida diària com tindria. Venia de pensar en el 99999999999999,9 de possiblitats que ni tansols em contemplaven, en la maternitat d’aquella i les mirades de l’altra, en la mitja virginitat, en el número 109.500 molt poc saludable, en si un dia tindríem prou poder per controlar el sol o la terra se’ns tragaria els cadàvers per venjança, en el confós concepte vital que només em permetia idees i em tancava la porta a les ideologies, en l’esperit crític que em fa llegir i veure modificant i en aquell concepte de Krishnamuti -los problemas solo existen si hay que resolverlos- que ara veig a anys llum.

I ara sí. Després del detall del nen -el somriure, no la gominola-, un Ducados. El sofà. L’escriptura per donar validesa als pensaments. Terapèutica. I la incògnita pel demà després d’un dia molt raro.

Deja un comentario