Archivo de la categoría: Tecnologia

Social Zara

Amancio Ortega. La figura que s’ha convertit en el cas d’èxit, l’home fet a sí mateix, el self made man que tots els coachs estudien com a cas triomfador en el món dels negocis en la societat de consum globalizada. La seva empresa s’ha entès com un model d’èxit empresarial, però jo crec que tambè es pot interpretar com una perfecta adaptació comercial a l’individualisme del qual en sorgeix el sentiment del jo, la necessitat de distingir-se i superar els altres, combinat amb una societat eròtico-publicitària que reclama el desig, no el plaer -el plaer es reserva per l’esfera privada-. La moda s’adapta perfectament a aquesta exigència ja que, a part de ser una necessitat totalment efímera i prescindible i cíclica en la necessitat cada temporada, marca un status social. I la publicitat, com a via d’afiliació al consum, apunta a la gent necessitada d’estímuls: la gent feliç i plena no consumeix. Aquest marketing no deixa de ser una solució descafeinada per a vendre productes mediocres a gent que no sap lo que vol: culo veo, culo quiero. Productes prescindibles per a necessitats irracionals en contraposció a informació racional sobre productes necessaris. Sobremanera, en una societat individualista, on la importància d’un mateix aflora la idea de la mort, la joventut associada al sexe actua com a catalitzador per afiliar més víctimes. I tot i que l’instint d’adquirir és més fort que l’instint sexual, ja que aquest es pot saciar però el consumisme és il·limitat, la suma dels dos instints fa que sigui un còctel impossible d’obviar per part d’aquests usuaris.

Aquest desig constant de superació creat per l’individualisme, combinat amb l’irrupció del mètode de distracció creat per les xarxes socials fa que la societat estiguem pendents constantment de l’evolució i el comportament de les altres persones, i necessitem definir-nos i situar-nos obsessivament. Aquest és un caldo de cultiu perfecte per una màquina publicitària que dedica els seus esforços en crear-nos un problema amb una mà i automàticament donar-los la solució amb l’altra. Com més superflu és el problema, més facilitat tindrem en trobar-hi una app, que convertirà aquella nimiesa en necessitat. Un mètode perfecte en un camp tant banal i efímer com el de la moda.

Més que com a gran empresari, que no vull pas menysprear, jo entenc l’èxit d’Amancio Ortega com una perfecta adaptació sociològica d’una marca a una societat individualitzada amb necessitat constant de superació dins d’un marc on la imatge individual està totament exposada a la comparació. I on la marca Zara i els seus sucedanis han sabut vendre un producte que s’adapta en valor econòmic a la necessitat de quanitat d’adquisions en contraposició a la qualitat.

PleasureLive

La desconnexió de PleasureLive per tal que em puguessin cosir la cama em va retornar al mode real, una sensació que creia que no existia. Van aflorar un records llunyans, floreixia un rumor oníric, una sensació molt familiar d’aquella edat en la qual el codi ètic no permetia la connexió al sistema PleasureLive.

La societat s’hi va acostumar; d’entrada tot eren avantatges. Els wearables van permetre un control total de les probabilitats que tenia cada persona de tenir certes malaties i els avanços en medicina genètica anticipaven l’inserció de gens correctius abans que la malaltia és mostrés de forma activa. Aquest sistema de predicció, gràcies als avenços en física quàntica, va permetre modificar el genoma amb total garantia d’èxit: obesitat, depressió, ansietat, acné… ja formaven part del passat. Els avenços amb modificació psicològica van permetre amagar al nostre sistema cognitiu els pensaments nocius que podien afectar negativament el nostre sistema inmunològic, degut a la llavors descoberta interacció total entre cos i ment. PleasureLive havia aconseguit eliminar el dolor, físic i psicològic, tant a través del control dels gens, com, i més important, amb la inducció constant de distraccions. Era vital que no entressim en contacte amb nosaltres mateixos, per això, els implants distractors connectats a PleasureCenter i la geolocalització constant ens permetia rebre, cada segon de la nostra vida, la informació i les sensacions que Bigdata deduia que necessitàvem.

La finestra del vehicle, de manera inexplicable segons GoogleTaxi, va caure des de la passarel·la elevada al carrer per on jo anava al Meet de les 12:43:22, sugerit pel meu connector (al principi en deiem smartphone, però llavors ja ens els havien implantat, circumastància que va marcar l’era ciborg), mentre els dos passatgers del taxi quedaven atònits amb l’entrada d’una ràfaga violenta d’aire i preguntaven al pilot automàtic mentre ell els donava una lliçó de japonés: era important tenir la nostra ment sempre ocupada, per evitar possibles connexions al RealSad. La finestra de kevlar i vidre sintètic em va caure, després de traspassar les tanques de seguretat i recòrrer 20 metres en caiguda lliure, a la cama. Me la va tallar. Jo, immunitzat pels inhibidors de dolor, vaig quedar a terra, de costat, i els distractors d’emergència de PleasureLive van substituir la Meet de les 12:43:22 per una sessió d’emergència de bricolatge: em vaig quedar anonadat amb les noves tècniques d’empotrament de sofàs. La meva cama, separada del meu cos, va sorprendre a una transeunt que passava. El meu psique no ho notava, totalment concentrat amb el modelisme, però les meves constants vitals s’estaven modificant. La rapidesa en la inyecció de medicaments via connector era tant eficient que no donava temps a sentir dolor, però en un cas tant inusual com la pèrdua d’una cama per un accident inèdit fins llavors degut a les estrictes mesures de seguretat en la circulació vial, el software no estava preparat per a respondre a aquesta casuística. Ràpidament, els sensors del meu connector van enviar els missatge d’un canvi radical en els constants del meu organisme a PleasureCenter i en qüestió d’uns segons una ambulància constant m’atansava a l’hospital més proper. Allí vaig perdre la consciència.

Em vaig despertar al llit de l’hospital, desconnectat de PleasureLive per tal que el sistema inmunològic pugués fer les connexions de musculatura, ossos i texits del meu cos a aquell membre que havia estat amputat violent però netament, de manera natural i sense interferències dels inhibidors de plaer; així ho havien decidit els metges, fent cas omís als consultors de PleasureLive que veien una amenaça a la desconnexió. Primer va ser l’avorriment, seguit d’una sensació de tristesa i solitut. La meva ment estava acostumada a constants estímuls de distracció externs, i ara, de cop, m’havia d’espavilar jo mateix per crear-me la realitat. Tot i els calmants per l’operació -o gràcies a ells-, la meva ment va entrar en un estat de relaxació que em va permetre entrar en contacte amb la meva memòria real, la que afllorava durant la nit en els somnis. No havia viscut la meva vida. No havia estat jo. En pos del plaer i l’ausència de dolor i patiment m’havien pres la meva vida. M’havien estafat i m’havien convertit en un ser sense capacitat de desició, un ser totalment predit, amb una vida llarga -120 anys era la garantia- i distreta però sense cap besllum per la sorpresa. I havia alguna possibilitat de tornar a l’estat “salvatge”, amb els seus riscos i el seu lliure albedriu? Era possible viure desconnectat de PleasureLive?

Durant aquells dies em vaig sentir viu un altre cop, amb capacitat per decidir si em volia aborrir o volia estar trist, acostumat a estar sempre ocupat. Podia menjar senzillament saborejant el menjar o podia estar mirant els leds sense haver de pensar res. Els hi vaig demanar als metges si em podia quedar una temporada sense connectar, però automàticament van venir els consultors de PleasureLive i em van recordar la necessitat de la connexió constant al seu software per tal de poder tenir una vida plena i saludable en societat tot i mostrant-me la meva signatura digital al contracte de per vida amb PleasureLive. Ara llegeixo aquests pensaments al gravador extern que vaig programar per que sonés ara, en comptes del Song 09:12:34 V984.

Cap de lleó

Un home d’avançada edat, que ja torna de tot i no s’ha de justificar de res. No li fan por les seves opinions, tant per que les té molt ben madurades i assimilades al seu jo com per que no li fa por equivocar-se: el bagatge i l’èxit personal suposo et donen una confiança amb la qual l’error entra dins les possibilitats i et mires amb prespectiva, des de la distància, els teus actes i les seves conseqüències. Relativitzes amb molta més facilitat, en contraposició amb la pèrdua de frescura i ambició.

Doncs ell podria ocupar un lloc a l’hemisferi dret i a l’esquerre, a la butxaca i a l’esperit, a l’efímer i a l’etern, a l’estòmac i al cervell, al fons i a la forma… La forma es perfila i s’associa en nosaltres dos en forma de disseny, en forma de creació de formes associades a continguts que busquen funcionar de la manera més efectiva – i si pot ser efectista- possible. I el fons ve de la necessitat mútua d’entendre la raó o l’atzar que ens porta a estar aquí sentats escrivint, dissenyant, estimant, disfrutant o flagenlant-nos.

Milton Glaser, tant per la seva carrera professional com el seu llegat intelectual i vital, pot ocupar el lloc del cap del lleó: més que la cua de lleó i el cap del ratolí, més que els mediocres dels pensadors i els millors dels dissenyadors. Senzillament engloba lo millor del món efímer i banak del disseny i entra dins la galàxia de gent a la qual poder escoltar-ne les conclusions vitals. Sap relativitzar l’espai i l’importància del disseny, tot i dedicar-hi una part molt important de la seva vida.

He aquí dos frases seves sobre la seva professió – espero no sigui sobre la vida-.

Cuando haces algo bien, es el momento de dejarlo.

Lo bueno es enemigo de lo mejor.

Serena en la voràgine

Una dona d’edat molt avançada posava cara a la felicitat serena, en aquell moment esperat de veure algo o algú que li donava un dels molts motius per aixecar-se cada dia. No feia pas cara d’idólatra, però devia fer moltes hores que esperava recolzada a la valla que separa el món real del món de les estrelles que viuen en el conscient col·lectiu de la nostra societat. I confiava en aquell cervell segurament debilitat pel pas dels anys com a recipient per als seus records.

Al seu voltant, un exèrcit d’adoradors de personalitats fictícies disparaven ràfagues d’instantànees que demostraven la seva proximitat als ídols. Més que substitus de la seva memòria, aquelles fotografies eren proves que constataven la seva presència en la futura nostàlgia compartida. Aquelles instantànies o videos corroborarien l’enveja de tots els seus amics virtuals quan, minuts després, ho enviarien al núvol per que els receptors tinguessin d’alçar el cap per veure com compartien vida amb les estrelles. I temps després, els smartphones els farien de substituts de la memòria.

La dona ja no necessita massa la memòria. No li queden masses anys per la nostàlgia. Ella senzillament intenta disfrutar del moment, assaborir aquells moments d’una manera totalment sincera; per a ella mateixa. I no té la necessitat per veure-ho per una pantalla per després poder-ho compartir, només ho vol disfrutar. I després ho explicarà d’una manera totalment subjectiva, de manera que qui ho escoltarà tindrà una versió única del moment. Tots els altres tindràn la mateixa imatge, més real però menys romàntica.

Els smartphones possiblement substituiran funcions del cervell, igual que una calculadora ens facilitat haver de fer càlculs complicat. I possiblement el grau d’interdependència amb aquestes eines arribi a límits insospitats i per la nostra interacció amb la societat i amb els objectes quotidians serà totalment necessari. Però tambè m’agrada comprobar que una ment verge en la voràgine de comunicació digital en la que estem immersos pot disfrutar el moment d’una manera molt més serena i atent que els que necessitem internet per posicionar-nos dins la societat.

PD: Paradoxalment, la foto ha estat valorada en els medis bàsicament pels tweets que ha tingut.

Evolució

D’entrada l’autenticitat era evident; no va passar pel sedaç d’una educació convencional lo qual li donava una visió molt personal de la convivència. Es basava en l’aprenentatge adaptat a cada personalitat, en l’evolució no comparativa, en la innocència de tracte com a contraposició a la competitivitat i en el respecte pel medi, lluny de l’hedonisme i l’opulència material de les classes benestants i la lluita fraticida dels que anhelaven sortir de la pobresa endèmica enmirallats per la societat de consum del nord. Aquella virginitat per enfrontar-se als reptes socials li permetria testejar la capacitat d’una ment no “educada socialment” a interactuar sense molts dels prejudicis i estereotips que els seus educadors rebutjaven com a conducta sana. O això pensaven.

Creia en que no hi ha revolució sense evolució; i portava impregnat en el seu caràcter que la creativitat, i en major part la capacitat de treball, eren els motors que catalitzaven el bagatge mental i material de qualsevol individu. Creia que el marketing era un substituiu descafeïnat que utilitzaven les mentalitats trepes i vagues per a poder destacar els seus productes mediocres; i es va trobar que no tan sols constituïa una part elemental de la supervivència econòmica si no que també havia evolucionat en l’aplicació a les persones, que en el medi de les xarxes socials i mitjans de comunicació en general prioritzava l’aparença; no eres si no ho semblaves, però podies semblar-ho sense ser-ho.

Va veure que la mentida era molt més exigent que la veritat, ja que per mentir bé havies de ser capaç d’estructurar una realitat coherent coneixent la versió real i la inventada. Per extensió, la ficció exigia molta més cura en l’elecció de les opcions, i en el marc des d’on la gent es mostrava, aquella capacitat per crear-te una personalitat virtual era essencial per la supervicència o inserció en la roda laboral i social. Mostrar-se sense filtres passaria de ser el seu “modus operandi” a una utopia o un error imperdonable; havies de ser un personatge molt coherent amb el que se’t demanava.

Creia que la seva habilitat per trobar solucions creatives, la seva empatia i la seva capacitat per relacionar-se racionalment li permetrien lidiar amb aquella voraç societat i convertir-se en una espècie de superhome: l’home que supera la moralitat d’esclau representada per la moral cristiana de la resignació a l’status quo establert. L’home que triomfa sobre el consum, l’estatus social i la posició econòmica. L’home que “fa el que vol”. Però, acostumat a les relacions, les emocions i els coneixements -humanístics, filosòfics, científics, artístics…- d’un medi educacional tant tancat com el que havia conviscut, no va preveure que estava acostumat a xuclar com una esponja tota la informació que li arrivaba. I el període d’incubació va ser gairebé tant ràpid com l’aparició dels símptomes i la malaltia: la seva ment no va saber discriminar la informació que entrava a raudals des de que s’aixecava fins que s’adormia estressat d’aquell fluxe continu d’idees, imatges, missatges, banners, falques i consells.

Ell que creia que cuanta menys substància tenia algú, major necessitat tenia de reafirmar-se amb el consumisme, sense fixar-s’hi es va trobar immers en aquella voràgine de consum. Totes aquelles informacions banals que li arribaven pel sistema audiovisual l’afectaven sobremanera: quan hi havia un terratrèmol a la Xina ell patia per les víctimes; quan veia que la gent cool es comprava l’últim model d’Iphone, ell tamé el necessitava; quan aquella model li oferia aquella colónia tant persuasivament se la comprava; quan un amic seu que no havia vist mai en persona es trobava desolat pel trencament amb la nòvia i ficava frases d’autocompassió extretes d’algun mur alié al Facebook, ell sentia la pena com a pròpia; si un emprenedor havia guanyat millons amb una app, ell és creia un perdedor ja que ell no ho havia aconseguit. I víctima de la dependència del voraç consumisme, es va trobar que la majoria de les seves desicions estaven orientades a maximitzar ingressos i minimitzar gastos.

Els objectius ja no eren motivats per les inquietiuts, vivències i necessitats pròpies si no que s’anaven adquirint de ments alienes a la seva personalitat. I aquella excessiva empatia el van anar enfonsant en una buidor personal i una necessitat de contacte i aprovació que el van empényer a convertir-se en un personatge enmirallat en els seus referents virtuals, només tenia aparença, desprovist d’identitat ni ànima en un món que ell havia volgut desafiar.

I aquell sistema social finalment se’l va engullir. No va ni tenir la sensació de rendició o de derrota, senzillament es va adaptar.

Master of puppets

L’especialització laboral, pactada ja amb els educadors, ens transforma en robots ens una cadena de muntatge. Aquesta especialització, arropada sota el paraigues de la productivitat i la competitivitat i iniciada per Henry Ford, fa que no tinguem un concepte general de lo que creem i ens fa totalment depenents de qui gestiona el nostre contexte laboral. Per extensió, s’ha convertit en un recurs més per a tenir a la societat controlada laboralment.

L’educació en base a l’èxit laboral ràpid ens fa dòcils al poder. També disminueix els coneixements en humanitats, lo que delimita el nostre espai vital i cultural i acota la nostra capacitat d’entendre les dinàmiques que articulen la societat. Aquesta educació recolzada per un mitjans de comunicació en total connivència amb les estructures de poder farà que la gent no tinguem una prespectiva i uns coneixements de la realitat lo suficientment amplis com per a poder ni tansols discutir les seves tesis.

El miratge que durant els primers anys va suposar internet com a mitjà de comunicació capaç de donar llibertat d’opinió s’ha anat focalitzant en un medi on les empreses que tenen el control de la informació han entrat en l’engranatge financer mundial. I la més que probable futura unificació del format comunicatiu al voltant de l’eix digital, amb l’internet de les coses i la monitorització de la majoria de processos físics i biològics, personals i col·lectius, ens faran un vida molt més còmoda i previsible, però tambè molt més controlable.

Bendita ignorancia

De la categoria “Bendita Ignorancia” del bloc:

La meva ment es mou per sensacions i intuicions; no disposo de coneixements massa racionals. També depén de l’estat emocional del moment que ho escric.
Passat un temps possiblement interpreti diferent aquests temes.
Així ho espero: anar aprenent.

Respecte intercultural

Si la societat que va substituir la cultura egípcia faraònica hagués destrossat les piràmides per fer oblidar les atrocitats que van executar els faraons al seu poble, no podríem disfrutar de les piràmides i la seva magnificiència.

Respectar el llegat de les cultures anteriors, ni que hagin estat perjudicials per nosaltres, permet a les civilitzacions posteriors admirar el vagatge de coneixements, creatius, científics i culturals.