Cuba

Pachito li va dir a la Lucy, la seva padrina, molt atenta als seus 77 anys amb un físic menut i encongit per la xepa, que em prepares una sopa i un arròs quan vulguès. Ahir va ser el Gabi qui va patir la descomposició. Avui, encara de nit, havia fet acte de presència al meu estòmac. Al migdia volia fer, junt a Gabi, Júlia i Bernat, una excursió a cavall pel Parc Nacional de Viñales, al nord oest de Cuba, però amb l’estat del meu estòmac no semblava bona idea. Quedaven tres hores per l’excursió i esperava a veure com reaccionava el meu cos; després decidiria. Em vaig quedar sol a Villa Tropical, la casa particular d’hospedatge que regentaven Pachito i Aurely. Tenia el físic maltret però un estat de relaxació mental que em va empènyer a escriure, sentat al porxo de la casa, sota el sol cubà.

El dia abans, dimecres, estava molt ilusionat -no tant com el Bernat, que tenia la il·lusió d’un nen amb sabates noves- amb l’excursió equina a Viñales: havíem de fer el recorregut pel Parc Nacional, veure com feien tabac i provar-lo, visitar les plantacions de cafè, banyar-nos als rius i estanys que serpentejaven les muntanyes ovalades i al final, sobre les 6pm, veure la posta de sol. Aquella tarda, sota la foscor absoluta de Viñales, on havia marxat la llum, vam conèixer la Júlia i el Bernat, una parell de fet valenciana afincada a Roda de Barà. Ells venien, igual que nosaltres, del desgavell de La Habana, ciutat decadent i bulliciosa on les hagi, buscant la tranquilitat del camp cubà. L’havíem trobat, encara que l’excés de turistes diluïen el seu encant. De la Habana en portàvem molt bon record, encara que una mica difuminat per l’excés de rom dels dies anteriors a casa de Abdel i Lady i al bar d’Ulises, un bar de l’estat ple de bebedors encarnissats de rom barat i des d’on vam anar amb Ulises al Rincón de Hammer, un carrer amb bars famós per haver-s’hi rodat “Rápidito y furioso” (Fast & Furious traduit al cubà) on moments després Gabi va caure rendit degut a l’excés de rom. El vam entrar al taxi i cap a casa de la Niurka; a dormir la mona. L’últim record de la Habana era d’aquell mateix matí, al cafè amb Gustavo i la nostra conversa mentre esmorzava: -los cubanos somos felices por fuera y tristes por dentro. Nunca decimos lo que sentimos-. Gustavo era com Adbel: cubans pobres que es busquen la vida a costa de treure’ls-hi algo als turistes, sempre de bones maneres, oferint algo a canvi. Abdel el va conèixer Gabi amb les mateixes circumstàncies que jo a Gustavo: sortir de casa de la Niurka, preguntar on es podia menjar i passar un bon rato amb ell mentre l’invites a beure. Amb Abdel vam compartir cerveses, rom i menjar aquella mateixa tarda a casa seva amb la seva dona Lady i l’endemà vam dinar a casa seva on nosaltres ficàrem el menjar i ella ho cuinava. Una mostra del caràcter cubà el varem trobar a la botiga on vam comprar el menjar: una cua de 10 o 12 persones mentres la dependenta esmorzava amb tota la tranquilitat del món mentre la gent esperava. Amb Lady -típica cubana, generosa en carns, negra i vestida amb tota la de blanc amb la còfia al cap, igual que les esclaves d’antanyo- vam tenir una conversa molt agradable quan ells van sortir, em va entendrir amb les seves penes i li vaig donar 25 cucs. Els dos son santeros, però viuen en pobresa perpètua. No sabré mai si l’hospitalitat era sincera o interessada, bé suposo que sí, però m’és igual, els meus sentiments son sincers.

En molt menys temps de l’esperat l’estòmac es va ficar a lloc; l’arròs i la truita que m’havia preparat la padrina Lucy havia fet molt bon efecte. Arribaven a Villa Tropical Gabi, Júlia i Bernat havent reservat ja l’excursió a cavall per 10 cucs per persona. Els valencians viatjaven amb un pressupost molt ajustat amb el qual les desicions en compra de productes/serveis depenien majoritàriament del preu de l’ofertant. Entenc aquesta actitud en persones a les quals no els sobra els diners, però no m’agrada en persones a les quals els hi sobren: si la gent entengués els diners com a eina en comptes de com a finalitat en sí mateixa, per descomptat no hi hauria tantes desigualtats. Hi ha gent que acumula diners com un calb que acumula pintes; deixa’ls pels altres si ja no en necessites!. Després d’atansar-nos un taxi al punt on trobaríem els cavalls, Eidel es va presentar com el nostre guia. Acte seguit va dir: -hoy es mi cumpleaños- Paraules com felicidades, enhorabuena o cuantos cumples van sortir de les nostres boques. Vam pujar als cavalls i a pas lent vam tirar cap a la finca de tabac. Allí un guia molt elocuent ens va fer un puro, mentre ens fumàvem un cigar sucat amb mel i aprofità per vendre’ns un mojito, molt bo, per cert. -Estoy muy contento de pasar el cumpleaños con vosotros, españoles- va reiterar Eidel.

Uns millor que altres vam continuar cavalgant cap a la plantació de cafè. Júlia, la suposada amazona, no podia amb el cavall; em sembla que el cavall no estava massa a gust amb ella. A la plantació de cafè ens van explicar com feien del rom i cafè de manera artesanal. Interessant però no lo suficient com per haver-ho d’escriure; senzillament es quedarà uns dies a la memòria fins que vagi despareixent, des dels detalls fins a tot complet. Dubto que amb el temps, algun dia necessiti aquests records.
-Hoy ha sido un cumpleaños muy emotivo para mí. Mi madre se murió el pasado 12 de marzo. Y yo enfermé por su pérdida. Estábamos muy unidos.- Com és lògic en aquesta situació, nosaltres vam mostrar condolència i mostres de suport, acompanyat s’unes preguntes vàries sobre la seva família.
-Saldreis a tomar algo por la noche?- Una proposta en tota regla d’un cubà més típic de lo que imaginava: trist, introspectiu, amb anhel de pertànyer al nostre món, sortir d’aquell espai rural de carros i cavalls i veure l’entorn on es mouen tots els gringos que van a jugar amb els seus cavalls. Aquell cubà taciturn i solitari, de cara equilibrada i ulls intensos, que restava assegut fumant i pensant el la seva mare mentre ens feien l’explicació del cafè, ens va proposar de fer un beure junts a les 10 per cel·lebrar el seu aniversari. Vam acceptar. I vam tenir la cara de no anar-hi. En aquell moment no em va saber greu, però vist amb prespectiva ens vam portar com uns capullos.

Sopant i fent unes birres, Gabi i jo vam decidir marxar de Viñales el següent matí cap a Playa Larga. Tambè ens venia de gust canviar de companyies; volíem anar al nostre aire i conèixer gent nova. L’endemà a les 7.30 am, ens vam menjar l’esmorzar que ens havia preparat la Lucy i carretera i manta.
-Hay muchas playas mejores que Playa Larga en el sud de Cuba. Además, es pequeña y por la noche no hay nada- Aquell comentari del taxista i les referències que vam trobar en la nostra indispensable -els primers dies- guia de Cuba ens van fer camviar d’opinió. Aníriem a Trinidad directament, si trobàvem taxi a última hora, clar.

Sortosament, el taxista ens va trobar un lloc en un camió bus que anava a Trinidad; 5 pesos més i tot solucionat. Sis hores de viatge i ja hi estàvem. Allí, després de mirar-ne un parell, vam trobar una casa colonial molt agradable, regentada per Julián i Isabel, un metge jubilat i la seva esposa que ens van brindar velades molt agradables. Després de sopar al Cubita per 55 cucs van decidir anar a dormir. L’endemà dissabte vam anar a la platja amb Davis, un taxista jove, negre i molt agradable que ens va dir que ens vindria a buscar a les 6:20pm. -Un cubano llega siempre 5 minutos tarde- va puntualitzar. Playa Cantón era un platja molt llarga, encarada a Centre Amèrica on vam veure una posta de Sol espectacular. Durant la tarda, vam tenir una conversa molt llarga i distesa amb el Gabriel, mentre feiem un coco amb rom, llimona i mel. Espectacular! Primer, encara a l’aigua, em va explicar tot el seu viatge pel sudest asiàtic: Tailàndia, Laos i Nova Zelanda. Va ser un viatge memorable, ple d’aventures i emocions. Després em va parlar de les seves inquietuds i objectius. Té diners i vol montar algun negoci o estudiar i formar-se en alguna altra disciplina que li permeti viatjar. Farà algo interessant, segur, en té ganes i té capacitats.

Diumenge va ser dia d’excursió. Volíem anar al Valle de los Ingenios i el Gabriel va proposar bicicleta com a mitjà de transport. Jo no ho veia gaire clar, acompanyat en la idea per Julián i les seves dos noves hostes: dos uruguaies, que semblaven mare i filla, amb les quals vaig tenir una agradable conversa durant un rato: socialisme cubà, situació política espanyola, pros i contres del capitalisme i comunisme,… i un apunt meu que em sembla que no les va convèncer: qualsevol sistema d’organització en un estat és bo si està aplicat amb sensatesa i respecte per a tothom. Un tiet meu deia que una dictadura, si el dictador fos sensat, tambè es un bon sistema. Proposava una bona manera de decidir la idonietat de la gestió: cada any, si la gent creia que ho havia fet bé, renovava el càrrec. Sinó ho havia fet bé, guillotina. Sembla de difícil aplicació però molt pràctic pel poble. De sobre, enmig de la conversa, va tornar Juliàn avisant-me que tenia preparat el tè i de passada va elogiar-me com a persona “muy perspicaz y sagaz”. La meva oferta de preparar-li unes targetes noves va millorar considerablement la qualitat del seu tracte vers mi. La nit abans, compartint una botella de rom, vam tenir una conversa molt interessant on ell ens explicava la situació a Cuba i nosaltres l’il·lustràvem en la forma en que les noves tecnologies afecten a la societat occidental, tant les avantatges com els perills, com el Big Data afecta la relació entre empreses i persones i com els poders fàctics ens tenen cada cop més controlats. Li comentava com, per exemple, les dades mèdiques aconseguides a través dells wearables que aconsegueixen les asseguradores poden afectar negativament als usuaris.

Un cop Julián va pronunciar les paraules alagadores davant les uruguaies, el meu ego va ascendir al meravellés cel cubà a la velocitat de la llum. Després vam decidir llogar les bicicletes. Ens van dir 5 cucs per cap i en van cobrar 6. Ens hi començàvem a acostumar, cada dia ens fotien el pal, i aquests 2 cucs possiblement van anar a la butxaca del Julián. L’excursió va resultar un agradable dia perduts pels paisatges i camins del sud central cubà i menys cansada de l’esperat, almenys per mi. Vistes impressionants de tota la vall des de l’alt de la Torre Iznaga, Guachinango per carretera i camins secundaris, travessia a peu d’un pont de tren que permetia travessar el riu, bany al riu acompanyats per un cuidador que ens va mostrar el camí travessant una casa particular i una plantació de plàtans i dinar el millor pollastre que hem provat a Cuba en una casa/granja sota unes planxes de metall que ens refugiaven d’un sol de justícia d’un hivern molt aliè per nosaltres. En la tornada jo anava pedalant a un ritme més alt que el Gabi sense pensar que havíem quedat a San Isidro. Tot de cop em vaig trobar patint a la carretera per si li havia passat algo; arribà totalment exhaust després d’haver fet molt més recorregut que jo. Dos litres de birra i sopar a la Factoria Santana i un passeig per la Feria va ser lo únic que vam fer abans d’anar a dormir.

Mentres el Gabi descansava de les agulletes i dels danys colaterals del corder de Vinyales encara existents, jo vaig passar el matí passejant per Trinidad: carrerons, la biblioteca, galeries d’art… va ser un matí molt relaxat, devia ser la calma que anticipava la tormenta. Dos canxaxas a la 1pm al bar on Nelson feia els còctels van ser la xispa que va encendre una tarda/nit bastant etílica després que el Gabi tinguès encandilats als barmans del bar explicant la seva experiència fent còctels i les seves vivències a Londres. Unes rondes de rom i cervesa a les escalinates de Trinidad van precedir la meva presentació a una parella cubana amb la qual ens vam unir. Tot seguit va arribar la germana de la noia i va plantar una botella de rom a sobre la taula. I de sobte, no recordo com va començar, em veig parlant amb unes bessones argentines, amb les quals vam anar compartint mate, cerveses, converses, rialles i rom. Després de portar una altra botella de rom i intentar aprendre a ballar salsa amb una cubana, el Gabi va desaparèixer amb la jaqueta de Victòria, una de les germanes argentines. Jo li vaig insistir en que no es preocupés, però ella semblava nerviosa per la jaqueta i la vaig acompanyar a casa nostra per veure si estava allí. No el vam trobar i vam tornar amb l’Agustina, l’altra germana. Mentrestant, vam perdre tant el mate com l’última botella de rom que haviem comprat. Vam anar a sopar una pizza amb les dos germanes i Victòria, cansada, va marxar a dormir. Vam anar amb Agustina a bucar unes birres i vam estar una rato, indeterminat per mi però que podien ser un parell d’hores, parlant en un portal. Recordo que durant algun moment vaig pensar en que podria passar algo interessant entre ella i jo, però es va esfumar; suposo no tocava i sincerament no recordo tenir-ne gaires ganes, estava a gust xerrant sense pretensions, que es realment quan em sento distés i trec lo que sento sense cap més objectiu que relacionar-me i coneixer. No recordo massa sobre que vam parlar, però sí recordo que estava molt a gust.

Agustina era alta, rossa, amb corves i generosa tant en carns com en paraules. Els seus grans pits accentuaven la seva atracció sexual. Era inteligent, agradable i divertida i la seva condició de milenial estava accentuada per la seva constant distracció amb les xarxes socials, cosa una mica complicada a Cuba, on trobar connexió a internet no és massa fàcil. Victòria era morena de pell i de cabell, alta però amb un físic més dèbil. Introspectiva i sensible, estudiava cine i sempre anava acompanyada d’un quadern per apuntar. La seva mirada profunda transmitia tristor i aquells ulls immensos i els llavis carnosos podien atraure a qualsevol que busqués una noia intensa i sensible, però no una relació senzilla. Les dos de 21 anys ens van aportar alegria i conversa aquell dimarts tarda tant calurós que ens havíem llevat aviat amb ressaca. L’endemà no vam esmorzar on volíem degut a que ens vam confondre i no ho vam trobar, vam portar el jersei a la Victòria però ja no estaven a la casa on s’hospedaven, curiosament tocant a la nostra. Vam dinar a San José i després migdiada. Elles també ens van venir a buscar a casa nostra però no vam trobar-nos; llavors van anar a la platja. Abans de la migdiada li vaig enviar un parell de postals -que em van dir per activa i per passiva que no arribaria a destí- una de les quals era per al Ramon, com a agraïment ja que sempre em porta a les estacions de tren o avió quan viatjo la part de viatjar menys entretinguda: viatjar -9 hores d’avio- no es divertit ni omple. Lo que realment m’agrada es estar a llocs diferents i coneixer llocs, persones i cultures diferents. Després de la migdiada vam decidir canviar Trinidad per los Cayos de Santa María l’endemà. Ho vam arreglar amb l’agència i el taxi. Abans d’anar a fer un beure a la plaça de l’escalinata ens vam trobar els valencians a la “plaza del wifi”, que era com comunment es deien les places on hi havia connexió a internet. Vam explica-nos quatre històries i ens vam despedir, que teniem coses a fer. Realment va ser molt tranquiitzant no tenir gaire accés a internet. En quant a aprofitar per compartir vivències en xarxes socials, a l’igual que faig sempre, res de res. Suposo amb això soc coherent amb la meva vida personal; soc tímid i parlo poc, no crec que hagués de ser diferent la meva vida virtual.

A la plaça de l’escalinata ens vam trobar Victoria i Agustina. Ens vam sentar amb elles i compartir cerveses, rom i conversa: filosofia, cine, literatura, viatges, política i sobretot, Cuba. Aquest va ser el gran plaer de Cuba: rom i converses amb tranquilitat, sempre cap pressa ni pressió. Elles estaven cansades del maxisme dels cubans i de la seva falta de principis. Tots hi estàvem d’acord: aquí fins que no passa algo no saps com anirà i sempre te l’intenten colar, tens la sensació que sempre hi ha una segona intenció, tot i la seva inacabable simpatia. Al llarg del viatge, Gabi i jo vam comprobar que era així, o almenys la majoria. Les paraules d’alguns cubans, se les emporta el vent, igual que les paraules que agraden, que donen plaer quan escoltes, però que no son sinceres i que amb el temps veus que només son paraules, que no son sentiments. Vam continuar la conversa tot sopant, aquest cop sobre relacions. Agustina va comentar que ella tenia una relació oberta i que no es veia amb el mateix home al cap d’una anys. Tot conversant van anar sortint els tipus de relacions que tenien en aquest moment: interessant, pero “hasta aqui puedo leer”. En la despedida, elles van reiterar que si ens quedavem un dia més podiem passar el dia junts. – Pero si creeis que vuestro cometido en Trinidad se ha acabado…- o algo similar va dir Agustina.

Era un pouet, una arqueta de reg immensa. No recordo com la vaig trencar amb la bici. Volia marxar sense deixar empremta del meu accident, però quedaven restes de la meva bici. Em descobririen si marxava sense netejar les restes. Intentava marxar però em van veure uns argentins. Estaven molt enfadats, tiraven taules i cadires. El Lluis Garcia i l’alcalde de Mollerussa intentaven posar pau des de darrera les tanques. Jo estava molt asustat i demanava ajuda. De sobte un espanyol va tirar-los unes cadires i els argentins encara es van enfurismar més i jo em vaig quedar sol entremig d’aquella jauria. Hi había gossos que es menjaven altres gossos. I jo estava sol enmig d’una jauria que em volia matar demanant clemencia. De sobte, em desperto i em tranquilitzo. Per descomtat, bici (excursió a Ingenios), argentins (les noies argentines) i gossos (Cuba n’estava ple de callejeros), estava fent associacions de les meves experìencies a Cuba.

Dimecres no passaria a la història: viatge amb taxi cap als Cayos amb dos alemanys. Realment, si sabent l’idioma és difícil tractar amb els cubans degut a la seva pilleria, no imagino lo difícil que deu ser per dos alemanys empanats que no parlen espanyol; no es veien massa satisfets. Una altra parella d’italians que vam conèixer, amb els quals vam coincidir a Viñales i a Trinidad, estaven també agobiats amb la manera de funcionar dels cubans. La resta del dia va ser arrepentirse d’haver fet cap a aquell cau de gent grassa i mandrosa podent estar passant el dia a Trinidad amb la gent d’allí: Nelson, Davis i parella (no recordo el nom), Agustina, Victòria… Sol, vaig anar a fer un tomb per la platja, ja deserta; va ser dia més trist i taciturn de la meva estança a Cuba. La nit ja va ser diferent, després d’un sopar japonés i unes rondes de rom. A l’igual que l’endemà dijous, que ens vam dedicar a fer platja, piscina, menjar i rom.

Divendres va ser un dia aborrit, un altre d’aquells dos o tres dies de viatge per Cuba, aquest cop en un autocar, molt més còmode. Igual que la passada nit, ens vam despertar molt aviat, sobre les 5am; no sé què tenia aquell resort que evitava que Morfeo ens apliqués les seves dosis de somnífers. Vam intentar jugar a la petanca , a la qual ja vam jugar la tarda abans -amb un gustasso impressionant degut al rom, per cert- fins que a les 6pm van fer acte de presencia els mosquits, que eren una plaga a aquella hora. Just quan volíem començar van arribar les argentines amb les quals vam dinar i passar el rato fins que a les 3pm vam pillar l’autocar que ens portaria a La Havana. 6 hores de camí amb un parell de parades i un altre cop al barullo. Aquella nit vam sopar pseudo pizzes per 20 cèntimes, acompanyats per cucaraches i a dormir a casa de la Niurka un altre copa, acompanyats un altre cop per cucaraches. En vam matar una al lavabo i l’endemà les formigues ja l’havien fet desaparèixer: la natura és un cercle de víctimes/depredadors molt eficient i molt pulidet ja que qualsevol desperdici troba un basurero que l’aprofita, fins que l’espècie humana ha entrat en acció.

Dissabte només sortir de casa ja vam trobar Gustavo amb el qual vam passar el dia: esmorzar, passejada per la Havana i la menjada forta del dia en un xiringuito de la Feria, recent inaugurada. Allí es on el caràcter cubà, la manera que tracten als turistes i es guanyen la vida va quedar més palesa. Gustavo ens va demanar que canviessim els cucs per cups, que els hi donèssim i ell ja pagaria. Van vindre uns altres cubans, des de fora del xiringuito, demanat-li que comprés beure. I no enteneiem massa què passava, era tot com a molt enrabessat. Li demanavem que ens expliquès què feia, però es mostrava hermètic. De totes formes, tres mitjos pollastres i 8 cerveses ens van costar 10 cucs; tot un xollo. Després van començar els concerts a la Feria. Allí vam veure per primer cop les cubanes buscones i la gent com te n’ofereia; no ens havíem mogut pels llocs on la gent va a buscar sexe, no era ni de bon tros l’objectiu del viatge. Un rasta, el qual primer semblava que venia senzillament per coneixe’ns i parlar, poc a poc ens va anar oferint marihuana, coca i quan pagaríem per una dona: – jo per una dona no pago- vaig dir tot convincent, com si mai ho hagués fet. Durant la nit se’ns van oferir, no massa sutilment, alguna que altra cubana, però ni jo ni el Gabi estavem per la labor. No sé a quina hora vam marxar, però va ser després de decidir que no comprariem més rom, que una altra botella ens tombava. Una altra pseudo pizza de 20 centims, i a dormir amb una bicicleta taxi. L’endemà ja tocava avió.

Diumenge migdia va ser el principi del viatge de retorn que s’acabaria, per mi, el dilluns a les 7pm fins que vaig arribar a casa acompanyat pel Carles de Lleida, que em va venir a buscar a l’estació de Lleida i després de fer un parell de birres em va portar a casa. Entremig hores de vol, de tren i d’espera per estacions cubanes i espanyoles.

L’experiència amb Cuba va ser molt bona; ciutats, paisatges, el color blau del cel, els cotxes antics que alegren la Habana, la ciutat colonial de Trinidad, la casa on hi vivíem, les platges, les zones muntanyoses, els passejos a peu, bici o cavall, bars, places, rom, menjar pasable, dolent i exquisit en comptades ocasions, música en viu… i la sensació que Cuba s’ha quedat estancada als anys 60 dels segle passat. Res no es renova des de llavors, senzillament es van fent pedaços.

Sobre els cubans, la sensació és més agredolça. Son molt amables i t’ajuden amb què poden buscant alguna almoina, és el seu modus vivendi, però alguns ho portaven a un extrem que el feia sentir violent. Busquen en els turistes el seu modus vivendi ja que alguns han perdut l’esperança de que el seu sistema polític i d’organització de la societat canvii. Estan tant acostumats a que tot els hi vingui fet que s’ha creat una generació que de tot en culpa al govern, ells no mouen ni un dit per arreglar res, inclòs petits arreglos domèstics que aquí es veuria de deixat no solucionar. Ells suposo deuen anhelar la llibertat, poder fer el que vulguin. Jo sincerament crec que la llibertat està sobrevalorada; tothom se n’omple la boca però la majoria de gent volen estar protegits pels paraigues còmode de la societat: sous fixos, assegurances, protecció social… Realment ningú vol viure per ell mateix, lliure de les comoditats que ofereix la segura societat occidental. Si els poders que la controlen vulguessin la llibertat, per que no podrien ser lliures de deixar de protegir-nos? I aquesta llibertat, la que ens deixaria espavilant-nos en front el món, ens agradaria? No ho crec, la llibertat que ens agrada es la de poder triar si anar de vacances a Salou o a Roma, no la llibertat d’espavilar-nos i protegirnos a nosaltres mateixos sense ajuda. Doncs bé, tornant a Cuba, amb lo acostumats a viure tutelats sense massa feina i el seu caràcter festiu i ociós, no sé com alguns es pendran l’estrés i els horaris occidentals. Ho veurem aviat, no en tinc gaires dubtes.

En fi, el viatge que volia fer: de plaer, relaxat la major part del temps i amb la companyia del Gabi, amb el qual vam coincidir en la manera de prendre’ns el viatge. També altres companyies que vam anar alternant. I si hi tornaria? Doncs possiblement no, ja he conegut l’arcaica Cuba de la inacabable revolució -etimologicament totalment contrari el significat real al l’imposat pels castristes-, però hi ha molts altres destins per explorar.

Deja un comentario