Archivo de la categoría: Reflexions pròpies

Present invisible

Al temps que perdia les memòria, perdia la paraules. No tenia records de quan era un infant i confonia els records de ja adult: no sabia si aquells records eren reals, se’ls construia amb les experiències alienes o senzillament eren somnis. Cada cop li costava més diferenciar realitat de ficció. A més d’aquesta confusió cognitiva, s’hi afegia una incipent capacitat per oblidar les paraules, una creixent dificultat per definir les experiències. Algunes paraules ja feia mesos que no les trovaba, s’havien escapat d’entre els processos bioquímics cada cop més atrofiats del seu organisme.

El futur era incert i solitari, però tot ell molt proper; no era capaç d’albirar més enllà d’uns dies. Tot tendia a aquell present inexistent que la llum i la seva velocitat s’encarregaven d’apropar. Aquell present que no existia, que mai havia vist, ja que l’experimentava uns moments més tard de que exisitís, però que agraïa a la llum que li permetés sentir-lo. Sense la velocitat de la llum l’espai-temps seria un caos, senzillament no existiríem: si la llum anés a un metre per segon, lo que passaria a tres metres d’un, aquest ho veuria al cap de tres segons, amb lo qual hauria estat completament impossible l’existència humana, i per que no de qualsevol organisme viu. Hauria estat molt complicat el simple fet de pescar ja que quan nosaltres llençaríem la llança per pescar el peix, aquest ja estaria en un altre lloc.

Ni que no pugués veure el present exacte, la velocitat de la llum li apropava. I existia gràcies a ella. I aquesta velocitat, única constant universal segons ens va demostrar Einstein, feia que no sols l’espai i el temps fossin relatius, si no que fos un mitjà totalment inútil dins aquell cap que encara cercava l’existència i confirmació d’aquells records i l’apropiació d’unes paraules que semblava que cada cop se sentien més alienes a ell.

I aquell volia semblar un altre. Perdia el cotxe en somnis i amb ell la capacitat de navegar la seva pròpia vida i la validesa de les seves experiències.

Només dades

De tant en tant, enmig d’una conversa informal, els meus interlocutors oloren aquell flaire de seguretat que transmitia la confiança que dóna ser escoltat per algú extern a un mateix, algú que no et coneix lo suficient com per conèixer la teva impostura. Després, en la sinceritat de la intimitat, el discurs interior es torna més pessimista; aquella confiança es converteix en fragilitat. L’honestedad amb un mateix, aquella coherència entre lo que un sent, pensa, diu i fa, en ocasions brilla per la seva absència; les contradiccions guanyen per golejada. Son dos opinions que distaven no tant el el fet sinó en la manera d’afrontar la situació ja que el jo narrador sempre és molt més optimista que el jo experimentador: l’un treu pit l l’altre està cagat de por. I li fa por que des de l’exterior coneguin qui pretén ser i no és.

Aquesta dualitat d’opinions podria desaparèixer si s’evolucionés en la teoria del dadisme que entèn les desicions humanes com a algoritmes: una sèrie de processos bioquímics incoscients condicionats pels gens i suposo tambe l’entorn que traspassen la informació al conscient: uns segons o míl·lisegons abans de que a tu el sembli que prens la desició, la desició ja està presa, els elements que conformen el teu organisme decideixen segons les necessitats. Tu senzillament ets un executor de les desicions d’un algoritme. Has triat menjar-te la poma abans que el pastís perquè al teu cos li feia més falta. Què importa l’opinió del narrador o de l’experimentador si tu no decideixes res? D’entrada ja desapareix per complert la idea de ment o ànima que ja havien descartat el evolucionistes. Segons ells, si el evolucionat a partir de cel·lúles que es van unint, en quin moment apareix l’ànima que no ésta formada per cèl·lúles?

Davant l’aparició d’una estructura artificial que pot processar més dades que tu, aquest ja podrà prendre desicions per tu. Llavors, l’humanisme i el liberalisme, que valoren per sobre de tot la llibertat del jo, el lliure albir i la capacitat d’un mateix per decidir sobre les seves accions, podria desaparèixer. No podries mentir ja que no podries amagar lo que penses i aquell que et coneixeria millor que tu mateix enfonsaria l’humanisme. També despareixeria la intimitat. I amb ell també el sentiment judeocristià de culpa i càstig; quina responsabilitat tindria si no sòc jo qui he decidit sobre lo que he fet? El determinisme o l’aleatorietat vers el lliure albir.

I aquell sentiment d’incoherència? Aquella conversa en la que em mentia a mi mateix per poder sobreviure o mantindre viva la confiança seria substituida per unes deduccions totalment racionals que es basarien en totes les dades possibles; les que em fan mal, les que havia volgut oblidar, les més llunyanes en la memòria… tambè serien processades. En aquest sentit estic d’acord amb ells: d’una manera o altra ja entren al procés ja que el subconscient les utilitza totes per prendre desicions. La majoria de desicions, creient-se o no algoritme, les prenem sense ser-ne conscients, ja que si tot ho haguessim de racionalitzar estaríem tant obstruits que no podríem ni fer ficar un peu davant de l’altre.

Aquest el dadisme fruit del bigdata, les xarxes socials, els wearebles… espero ja passarà. Estem massa intoxicats per l’ambient. Evolucionarem millor. Com humans, no com a transmissors de dades.

Social Zara

Amancio Ortega. La figura que s’ha convertit en el cas d’èxit, l’home fet a sí mateix, el self made man que tots els coachs estudien com a cas triomfador en el món dels negocis en la societat de consum globalizada. La seva empresa s’ha entès com un model d’èxit empresarial, però jo crec que tambè es pot interpretar com una perfecta adaptació comercial a l’individualisme del qual en sorgeix el sentiment del jo, la necessitat de distingir-se i superar els altres, combinat amb una societat eròtico-publicitària que reclama el desig, no el plaer -el plaer es reserva per l’esfera privada-. La moda s’adapta perfectament a aquesta exigència ja que, a part de ser una necessitat totalment efímera i prescindible i cíclica en la necessitat cada temporada, marca un status social. I la publicitat, com a via d’afiliació al consum, apunta a la gent necessitada d’estímuls: la gent feliç i plena no consumeix. Aquest marketing no deixa de ser una solució descafeinada per a vendre productes mediocres a gent que no sap lo que vol: culo veo, culo quiero. Productes prescindibles per a necessitats irracionals en contraposció a informació racional sobre productes necessaris. Sobremanera, en una societat individualista, on la importància d’un mateix aflora la idea de la mort, la joventut associada al sexe actua com a catalitzador per afiliar més víctimes. I tot i que l’instint d’adquirir és més fort que l’instint sexual, ja que aquest es pot saciar però el consumisme és il·limitat, la suma dels dos instints fa que sigui un còctel impossible d’obviar per part d’aquests usuaris.

Aquest desig constant de superació creat per l’individualisme, combinat amb l’irrupció del mètode de distracció creat per les xarxes socials fa que la societat estiguem pendents constantment de l’evolució i el comportament de les altres persones, i necessitem definir-nos i situar-nos obsessivament. Aquest és un caldo de cultiu perfecte per una màquina publicitària que dedica els seus esforços en crear-nos un problema amb una mà i automàticament donar-los la solució amb l’altra. Com més superflu és el problema, més facilitat tindrem en trobar-hi una app, que convertirà aquella nimiesa en necessitat. Un mètode perfecte en un camp tant banal i efímer com el de la moda.

Més que com a gran empresari, que no vull pas menysprear, jo entenc l’èxit d’Amancio Ortega com una perfecta adaptació sociològica d’una marca a una societat individualitzada amb necessitat constant de superació dins d’un marc on la imatge individual està totament exposada a la comparació. I on la marca Zara i els seus sucedanis han sabut vendre un producte que s’adapta en valor econòmic a la necessitat de quanitat d’adquisions en contraposició a la qualitat.

Pregúntale a la arena

Disfrutem aquell extàsis alcohòlic posterior a una bona sobretaula regada amb bon whisky. Regna l’eufòria d’un primer dinar del divendres d’un cap de setmana a la platja. Ella arriba més tard, sosegada i relaxada després d’una nit de marxa i un pesat viatge amb cotxe. Li busco la mirada però me la nega;  suposo es vol fer l’interessant i no semblar que ho deixa massa fàcil.  Ara sí, una mirada, m’hi atanso, l’hi dos petons i ella em correspon amb un somriure. Després torna la simulada indiferència. Es fa la dura i simula que no hi havia massa feeling per castigar-me la borratxera -com son les dones!- però segur no es podia resistir al meu atractiu pujat i als meus comentaris perspicaços. Caurà. Dormirem a la mateixa habitació. És molt més jove que jo, però les noies com ella sempre havien caigut als meus peus. Segur s’hauvia ficat molt contenta quan va saber que jo també estaria a la casa, igual ho va organitzar ella; no vam tenir massa feeling durant el sopar que ens vam conèixer, dos caps de setmana abans, però recordo les seves mirades i els seus comentaris. Eren inequívocs. Els meus encants l’havien atret. Va a dormir abans que tots nosaltres. Jo em faig dos whiskys més i vaig a l’habitació. Obro el llum i parlem un rato, sobre les conseqüènces que els pares gays poden tenir sobre els seus fills adoptats. Temes banals. M’excita el seu cos moreno, jove i ters. Ella es fa la cansada i em demana per tancar la llum. Vol que actui i vagi al seu llit. Ho faig.

-Vete pa tu cama! Es queixa contundenment.

Qué pesao! Se piensa que por que dormimos en la misma habitación caeré en sus brazos y se me podrà follar. Hemos estado toda la tarde juntos y no hemos tenido ni un mínimo de conversación: el pobre no tiene tema, parece que se le ha comido la lengua el gato. Va de nostálgico o sentimental y lo que realmente tiene es nada que compartir y simula timidez para ahorrarse mostrarse como es. Y la risita… un sistema de defensa para cuando no tienen nada que decir, que es siempre. Lleva toda la tarde borracho y por que dice alguna parida de psicología barata de vez en cuando se cree un tío interesante. Se ve a la legua que el tío tiene menos sexo que un monje: te tira una miradita para hacerse el interesante y después, si tu se la devuelves, se acobarda y baja la cabeza. Vaya cagao!  Que se piensa, que me lío con cuarentones barrigones que piensan que ellos fueron unos guaperas y quien tuvo retuvo!  La decadencia llega cuando lo mejor fue su pasado y repiten: “lo que había sido yo…”. Supongo que ya dormirá la mona. Mañana ya se arrepentirá, si se acuerda, de haberse tirado encima mío. Pobre pagafantas… Se creía que ya tenía el sexo asegurado, que no me podría aguantar a sus encantos… Pero seguro que ni se le levanta. No se quien cojones me ha mandado venir a esta casa con las dos parejas y este memo! Pensava que no vendría…

Ni tanto ni tan poco… John Fante, thanks

PleasureLive

La desconnexió de PleasureLive per tal que em puguessin cosir la cama em va retornar al mode real, una sensació que creia que no existia. Van aflorar un records llunyans, floreixia un rumor oníric, una sensació molt familiar d’aquella edat en la qual el codi ètic no permetia la connexió al sistema PleasureLive.

La societat s’hi va acostumar; d’entrada tot eren avantatges. Els wearables van permetre un control total de les probabilitats que tenia cada persona de tenir certes malaties i els avanços en medicina genètica anticipaven l’inserció de gens correctius abans que la malaltia és mostrés de forma activa. Aquest sistema de predicció, gràcies als avenços en física quàntica, va permetre modificar el genoma amb total garantia d’èxit: obesitat, depressió, ansietat, acné… ja formaven part del passat. Els avenços amb modificació psicològica van permetre amagar al nostre sistema cognitiu els pensaments nocius que podien afectar negativament el nostre sistema inmunològic, degut a la llavors descoberta interacció total entre cos i ment. PleasureLive havia aconseguit eliminar el dolor, físic i psicològic, tant a través del control dels gens, com, i més important, amb la inducció constant de distraccions. Era vital que no entressim en contacte amb nosaltres mateixos, per això, els implants distractors connectats a PleasureCenter i la geolocalització constant ens permetia rebre, cada segon de la nostra vida, la informació i les sensacions que Bigdata deduia que necessitàvem.

La finestra del vehicle, de manera inexplicable segons GoogleTaxi, va caure des de la passarel·la elevada al carrer per on jo anava al Meet de les 12:43:22, sugerit pel meu connector (al principi en deiem smartphone, però llavors ja ens els havien implantat, circumastància que va marcar l’era ciborg), mentre els dos passatgers del taxi quedaven atònits amb l’entrada d’una ràfaga violenta d’aire i preguntaven al pilot automàtic mentre ell els donava una lliçó de japonés: era important tenir la nostra ment sempre ocupada, per evitar possibles connexions al RealSad. La finestra de kevlar i vidre sintètic em va caure, després de traspassar les tanques de seguretat i recòrrer 20 metres en caiguda lliure, a la cama. Me la va tallar. Jo, immunitzat pels inhibidors de dolor, vaig quedar a terra, de costat, i els distractors d’emergència de PleasureLive van substituir la Meet de les 12:43:22 per una sessió d’emergència de bricolatge: em vaig quedar anonadat amb les noves tècniques d’empotrament de sofàs. La meva cama, separada del meu cos, va sorprendre a una transeunt que passava. El meu psique no ho notava, totalment concentrat amb el modelisme, però les meves constants vitals s’estaven modificant. La rapidesa en la inyecció de medicaments via connector era tant eficient que no donava temps a sentir dolor, però en un cas tant inusual com la pèrdua d’una cama per un accident inèdit fins llavors degut a les estrictes mesures de seguretat en la circulació vial, el software no estava preparat per a respondre a aquesta casuística. Ràpidament, els sensors del meu connector van enviar els missatge d’un canvi radical en els constants del meu organisme a PleasureCenter i en qüestió d’uns segons una ambulància constant m’atansava a l’hospital més proper. Allí vaig perdre la consciència.

Em vaig despertar al llit de l’hospital, desconnectat de PleasureLive per tal que el sistema inmunològic pugués fer les connexions de musculatura, ossos i texits del meu cos a aquell membre que havia estat amputat violent però netament, de manera natural i sense interferències dels inhibidors de plaer; així ho havien decidit els metges, fent cas omís als consultors de PleasureLive que veien una amenaça a la desconnexió. Primer va ser l’avorriment, seguit d’una sensació de tristesa i solitut. La meva ment estava acostumada a constants estímuls de distracció externs, i ara, de cop, m’havia d’espavilar jo mateix per crear-me la realitat. Tot i els calmants per l’operació -o gràcies a ells-, la meva ment va entrar en un estat de relaxació que em va permetre entrar en contacte amb la meva memòria real, la que afllorava durant la nit en els somnis. No havia viscut la meva vida. No havia estat jo. En pos del plaer i l’ausència de dolor i patiment m’havien pres la meva vida. M’havien estafat i m’havien convertit en un ser sense capacitat de desició, un ser totalment predit, amb una vida llarga -120 anys era la garantia- i distreta però sense cap besllum per la sorpresa. I havia alguna possibilitat de tornar a l’estat “salvatge”, amb els seus riscos i el seu lliure albedriu? Era possible viure desconnectat de PleasureLive?

Durant aquells dies em vaig sentir viu un altre cop, amb capacitat per decidir si em volia aborrir o volia estar trist, acostumat a estar sempre ocupat. Podia menjar senzillament saborejant el menjar o podia estar mirant els leds sense haver de pensar res. Els hi vaig demanar als metges si em podia quedar una temporada sense connectar, però automàticament van venir els consultors de PleasureLive i em van recordar la necessitat de la connexió constant al seu software per tal de poder tenir una vida plena i saludable en societat tot i mostrant-me la meva signatura digital al contracte de per vida amb PleasureLive. Ara llegeixo aquests pensaments al gravador extern que vaig programar per que sonés ara, en comptes del Song 09:12:34 V984.

Cap de lleó

Un home d’avançada edat, que ja torna de tot i no s’ha de justificar de res. No li fan por les seves opinions, tant per que les té molt ben madurades i assimilades al seu jo com per que no li fa por equivocar-se: el bagatge i l’èxit personal suposo et donen una confiança amb la qual l’error entra dins les possibilitats i et mires amb prespectiva, des de la distància, els teus actes i les seves conseqüències. Relativitzes amb molta més facilitat, en contraposició amb la pèrdua de frescura i ambició.

Doncs ell podria ocupar un lloc a l’hemisferi dret i a l’esquerre, a la butxaca i a l’esperit, a l’efímer i a l’etern, a l’estòmac i al cervell, al fons i a la forma… La forma es perfila i s’associa en nosaltres dos en forma de disseny, en forma de creació de formes associades a continguts que busquen funcionar de la manera més efectiva – i si pot ser efectista- possible. I el fons ve de la necessitat mútua d’entendre la raó o l’atzar que ens porta a estar aquí sentats escrivint, dissenyant, estimant, disfrutant o flagenlant-nos.

Milton Glaser, tant per la seva carrera professional com el seu llegat intelectual i vital, pot ocupar el lloc del cap del lleó: més que la cua de lleó i el cap del ratolí, més que els mediocres dels pensadors i els millors dels dissenyadors. Senzillament engloba lo millor del món efímer i banak del disseny i entra dins la galàxia de gent a la qual poder escoltar-ne les conclusions vitals. Sap relativitzar l’espai i l’importància del disseny, tot i dedicar-hi una part molt important de la seva vida.

He aquí dos frases seves sobre la seva professió – espero no sigui sobre la vida-.

Cuando haces algo bien, es el momento de dejarlo.

Lo bueno es enemigo de lo mejor.

Llenguatge i consciència H.

El Humphrey (gat que a l’hivern viu a casa meva i a l’estiu a la seva bioregió) no té consciència de sí mateix, quan es mira al mirall no es reconeix. Existeix i pensa, però en el seu llenguatge intern no hi ha ni primera, ni segona ni tercera persona. És alló que pensa i tot lo altre, amb lo qual el seu llenguatge és unidireccional, lo que el seu cap processa i tot lo extern, siguin dos, ells o tu. En el seu raonament pot calcular futurs i possibilitats, però és sincer ja que no es capaç de mentir, conscient e inconscient van a la par. El seu estímul-resposta és bàsic: quan té gana és simpàtic i carinyòs i quan està tip i no et necessita, està més esquerp.

No hi ha retòrica ni paraules. Hi ha llenguatge bàsic i també objectes, idees i igual conceptes. I només una interpretació possible: la seva.  Pot tenir empatia degut a la seva experiència, però no concep que hi pugui haver un altre punt de vista ni interpretació exterior.

Diferencia entre estic i sòc? Penso doncs existeixo? No. Pensa però no té consciència d’existència. Igual que un recent nascut? Està en un nivell de consciència de la gènesi d’evolució d’un humà? La seva evolució dels últims 10.000 anys ha estat basat en la condició de semi-paràsit dels humans?

Seria tot un repte intentar plasmar amb paraules el seu llenguatge: formes i persones verbals, conceptes, objectes, emocions…

Contrapunt

La perfecció és neutra. Tot i no errar, tot i estar sempre en la posició, actitut i resposta adequada per cada moment, aquesta objectivitat social la deixa en un punt mig en que perd tota l’atracció i el carisma. Cadascú ha d’aportar al seu medi algo propi, ha de transmetre un enfoc vital de les característiques intrínseques del seu ADN únic. El vici de l’entorn és inevitable, però aquell que potencia la seva personalitat, en positiu socialment com a virtut o en negatiu pels altres com a defecte, i ho fa de manera sincera amb ell mateix, desprén un aroma d’autenticitat difícil d’ignorar. El ser socialment perfecte, que segueix tots els dictats que l’època i l’entorn proposen, pot ser molt envejat des de la distància, però desmotivarà una consciència àvida de curiosistat en la proximitat: si un és el que s’espera que sigui, perdrà pel camí el que potencialment és.

Un és cel·lules que van morin i naixent. I en set anys totes aquestes ja estan renovades. I en aquest interval de temps un ja només té la informació que aquestes han transmés. Res físic és igual. Un és l’experiència que aquesta informació ha passat, des de l’unió de l’ovari i l’espermatozoide, passat pel fetus i acabant en l’ésser humà. I un és la manera que té la informació de treure conclusions. I aquestes conclusions han de ser úniques, a no ser que existeixi l’infinit. Si l’infinit, existigués, una altre cos i ment estaria ara mateix, en un nombre infinit de vegades, escrivint aquestes paraules en algun lloc del multivers. L’infinit podria estar en les proporcions de l’espai i el temps: per què no un àtom està composat per un multivers, en unes proporcions de tamany no quantificables per la nosta capacitat de conèixer? I el temps que tarda un electró a donar el tomb al nucli fos com milers d’anys llum pels habitants del multivers del nucli?

De retorn als aspectes més terrenals, aquestes cèlu·lules i àtoms, que ni et coneixen, segueixen la seva lluita per la teva existència gràcies al seu objectiu de pervivènciai i suposo, les ordres d’una jerarquia encapçalada pel cervell. I aquest cervell, després de la prioritat de permetre seguir bombejant i respirant al cos, ha dotat als éssers vius, i en major mida als humans, de pensar en els moments posteriors a l’actual i en anticipar-se i preveure el futur. I un, l’ente sencer que escriu, a adoptat, degut a les conseqüències de les seves accions, una visió de futur curta: com un ruc al qual li acoten el camp de visió i només veu la part central del seu camí, jo he tingut la opacitat a un parell de setmanes del moment actual. Això m’ha permés no haver-me de preocupar per res que passi aquest camp de visió; en certs moments el meu camp de visió va quedar reduit a hores i actuava potenciant fins al límit l’acció dels elements químics que em donaven plaer, però el desgast d’aquestes substàncies feient que el plaer es convertís en patiment en qüestió d’hores. Amb el temps he aprés a dosificar el plaer buscant l’equilibri. I poc a poc, he tendit, encara que a molta distància, a la perfecció abans citada. Però seguint aquesta tendència a treure’m les plaques visuals -com els rucs de l’anterior analogia- i allargant el meu camp temporal de visió, en alguns aspectes m’he espantat, ja que li he donat un valor a la vida del qual abans no disposava. Algo que no tens, no ho pots perdre…

Aldous Huxley em potencia aquests pensaments amb Contrapunt. I continuarà.

Març i Maig

Març i Maig. Cada any -menys un, allà pel 5, el 5-
Esperances, d’esperar, no d’actuar.
Intencions que es converteixen amb sons, de dormir.

Tan olorar, discrimino les males olors i no aprecio les autèntiques.

Veig el blau, dels ulls del recent nascut, que no té color, com el noi sense color de l’Haruki.
També del cel. Un color sense color, només existent per l’oscuritat que el sustenta.
Tant viu i amaga tanta foscor!

I el cor batega violent, el notes als ulls i tot tremola al son de la vida.
Com després de l’intent d’una sacsejada abans d’aixecar-te, amb la calma total, el cor trontolla.
Com el dit després de l’encontre amb el martell. El cor fustiga al dit.

El dia raro

Deambulant cap a visualitzar un petit desastre domèstic, vaig veure al negre. Em va sortir la vena solidària, només amb objectiu egoista: volia deixar de pensar en mi, i ajudar econòmicament a aquell venedor ambulant de carteres i rellotges podia ser una bona excusa. L’intent de ser simpàtic va resultar fallit: res més lluny de la meva intenció, li vaig regatejar el rellotge, tens i malhumorat, i ell em va mirar amb cara d’espantat. Amb la intenció d’apretar fictícia, li vaig comprar per gairebé el preu que em va proposar d’entrada. Volia actuar bé, per mi, i no em m’en vaig sentir. Era un altre exemple del descontrol emocional que portava, de la descompensació hormonal que governava el meu cos. Caminant, tot capficat en la situació laboral, suposo excusa del meu neguit, estava com absent, aïllat d’aquell entorn pel qual deambulava.

Aquells dies de grip havien estat una resposta del meu cos vers la tensió al qual l’havia exposat. Només pensava en la feina: el meu nivell d’exigència laboral no estava en sintonia al dels meus companys, cosa que m’irritava. I gastava l’energia lamentant-me de la situació. Odio culpar a les altres persones dels meus problemes però hi ha sitacions de dependència en les quals la responsabilitat d’uns entra en conflicte amb la llibertat dels altres. I aquí és on es gestà l’anomalia física: la grip. Fa dos dies la vaig abandonar a casa. En part. Per que aquell estat emocional no s’hi va quedar. I aquí continua el dia raro.

El dia raro. El del negre que volia ajudar i vaig tractar amb sobèrbia i arrogància. El dia que no vaig fumar i no en tenia ni ganes. Estrés puro i duro. Que la grip s’hauria d’haver emportat. Però no. Tens. Confós. La música rebotava. Les paraules no surtien, s’encallaven. Una aprovació d’un comentari em podia fer saltar un llàgrima. Deu minuts per saber què estava fent després de despistar-me amb un email. No sabia si em preocupava l’escofor quan miccionava. I ho feia molt sovint, com els polvos amb borratxera. I sense pensar ni en fumar. El petit desastre al pàrking no m’importava. I la possible expulsió de l’altre me la rempanpinflava, tenint conseqüències en la vida diària com tindria. Venia de pensar en el 99999999999999,9 de possiblitats que ni tansols em contemplaven, en la maternitat d’aquella i les mirades de l’altra, en la mitja virginitat, en el número 109.500 molt poc saludable, en si un dia tindríem prou poder per controlar el sol o la terra se’ns tragaria els cadàvers per venjança, en el confós concepte vital que només em permetia idees i em tancava la porta a les ideologies, en l’esperit crític que em fa llegir i veure modificant i en aquell concepte de Krishnamuti -los problemas solo existen si hay que resolverlos- que ara veig a anys llum.

I ara sí. Després del detall del nen -el somriure, no la gominola-, un Ducados. El sofà. L’escriptura per donar validesa als pensaments. Terapèutica. I la incògnita pel demà després d’un dia molt raro.