Definitivament eren cinc

Protegits de les mirades alienes, sota les escales del segon pis d’aquell vell edifici ja es van prometre amor etern. Pels dos va ser el primer amor i la seva imaginació era incapaç de concebre’s l’un sense l’altre. D’entrada, en el seu enamorament, no eren capaços de veure’s ni els defectes: la inexperiència i la visió innocent de la vida els protegia de les crueltats venideres. Poc a poc, quan l’enamorament es va anar difuminant i es van conèixer amb més claretat sense aquella lent borrosa, es van anar descobrint més objectivament. I la maduresa de la relació incorporà el respecte com a base de la relació, junt amb una connexió més espiritual. Van crèixer com a persones, creant cadascú la seva personalitat, però la seva admiració mútua també va anar in crescendo. Tenien una connexió que anava per sobre del pla físic; es notaven ni que no es toquessin, s’entenien ni que no es parlessin, se sabien les reaccions i utilitzaven aquestes sensacions per a respectar-se i tractar-se millor. Durant molts anys els seus cossos i ments van mantenir aquesta connexió vital que els va ajudar a crèixer a nivell personal i de parella. I semblava que aquella connexió, la metafísica, no s’acabaria mai. Però es va trencar: va aparèixer una tercera persona, totalment inesperada, que la va partir. Per ella va ser un tornar a començar; per ell, el principi d’una llarga pena.

El Café Robert era un bar turístic del centre de París. Tenia una barra llarga que dibuixava la forma estilitzada del local, amb set taules amb cadires per a 5 comensals davant per davant de la barra, separats per un passadís amb tamborets. Ell estava sentat a la quarta taula, d’esquena a l’entrada, amb els auriculars de l’iphone enxufats i amb el cap baix, mirant, pensatiu i nostàlgic per la finestra. Ja havia acabat les reunions de feina i va decidir anar a fer una canya abans d’anar cap a l’hotel a sopar i a dormir. Ella va entrar amb l’altre, a descansar de la visita turística a la Torre Eiffel per cel·lebar l’any de relació. Ella va entrar mimosa, despistada i centrada amb l’altre. Es va sentar a la tercera taula, donant-li l’esquena, també metafòricament, a ell. Al sentar-se, es van tocar les cadires, però ell estava massa obsessionat pensant amb ella que ni es va girar. I ella estava massa distreta amb l’altre per girar-se i disculpar-se. Van estar un mitja hora gairebé tocant-se però no es van ni notar. Aquella connexió espiritual que havien tingut va resultar ser res: sense els sentits de la vista i l’oïda ni es van ni notar. Dos persones que havien estat unides gairebé metafísicament no es van reconèixer en un lloc on la probabilitat que coincidissin era ínfima, residual. Ironies del destí. Aquell sisé sentit, comú entre el dos, que abans els permetia notar-se i entendre’s, va desaparèixer. O no havia existit mai. Lo seu no havía passat de la física?

Ell es va aixecar, pensant amb lo depriment que era París sense ella. I l’altre el va veure -no es coneixien- i va copsar la seva tristesa. Ell li va fer un somriure de circumstàncies. Ella estava consultant al mòbil la visita de l’endemà. L’altre se’l va quedar mirant a ell, embobat, i pensant què li podia passar pel cap a aquella ànima en pena. I quan va girar el cap cap a ella, li va sortir un somriure triunfador de manera insconscient. I va pensar la sort que tenia d’estar amb aquella companyia. I mentre ell pagava, va pensar en l’altre, que feia cara de curiós però feliç i li semblava que ben acompanyat, i els hi va pagar les consumicions. I sense girar-se va marxar cap a l’hotel, pensant en lo feliç que hauria estat a París amb ella i haver-la pogut invitar.

Deja un comentario