Archivo de la categoría: Reflexions alienes

Només dades

De tant en tant, enmig d’una conversa informal, els meus interlocutors oloren aquell flaire de seguretat que transmitia la confiança que dóna ser escoltat per algú extern a un mateix, algú que no et coneix lo suficient com per conèixer la teva impostura. Després, en la sinceritat de la intimitat, el discurs interior es torna més pessimista; aquella confiança es converteix en fragilitat. L’honestedad amb un mateix, aquella coherència entre lo que un sent, pensa, diu i fa, en ocasions brilla per la seva absència; les contradiccions guanyen per golejada. Son dos opinions que distaven no tant el el fet sinó en la manera d’afrontar la situació ja que el jo narrador sempre és molt més optimista que el jo experimentador: l’un treu pit l l’altre està cagat de por. I li fa por que des de l’exterior coneguin qui pretén ser i no és.

Aquesta dualitat d’opinions podria desaparèixer si s’evolucionés en la teoria del dadisme que entèn les desicions humanes com a algoritmes: una sèrie de processos bioquímics incoscients condicionats pels gens i suposo tambe l’entorn que traspassen la informació al conscient: uns segons o míl·lisegons abans de que a tu el sembli que prens la desició, la desició ja està presa, els elements que conformen el teu organisme decideixen segons les necessitats. Tu senzillament ets un executor de les desicions d’un algoritme. Has triat menjar-te la poma abans que el pastís perquè al teu cos li feia més falta. Què importa l’opinió del narrador o de l’experimentador si tu no decideixes res? D’entrada ja desapareix per complert la idea de ment o ànima que ja havien descartat el evolucionistes. Segons ells, si el evolucionat a partir de cel·lúles que es van unint, en quin moment apareix l’ànima que no ésta formada per cèl·lúles?

Davant l’aparició d’una estructura artificial que pot processar més dades que tu, aquest ja podrà prendre desicions per tu. Llavors, l’humanisme i el liberalisme, que valoren per sobre de tot la llibertat del jo, el lliure albir i la capacitat d’un mateix per decidir sobre les seves accions, podria desaparèixer. No podries mentir ja que no podries amagar lo que penses i aquell que et coneixeria millor que tu mateix enfonsaria l’humanisme. També despareixeria la intimitat. I amb ell també el sentiment judeocristià de culpa i càstig; quina responsabilitat tindria si no sòc jo qui he decidit sobre lo que he fet? El determinisme o l’aleatorietat vers el lliure albir.

I aquell sentiment d’incoherència? Aquella conversa en la que em mentia a mi mateix per poder sobreviure o mantindre viva la confiança seria substituida per unes deduccions totalment racionals que es basarien en totes les dades possibles; les que em fan mal, les que havia volgut oblidar, les més llunyanes en la memòria… tambè serien processades. En aquest sentit estic d’acord amb ells: d’una manera o altra ja entren al procés ja que el subconscient les utilitza totes per prendre desicions. La majoria de desicions, creient-se o no algoritme, les prenem sense ser-ne conscients, ja que si tot ho haguessim de racionalitzar estaríem tant obstruits que no podríem ni fer ficar un peu davant de l’altre.

Aquest el dadisme fruit del bigdata, les xarxes socials, els wearebles… espero ja passarà. Estem massa intoxicats per l’ambient. Evolucionarem millor. Com humans, no com a transmissors de dades.

Cap de lleó

Un home d’avançada edat, que ja torna de tot i no s’ha de justificar de res. No li fan por les seves opinions, tant per que les té molt ben madurades i assimilades al seu jo com per que no li fa por equivocar-se: el bagatge i l’èxit personal suposo et donen una confiança amb la qual l’error entra dins les possibilitats i et mires amb prespectiva, des de la distància, els teus actes i les seves conseqüències. Relativitzes amb molta més facilitat, en contraposició amb la pèrdua de frescura i ambició.

Doncs ell podria ocupar un lloc a l’hemisferi dret i a l’esquerre, a la butxaca i a l’esperit, a l’efímer i a l’etern, a l’estòmac i al cervell, al fons i a la forma… La forma es perfila i s’associa en nosaltres dos en forma de disseny, en forma de creació de formes associades a continguts que busquen funcionar de la manera més efectiva – i si pot ser efectista- possible. I el fons ve de la necessitat mútua d’entendre la raó o l’atzar que ens porta a estar aquí sentats escrivint, dissenyant, estimant, disfrutant o flagenlant-nos.

Milton Glaser, tant per la seva carrera professional com el seu llegat intelectual i vital, pot ocupar el lloc del cap del lleó: més que la cua de lleó i el cap del ratolí, més que els mediocres dels pensadors i els millors dels dissenyadors. Senzillament engloba lo millor del món efímer i banak del disseny i entra dins la galàxia de gent a la qual poder escoltar-ne les conclusions vitals. Sap relativitzar l’espai i l’importància del disseny, tot i dedicar-hi una part molt important de la seva vida.

He aquí dos frases seves sobre la seva professió – espero no sigui sobre la vida-.

Cuando haces algo bien, es el momento de dejarlo.

Lo bueno es enemigo de lo mejor.

Contrapunt

La perfecció és neutra. Tot i no errar, tot i estar sempre en la posició, actitut i resposta adequada per cada moment, aquesta objectivitat social la deixa en un punt mig en que perd tota l’atracció i el carisma. Cadascú ha d’aportar al seu medi algo propi, ha de transmetre un enfoc vital de les característiques intrínseques del seu ADN únic. El vici de l’entorn és inevitable, però aquell que potencia la seva personalitat, en positiu socialment com a virtut o en negatiu pels altres com a defecte, i ho fa de manera sincera amb ell mateix, desprén un aroma d’autenticitat difícil d’ignorar. El ser socialment perfecte, que segueix tots els dictats que l’època i l’entorn proposen, pot ser molt envejat des de la distància, però desmotivarà una consciència àvida de curiosistat en la proximitat: si un és el que s’espera que sigui, perdrà pel camí el que potencialment és.

Un és cel·lules que van morin i naixent. I en set anys totes aquestes ja estan renovades. I en aquest interval de temps un ja només té la informació que aquestes han transmés. Res físic és igual. Un és l’experiència que aquesta informació ha passat, des de l’unió de l’ovari i l’espermatozoide, passat pel fetus i acabant en l’ésser humà. I un és la manera que té la informació de treure conclusions. I aquestes conclusions han de ser úniques, a no ser que existeixi l’infinit. Si l’infinit, existigués, una altre cos i ment estaria ara mateix, en un nombre infinit de vegades, escrivint aquestes paraules en algun lloc del multivers. L’infinit podria estar en les proporcions de l’espai i el temps: per què no un àtom està composat per un multivers, en unes proporcions de tamany no quantificables per la nosta capacitat de conèixer? I el temps que tarda un electró a donar el tomb al nucli fos com milers d’anys llum pels habitants del multivers del nucli?

De retorn als aspectes més terrenals, aquestes cèlu·lules i àtoms, que ni et coneixen, segueixen la seva lluita per la teva existència gràcies al seu objectiu de pervivènciai i suposo, les ordres d’una jerarquia encapçalada pel cervell. I aquest cervell, després de la prioritat de permetre seguir bombejant i respirant al cos, ha dotat als éssers vius, i en major mida als humans, de pensar en els moments posteriors a l’actual i en anticipar-se i preveure el futur. I un, l’ente sencer que escriu, a adoptat, degut a les conseqüències de les seves accions, una visió de futur curta: com un ruc al qual li acoten el camp de visió i només veu la part central del seu camí, jo he tingut la opacitat a un parell de setmanes del moment actual. Això m’ha permés no haver-me de preocupar per res que passi aquest camp de visió; en certs moments el meu camp de visió va quedar reduit a hores i actuava potenciant fins al límit l’acció dels elements químics que em donaven plaer, però el desgast d’aquestes substàncies feient que el plaer es convertís en patiment en qüestió d’hores. Amb el temps he aprés a dosificar el plaer buscant l’equilibri. I poc a poc, he tendit, encara que a molta distància, a la perfecció abans citada. Però seguint aquesta tendència a treure’m les plaques visuals -com els rucs de l’anterior analogia- i allargant el meu camp temporal de visió, en alguns aspectes m’he espantat, ja que li he donat un valor a la vida del qual abans no disposava. Algo que no tens, no ho pots perdre…

Aldous Huxley em potencia aquests pensaments amb Contrapunt. I continuarà.

Pàniker

No és la realidad lo que nos perturba, sino nuestras ideas sobre la realidad.

Los propios actos obedecen a realidades tan insdiscutibles com la fuerza de la gravedad: por qué irritarnos por ellos.

Un ser es interesante cuando deja de hacerse el interesante.

Para escribir, uno debe amoldarse al tema, no el tema debe amoldarse a uno.

Totes aquestes mostres de saviesa caben en un parell de pàgines seguides d’un dietari. Buscarem la nostra paideia, la nostra història i els nostres conceptes vitals. I jugarem les cartes que ens toquen: un nou pot ser inútil en poker, però pot ser el rei de la botifarra. Trobarem el joc adequat a les nostres cartes. Gràcies, Salvador Pàniker, pel teu pensament retroprogressiu, per la negació dels absoluts, per saber disfrutar de la vida i per mostrar-nos que un pot trobar la seva història.

Ànima

Cinquanta-vuit animals. Com una tempesta d’estiu, que fustiga l’ordre i sacia el caos, que nutreix la terra que eleva les fulles, narrada per cadascun dels animals que ho perceben. Un s’enfonsa, inundat per la seva densitat vers l’aigua. L’altre flota i s’eleva fins desintegrar-se, com el dent de lleó susurrat pels llavis d’aquell infant. Aquell ho veu des de la seguretat del refugi, aïllat pel vidre enmarcat en fusta. N’hi ha que només noten el murmuri. D’altres reben la seva violència com una carícia humida revitalitzant. I cada un en coneix les conseqüencies al seu pas però cap sap l’efecte total.

Aquests cinquanta-vuit animals narren una odisea, cadascuna des dels sentits, les inquietuts i les necessitats que l’evolució ha tingut el capritx de repartir-los’hi. L’odisea d’una ànima, parcialment però no únicament humana, que desconeix però intueix, la raó del seu nom, el per què aquells paisatges des d’aquelles finestres, d’aquella identitat tant aliena a les seves arrels i sobretot, qui ha provocat aquella irracional persecució a causa d’aquell acte violent, desgarrador i tant lligat amb la seva infantesa perduda en les dreceres subconscients que cerquen comoditat del conscient.

Un búsqueda, d’esme, d’una persona amb l’ànima morta, sense calor ni alé, però amb la irrenunciable determinació de seguir ficant un peu davant de l’altre, correlativament, guiat per la necessitat de veure la cara del monstre que va ficar la pell dins la carn de la seva dona i que també el portaria a descobrir d’una vegada la causa d’aquell enterrament en viu, amb tota la carn equina, i el seu posterior discurrir un un món tant allunyat d’aquella massacre de sang i pols.

Narrat per animals en primera persona, ens mostra el discurrir d’aquesta odisea des de moltes prespectives; el sentit de l’olfacte, possiblement el que hem desarrollat menys els humans, els serveix per descriure’ns les pors, les intuicions, les necessitats, la sed i la gana i sobretot l’angle des d’on veuen aquella realitat. I aquella realitat pertany a un ser que està per sota del bè i del mal, que necessita saber la raó d’aquelles accions monstruoses que envolten la seva vida, d’on emmana tota aquella sang i viòlencia que l’acompanyen en aquella infernal odisea incubada ja en la seva infància.

Ànima, de Wajdi Mouawad, és una tempesta narrativa on la combinació i el sentit cada paraula la converteix en poesia, que ens mostra l’abisme que porta al sacrifici d’una ànima. Crua, violenta, sensible i perenne en la memòria.