Archivo de la categoría: Psicologia

Només dades

De tant en tant, enmig d’una conversa informal, els meus interlocutors oloren aquell flaire de seguretat que transmitia la confiança que dóna ser escoltat per algú extern a un mateix, algú que no et coneix lo suficient com per conèixer la teva impostura. Després, en la sinceritat de la intimitat, el discurs interior es torna més pessimista; aquella confiança es converteix en fragilitat. L’honestedad amb un mateix, aquella coherència entre lo que un sent, pensa, diu i fa, en ocasions brilla per la seva absència; les contradiccions guanyen per golejada. Son dos opinions que distaven no tant el el fet sinó en la manera d’afrontar la situació ja que el jo narrador sempre és molt més optimista que el jo experimentador: l’un treu pit l l’altre està cagat de por. I li fa por que des de l’exterior coneguin qui pretén ser i no és.

Aquesta dualitat d’opinions podria desaparèixer si s’evolucionés en la teoria del dadisme que entèn les desicions humanes com a algoritmes: una sèrie de processos bioquímics incoscients condicionats pels gens i suposo tambe l’entorn que traspassen la informació al conscient: uns segons o míl·lisegons abans de que a tu el sembli que prens la desició, la desició ja està presa, els elements que conformen el teu organisme decideixen segons les necessitats. Tu senzillament ets un executor de les desicions d’un algoritme. Has triat menjar-te la poma abans que el pastís perquè al teu cos li feia més falta. Què importa l’opinió del narrador o de l’experimentador si tu no decideixes res? D’entrada ja desapareix per complert la idea de ment o ànima que ja havien descartat el evolucionistes. Segons ells, si el evolucionat a partir de cel·lúles que es van unint, en quin moment apareix l’ànima que no ésta formada per cèl·lúles?

Davant l’aparició d’una estructura artificial que pot processar més dades que tu, aquest ja podrà prendre desicions per tu. Llavors, l’humanisme i el liberalisme, que valoren per sobre de tot la llibertat del jo, el lliure albir i la capacitat d’un mateix per decidir sobre les seves accions, podria desaparèixer. No podries mentir ja que no podries amagar lo que penses i aquell que et coneixeria millor que tu mateix enfonsaria l’humanisme. També despareixeria la intimitat. I amb ell també el sentiment judeocristià de culpa i càstig; quina responsabilitat tindria si no sòc jo qui he decidit sobre lo que he fet? El determinisme o l’aleatorietat vers el lliure albir.

I aquell sentiment d’incoherència? Aquella conversa en la que em mentia a mi mateix per poder sobreviure o mantindre viva la confiança seria substituida per unes deduccions totalment racionals que es basarien en totes les dades possibles; les que em fan mal, les que havia volgut oblidar, les més llunyanes en la memòria… tambè serien processades. En aquest sentit estic d’acord amb ells: d’una manera o altra ja entren al procés ja que el subconscient les utilitza totes per prendre desicions. La majoria de desicions, creient-se o no algoritme, les prenem sense ser-ne conscients, ja que si tot ho haguessim de racionalitzar estaríem tant obstruits que no podríem ni fer ficar un peu davant de l’altre.

Aquest el dadisme fruit del bigdata, les xarxes socials, els wearebles… espero ja passarà. Estem massa intoxicats per l’ambient. Evolucionarem millor. Com humans, no com a transmissors de dades.

Contrapunt

La perfecció és neutra. Tot i no errar, tot i estar sempre en la posició, actitut i resposta adequada per cada moment, aquesta objectivitat social la deixa en un punt mig en que perd tota l’atracció i el carisma. Cadascú ha d’aportar al seu medi algo propi, ha de transmetre un enfoc vital de les característiques intrínseques del seu ADN únic. El vici de l’entorn és inevitable, però aquell que potencia la seva personalitat, en positiu socialment com a virtut o en negatiu pels altres com a defecte, i ho fa de manera sincera amb ell mateix, desprén un aroma d’autenticitat difícil d’ignorar. El ser socialment perfecte, que segueix tots els dictats que l’època i l’entorn proposen, pot ser molt envejat des de la distància, però desmotivarà una consciència àvida de curiosistat en la proximitat: si un és el que s’espera que sigui, perdrà pel camí el que potencialment és.

Un és cel·lules que van morin i naixent. I en set anys totes aquestes ja estan renovades. I en aquest interval de temps un ja només té la informació que aquestes han transmés. Res físic és igual. Un és l’experiència que aquesta informació ha passat, des de l’unió de l’ovari i l’espermatozoide, passat pel fetus i acabant en l’ésser humà. I un és la manera que té la informació de treure conclusions. I aquestes conclusions han de ser úniques, a no ser que existeixi l’infinit. Si l’infinit, existigués, una altre cos i ment estaria ara mateix, en un nombre infinit de vegades, escrivint aquestes paraules en algun lloc del multivers. L’infinit podria estar en les proporcions de l’espai i el temps: per què no un àtom està composat per un multivers, en unes proporcions de tamany no quantificables per la nosta capacitat de conèixer? I el temps que tarda un electró a donar el tomb al nucli fos com milers d’anys llum pels habitants del multivers del nucli?

De retorn als aspectes més terrenals, aquestes cèlu·lules i àtoms, que ni et coneixen, segueixen la seva lluita per la teva existència gràcies al seu objectiu de pervivènciai i suposo, les ordres d’una jerarquia encapçalada pel cervell. I aquest cervell, després de la prioritat de permetre seguir bombejant i respirant al cos, ha dotat als éssers vius, i en major mida als humans, de pensar en els moments posteriors a l’actual i en anticipar-se i preveure el futur. I un, l’ente sencer que escriu, a adoptat, degut a les conseqüències de les seves accions, una visió de futur curta: com un ruc al qual li acoten el camp de visió i només veu la part central del seu camí, jo he tingut la opacitat a un parell de setmanes del moment actual. Això m’ha permés no haver-me de preocupar per res que passi aquest camp de visió; en certs moments el meu camp de visió va quedar reduit a hores i actuava potenciant fins al límit l’acció dels elements químics que em donaven plaer, però el desgast d’aquestes substàncies feient que el plaer es convertís en patiment en qüestió d’hores. Amb el temps he aprés a dosificar el plaer buscant l’equilibri. I poc a poc, he tendit, encara que a molta distància, a la perfecció abans citada. Però seguint aquesta tendència a treure’m les plaques visuals -com els rucs de l’anterior analogia- i allargant el meu camp temporal de visió, en alguns aspectes m’he espantat, ja que li he donat un valor a la vida del qual abans no disposava. Algo que no tens, no ho pots perdre…

Aldous Huxley em potencia aquests pensaments amb Contrapunt. I continuarà.

El dia raro

Deambulant cap a visualitzar un petit desastre domèstic, vaig veure al negre. Em va sortir la vena solidària, només amb objectiu egoista: volia deixar de pensar en mi, i ajudar econòmicament a aquell venedor ambulant de carteres i rellotges podia ser una bona excusa. L’intent de ser simpàtic va resultar fallit: res més lluny de la meva intenció, li vaig regatejar el rellotge, tens i malhumorat, i ell em va mirar amb cara d’espantat. Amb la intenció d’apretar fictícia, li vaig comprar per gairebé el preu que em va proposar d’entrada. Volia actuar bé, per mi, i no em m’en vaig sentir. Era un altre exemple del descontrol emocional que portava, de la descompensació hormonal que governava el meu cos. Caminant, tot capficat en la situació laboral, suposo excusa del meu neguit, estava com absent, aïllat d’aquell entorn pel qual deambulava.

Aquells dies de grip havien estat una resposta del meu cos vers la tensió al qual l’havia exposat. Només pensava en la feina: el meu nivell d’exigència laboral no estava en sintonia al dels meus companys, cosa que m’irritava. I gastava l’energia lamentant-me de la situació. Odio culpar a les altres persones dels meus problemes però hi ha sitacions de dependència en les quals la responsabilitat d’uns entra en conflicte amb la llibertat dels altres. I aquí és on es gestà l’anomalia física: la grip. Fa dos dies la vaig abandonar a casa. En part. Per que aquell estat emocional no s’hi va quedar. I aquí continua el dia raro.

El dia raro. El del negre que volia ajudar i vaig tractar amb sobèrbia i arrogància. El dia que no vaig fumar i no en tenia ni ganes. Estrés puro i duro. Que la grip s’hauria d’haver emportat. Però no. Tens. Confós. La música rebotava. Les paraules no surtien, s’encallaven. Una aprovació d’un comentari em podia fer saltar un llàgrima. Deu minuts per saber què estava fent després de despistar-me amb un email. No sabia si em preocupava l’escofor quan miccionava. I ho feia molt sovint, com els polvos amb borratxera. I sense pensar ni en fumar. El petit desastre al pàrking no m’importava. I la possible expulsió de l’altre me la rempanpinflava, tenint conseqüències en la vida diària com tindria. Venia de pensar en el 99999999999999,9 de possiblitats que ni tansols em contemplaven, en la maternitat d’aquella i les mirades de l’altra, en la mitja virginitat, en el número 109.500 molt poc saludable, en si un dia tindríem prou poder per controlar el sol o la terra se’ns tragaria els cadàvers per venjança, en el confós concepte vital que només em permetia idees i em tancava la porta a les ideologies, en l’esperit crític que em fa llegir i veure modificant i en aquell concepte de Krishnamuti -los problemas solo existen si hay que resolverlos- que ara veig a anys llum.

I ara sí. Després del detall del nen -el somriure, no la gominola-, un Ducados. El sofà. L’escriptura per donar validesa als pensaments. Terapèutica. I la incògnita pel demà després d’un dia molt raro.

Relat social

La presència d’un tan sols es justificava pel compromís ja que no li volia fer un lleig al seu padrí de boda. Es notava amb l’actitud sèria i impacient, com quan havia d’acompanyar de compres a la seva parella i s’espera, guardant la compostura mentres ella tria i retria al llarg de les botigues que va triant; només la cordialitat feia de contrapes i li permetia aguantar estoicament fins l’entrega dels regals, que marcava el moment quan un podia desaparèxier sense ser la víctima dels comentaris quisquillosos dels que només deixen de parlar bé d’ells quan, de manera altruista, dediquen la seva diarrea dialèctica i reflecteixen els seus complexes en la primera persona que abandona la seva companyia. Un monogràfic perenne fins la pròxima eixida. Un altre va necesssitar l’insistència telefònica per exigir la seva presència degut a una nit que se li va engullir el dia. Altres tenien l’excusa perfecta per beure i deshinibir-se, foratgitant llavors qualsevol escletxa de culpa, i deleitar-se amb una sessió d’insensibilitat que els permetrà expressar-se sense necessitat de sentir. Mentre els plançons podran reflexar aquell nerviosisme paternal sense l’habitual mirada inquisitiva, aquella negativa a qualsevol expressió creativa fora de l’ortodòxia, habitual durant la monotonia diurna.

Durant aquell extàsis nocturn, orgullosos i cofois de les avantatges vitals i emocionals de la procreació, evidenciaven la baixada d’un esglaó en la seva jerarquia vital vers els seus fills. Creien, i suposo amb certa raó, que els fills son lo millor de la existència, i relativitzaven ja la seva vida condicionant’la a la pròxima generació, en la perpetuació de l’espècie sense la qual no existiríem. Sense tenir massa clar la raó -suposo té a veure amb el desig de veure’ls crèixer- deixar de fumar acostuma a ser un dels temes reiteratius: per què vull deixar jo de fumar, i encarar amb més possibilitats una vida llarga i sana, si me passat mitja vida volent abandonar-la?

Aquestes activitats socials serveixen també de termòmetre per calcular el grau d’amistat que perdura amb gent amb la qual ja no coincideixes tant habitualment. N’hi ha de gairebé eternes, constants durant tota la vida, que normalment s’arrastren gairebé de l’infantesa. Altres adolescents que perduren degut a les coincidències espaials. Altres, també adoslescents, son més temporals i depenen de gustos i activitats mútues i acostumen a desaparèixer en diferents etapes d’evolucions vitals. Com aquell personatge secundari que al principi de la pel·lícula ja saps que es morirà, a vegades per la seva nula importància en la trama, a vegades per descarte, altres amistats tambe estan condemnades al fracàs des d’un primer moment, per molt intenses que puguin ser mentre existeixen. N’hi ha d’altres que van apareixent durant la vida, en edats ja avançades, per activitats comunes o per situacions personals similars; amb aquestes prefereixo mantenir la incògnita i deixar el futur en suspens. En aquest sopar hi estaven totes aquestes formes d’amistat presents. I la sensació de que el canvi de costums m’ha allunyat d’alguns va ser la més notòria; per molt que em vulgui sentir proper, la sintonia sense aquelles aficions i estats mentals comuns sembla més complicada.

– Un zippo? Vaya regal més poc imaginatiu! –
Automàticament després d’haver pronunciat aquesta frase, que em va recordar la meva època adolescent en que era un regal recurrent en qualsevol aniversari masculí i després no el portava mai ningú -sempre me n’he preguntat la raó-, vaig pensar que aquell comentari no era gratuït. El meu subconscient va reflexar els meus pensaments en les accions alternes. La poca imaginació que vaig tenir jo en escollit un llibre com a regal, encara que sapigués que li agradaria el llibre en qüestió, la vaig reflexar en el comentari sobre el zippo, totalment irreflexiu i espontani. Sense la intenció de fer categoria de l’anècdota, crec que la nostra part conscient i racional pren molt poques de les desicions que creiem que son obra de la raó o del “libre albedrío”; la nostra intuició o subconscient, decideix, crec, molt més del que ens pensem. Seguint les converses d’un sopar d’amics -i no tant amics-, si pot ser sense prejudicis preestablerts, podríem descobrir moltes de les pors, sentiments, causes, experiències,… existents en nosaltres mateixos.

Definitivament eren cinc

Protegits de les mirades alienes, sota les escales del segon pis d’aquell vell edifici ja es van prometre amor etern. Pels dos va ser el primer amor i la seva imaginació era incapaç de concebre’s l’un sense l’altre. D’entrada, en el seu enamorament, no eren capaços de veure’s ni els defectes: la inexperiència i la visió innocent de la vida els protegia de les crueltats venideres. Poc a poc, quan l’enamorament es va anar difuminant i es van conèixer amb més claretat sense aquella lent borrosa, es van anar descobrint més objectivament. I la maduresa de la relació incorporà el respecte com a base de la relació, junt amb una connexió més espiritual. Van crèixer com a persones, creant cadascú la seva personalitat, però la seva admiració mútua també va anar in crescendo. Tenien una connexió que anava per sobre del pla físic; es notaven ni que no es toquessin, s’entenien ni que no es parlessin, se sabien les reaccions i utilitzaven aquestes sensacions per a respectar-se i tractar-se millor. Durant molts anys els seus cossos i ments van mantenir aquesta connexió vital que els va ajudar a crèixer a nivell personal i de parella. I semblava que aquella connexió, la metafísica, no s’acabaria mai. Però es va trencar: va aparèixer una tercera persona, totalment inesperada, que la va partir. Per ella va ser un tornar a començar; per ell, el principi d’una llarga pena.

El Café Robert era un bar turístic del centre de París. Tenia una barra llarga que dibuixava la forma estilitzada del local, amb set taules amb cadires per a 5 comensals davant per davant de la barra, separats per un passadís amb tamborets. Ell estava sentat a la quarta taula, d’esquena a l’entrada, amb els auriculars de l’iphone enxufats i amb el cap baix, mirant, pensatiu i nostàlgic per la finestra. Ja havia acabat les reunions de feina i va decidir anar a fer una canya abans d’anar cap a l’hotel a sopar i a dormir. Ella va entrar amb l’altre, a descansar de la visita turística a la Torre Eiffel per cel·lebar l’any de relació. Ella va entrar mimosa, despistada i centrada amb l’altre. Es va sentar a la tercera taula, donant-li l’esquena, també metafòricament, a ell. Al sentar-se, es van tocar les cadires, però ell estava massa obsessionat pensant amb ella que ni es va girar. I ella estava massa distreta amb l’altre per girar-se i disculpar-se. Van estar un mitja hora gairebé tocant-se però no es van ni notar. Aquella connexió espiritual que havien tingut va resultar ser res: sense els sentits de la vista i l’oïda ni es van ni notar. Dos persones que havien estat unides gairebé metafísicament no es van reconèixer en un lloc on la probabilitat que coincidissin era ínfima, residual. Ironies del destí. Aquell sisé sentit, comú entre el dos, que abans els permetia notar-se i entendre’s, va desaparèixer. O no havia existit mai. Lo seu no havía passat de la física?

Ell es va aixecar, pensant amb lo depriment que era París sense ella. I l’altre el va veure -no es coneixien- i va copsar la seva tristesa. Ell li va fer un somriure de circumstàncies. Ella estava consultant al mòbil la visita de l’endemà. L’altre se’l va quedar mirant a ell, embobat, i pensant què li podia passar pel cap a aquella ànima en pena. I quan va girar el cap cap a ella, li va sortir un somriure triunfador de manera insconscient. I va pensar la sort que tenia d’estar amb aquella companyia. I mentre ell pagava, va pensar en l’altre, que feia cara de curiós però feliç i li semblava que ben acompanyat, i els hi va pagar les consumicions. I sense girar-se va marxar cap a l’hotel, pensant en lo feliç que hauria estat a París amb ella i haver-la pogut invitar.

Pàniker

No és la realidad lo que nos perturba, sino nuestras ideas sobre la realidad.

Los propios actos obedecen a realidades tan insdiscutibles com la fuerza de la gravedad: por qué irritarnos por ellos.

Un ser es interesante cuando deja de hacerse el interesante.

Para escribir, uno debe amoldarse al tema, no el tema debe amoldarse a uno.

Totes aquestes mostres de saviesa caben en un parell de pàgines seguides d’un dietari. Buscarem la nostra paideia, la nostra història i els nostres conceptes vitals. I jugarem les cartes que ens toquen: un nou pot ser inútil en poker, però pot ser el rei de la botifarra. Trobarem el joc adequat a les nostres cartes. Gràcies, Salvador Pàniker, pel teu pensament retroprogressiu, per la negació dels absoluts, per saber disfrutar de la vida i per mostrar-nos que un pot trobar la seva història.

Victòria i derrota?

Seré, atent, divertit, ocurrent i a gust amb aquell moment. No sempre era fàcil. Tornar als dinars amb les antigues companyies era perillós. L’ambient era heterogeni: per uns bon rotllo, converses, pim-pom i sol i per altres malhumor, discussions inútils i estats alterats. Hi ha vicis nocius que sempre estan atents per tornar a aflorar, i més si alimentes la inhibició amb alcohol. Aquell dia no li va ser complicat aguantar les temptacions; estava fort i tenia altres motivancions que frustraven els instints primaris. Pasava la tarda, i la companyia s’allunyava emocionalment. Anaven caient en aquell estat tens i ell continuava estant distés i lúcid; eren motors que anaven a diferents revolucions i els seus cops de gas l’alentien i el separava del convoi. No li va costar gaire trobar l’excusa per desaparèixer i va anar a buscar distracció pel que quedava del dia: pizza per sopar. Semblava que acabaria guanyant.

Un somriure acompanyat d’una dolça salutació. Va recordar la de dijous, improbable, amb indicis, però difícil de creure. I els fantasmes van tornar a aparèixer. Aquella sensació de cobardia, de derrota, d’incapacitat per afrontar una conversa. S’ho va pensar. No. Va marxar amb el cap baix. Va intentar buscar-se una excusa però va entendre que no n’hi havia. Cobardia. Vergonya. Por al no-res. Va agafar el cotxe i es va ficar la música a tot volum. I es va perdre per les carreteres. Melancòlic. Trist. Pensava en la vella desconnexió un altre cop. Confonia possiblitat amb vici. Per afrontar, caure. Si volia rodar i provar, el vici era necessari. I es va decidir pel demà en comptes de l’avui. Cap a casa. I demà serà un altre dia. Victòria o derrota? Victòria i derrota? Avui van juntes. Encara ha d’aprendre separar la vida plena i l’ara efímer. Bufff! A continuar que queda un camí interessant.

Meditació

Si per cada cop que algú s’ha comportat malament amb mi hagués d’eliminar-lo de la meva vida, faria molts anys que estaria mort.

Si volem tenir un mínim de salut mental, és tant bo tenir bona capacitat de recordar com facilitat per relativitzar els nostres pensaments. I una bona pràctica per aconseguir-ho és la meditació. Observar la ment, visualitzar els nostres pensaments des del punt de vista com a testimoni. Deixar-los fluir i observar-los, sense valorar-los ni aplicar-hi judicis de valors. El testimoni no distingeix entre bo i dolent, només observa. Amb aquest exercici aconseguim despullar-los de prejudicis i esterieotips que donen al record d’algunes de les nostres experiències unes connotacions nocives i tòxiques i ens provoquen angoixa i ansietat. El fet serà el mateix, però la nostra visió o interpretació serà molt més serena. Aquesta filosofia es veu molt reflectida amb el refrany “tot depén de la lent amb que es mira”.

Si li tanquem la porta a l’ego que viu del nostre diàleg interior, aprenem a relativitzar: moltes de les coses que ens preocupen tenen més poca importància de la que li donem. Un exemple descriptiu d’això és quan algú ens explica algo que li preocupa amargament i nosaltres no ho veiem tant greu: ell ho veu de manera totalment subjectiva sota l’influència de l’ego i nosaltres no tant ja que ens comportem com a testimoni. Si aconseguim que ell també ho vegi en aquest estat de testimoni també ho relativitzarà.

Com deia un: abans estava depressiu. Meditant encara ho estic, però ja no m’importa.

Serena en la voràgine

Una dona d’edat molt avançada posava cara a la felicitat serena, en aquell moment esperat de veure algo o algú que li donava un dels molts motius per aixecar-se cada dia. No feia pas cara d’idólatra, però devia fer moltes hores que esperava recolzada a la valla que separa el món real del món de les estrelles que viuen en el conscient col·lectiu de la nostra societat. I confiava en aquell cervell segurament debilitat pel pas dels anys com a recipient per als seus records.

Al seu voltant, un exèrcit d’adoradors de personalitats fictícies disparaven ràfagues d’instantànees que demostraven la seva proximitat als ídols. Més que substitus de la seva memòria, aquelles fotografies eren proves que constataven la seva presència en la futura nostàlgia compartida. Aquelles instantànies o videos corroborarien l’enveja de tots els seus amics virtuals quan, minuts després, ho enviarien al núvol per que els receptors tinguessin d’alçar el cap per veure com compartien vida amb les estrelles. I temps després, els smartphones els farien de substituts de la memòria.

La dona ja no necessita massa la memòria. No li queden masses anys per la nostàlgia. Ella senzillament intenta disfrutar del moment, assaborir aquells moments d’una manera totalment sincera; per a ella mateixa. I no té la necessitat per veure-ho per una pantalla per després poder-ho compartir, només ho vol disfrutar. I després ho explicarà d’una manera totalment subjectiva, de manera que qui ho escoltarà tindrà una versió única del moment. Tots els altres tindràn la mateixa imatge, més real però menys romàntica.

Els smartphones possiblement substituiran funcions del cervell, igual que una calculadora ens facilitat haver de fer càlculs complicat. I possiblement el grau d’interdependència amb aquestes eines arribi a límits insospitats i per la nostra interacció amb la societat i amb els objectes quotidians serà totalment necessari. Però tambè m’agrada comprobar que una ment verge en la voràgine de comunicació digital en la que estem immersos pot disfrutar el moment d’una manera molt més serena i atent que els que necessitem internet per posicionar-nos dins la societat.

PD: Paradoxalment, la foto ha estat valorada en els medis bàsicament pels tweets que ha tingut.