Contrapunt

La perfecció és neutra. Tot i no errar, tot i estar sempre en la posició, actitut i resposta adequada per cada moment, aquesta objectivitat social la deixa en un punt mig en que perd tota l’atracció i el carisma. Cadascú ha d’aportar al seu medi algo propi, ha de transmetre un enfoc vital de les característiques intrínseques del seu ADN únic. El vici de l’entorn és inevitable, però aquell que potencia la seva personalitat, en positiu socialment com a virtut o en negatiu pels altres com a defecte, i ho fa de manera sincera amb ell mateix, desprén un aroma d’autenticitat difícil d’ignorar. El ser socialment perfecte, que segueix tots els dictats que l’època i l’entorn proposen, pot ser molt envejat des de la distància, però desmotivarà una consciència àvida de curiosistat en la proximitat: si un és el que s’espera que sigui, perdrà pel camí el que potencialment és.

Un és cel·lules que van morin i naixent. I en set anys totes aquestes ja estan renovades. I en aquest interval de temps un ja només té la informació que aquestes han transmés. Res físic és igual. Un és l’experiència que aquesta informació ha passat, des de l’unió de l’ovari i l’espermatozoide, passat pel fetus i acabant en l’ésser humà. I un és la manera que té la informació de treure conclusions. I aquestes conclusions han de ser úniques, a no ser que existeixi l’infinit. Si l’infinit, existigués, una altre cos i ment estaria ara mateix, en un nombre infinit de vegades, escrivint aquestes paraules en algun lloc del multivers. L’infinit podria estar en les proporcions de l’espai i el temps: per què no un àtom està composat per un multivers, en unes proporcions de tamany no quantificables per la nosta capacitat de conèixer? I el temps que tarda un electró a donar el tomb al nucli fos com milers d’anys llum pels habitants del multivers del nucli?

De retorn als aspectes més terrenals, aquestes cèlu·lules i àtoms, que ni et coneixen, segueixen la seva lluita per la teva existència gràcies al seu objectiu de pervivènciai i suposo, les ordres d’una jerarquia encapçalada pel cervell. I aquest cervell, després de la prioritat de permetre seguir bombejant i respirant al cos, ha dotat als éssers vius, i en major mida als humans, de pensar en els moments posteriors a l’actual i en anticipar-se i preveure el futur. I un, l’ente sencer que escriu, a adoptat, degut a les conseqüències de les seves accions, una visió de futur curta: com un ruc al qual li acoten el camp de visió i només veu la part central del seu camí, jo he tingut la opacitat a un parell de setmanes del moment actual. Això m’ha permés no haver-me de preocupar per res que passi aquest camp de visió; en certs moments el meu camp de visió va quedar reduit a hores i actuava potenciant fins al límit l’acció dels elements químics que em donaven plaer, però el desgast d’aquestes substàncies feient que el plaer es convertís en patiment en qüestió d’hores. Amb el temps he aprés a dosificar el plaer buscant l’equilibri. I poc a poc, he tendit, encara que a molta distància, a la perfecció abans citada. Però seguint aquesta tendència a treure’m les plaques visuals -com els rucs de l’anterior analogia- i allargant el meu camp temporal de visió, en alguns aspectes m’he espantat, ja que li he donat un valor a la vida del qual abans no disposava. Algo que no tens, no ho pots perdre…

Aldous Huxley em potencia aquests pensaments amb Contrapunt. I continuarà.

Deja un comentario