Archivo de la categoría: Posterior 5G

Social Zara

Amancio Ortega. La figura que s’ha convertit en el cas d’èxit, l’home fet a sí mateix, el self made man que tots els coachs estudien com a cas triomfador en el món dels negocis en la societat de consum globalizada. La seva empresa s’ha entès com un model d’èxit empresarial, però jo crec que tambè es pot interpretar com una perfecta adaptació comercial a l’individualisme del qual en sorgeix el sentiment del jo, la necessitat de distingir-se i superar els altres, combinat amb una societat eròtico-publicitària que reclama el desig, no el plaer -el plaer es reserva per l’esfera privada-. La moda s’adapta perfectament a aquesta exigència ja que, a part de ser una necessitat totalment efímera i prescindible i cíclica en la necessitat cada temporada, marca un status social. I la publicitat, com a via d’afiliació al consum, apunta a la gent necessitada d’estímuls: la gent feliç i plena no consumeix. Aquest marketing no deixa de ser una solució descafeinada per a vendre productes mediocres a gent que no sap lo que vol: culo veo, culo quiero. Productes prescindibles per a necessitats irracionals en contraposció a informació racional sobre productes necessaris. Sobremanera, en una societat individualista, on la importància d’un mateix aflora la idea de la mort, la joventut associada al sexe actua com a catalitzador per afiliar més víctimes. I tot i que l’instint d’adquirir és més fort que l’instint sexual, ja que aquest es pot saciar però el consumisme és il·limitat, la suma dels dos instints fa que sigui un còctel impossible d’obviar per part d’aquests usuaris.

Aquest desig constant de superació creat per l’individualisme, combinat amb l’irrupció del mètode de distracció creat per les xarxes socials fa que la societat estiguem pendents constantment de l’evolució i el comportament de les altres persones, i necessitem definir-nos i situar-nos obsessivament. Aquest és un caldo de cultiu perfecte per una màquina publicitària que dedica els seus esforços en crear-nos un problema amb una mà i automàticament donar-los la solució amb l’altra. Com més superflu és el problema, més facilitat tindrem en trobar-hi una app, que convertirà aquella nimiesa en necessitat. Un mètode perfecte en un camp tant banal i efímer com el de la moda.

Més que com a gran empresari, que no vull pas menysprear, jo entenc l’èxit d’Amancio Ortega com una perfecta adaptació sociològica d’una marca a una societat individualitzada amb necessitat constant de superació dins d’un marc on la imatge individual està totament exposada a la comparació. I on la marca Zara i els seus sucedanis han sabut vendre un producte que s’adapta en valor econòmic a la necessitat de quanitat d’adquisions en contraposició a la qualitat.

PleasureLive

La desconnexió de PleasureLive per tal que em puguessin cosir la cama em va retornar al mode real, una sensació que creia que no existia. Van aflorar un records llunyans, floreixia un rumor oníric, una sensació molt familiar d’aquella edat en la qual el codi ètic no permetia la connexió al sistema PleasureLive.

La societat s’hi va acostumar; d’entrada tot eren avantatges. Els wearables van permetre un control total de les probabilitats que tenia cada persona de tenir certes malaties i els avanços en medicina genètica anticipaven l’inserció de gens correctius abans que la malaltia és mostrés de forma activa. Aquest sistema de predicció, gràcies als avenços en física quàntica, va permetre modificar el genoma amb total garantia d’èxit: obesitat, depressió, ansietat, acné… ja formaven part del passat. Els avenços amb modificació psicològica van permetre amagar al nostre sistema cognitiu els pensaments nocius que podien afectar negativament el nostre sistema inmunològic, degut a la llavors descoberta interacció total entre cos i ment. PleasureLive havia aconseguit eliminar el dolor, físic i psicològic, tant a través del control dels gens, com, i més important, amb la inducció constant de distraccions. Era vital que no entressim en contacte amb nosaltres mateixos, per això, els implants distractors connectats a PleasureCenter i la geolocalització constant ens permetia rebre, cada segon de la nostra vida, la informació i les sensacions que Bigdata deduia que necessitàvem.

La finestra del vehicle, de manera inexplicable segons GoogleTaxi, va caure des de la passarel·la elevada al carrer per on jo anava al Meet de les 12:43:22, sugerit pel meu connector (al principi en deiem smartphone, però llavors ja ens els havien implantat, circumastància que va marcar l’era ciborg), mentre els dos passatgers del taxi quedaven atònits amb l’entrada d’una ràfaga violenta d’aire i preguntaven al pilot automàtic mentre ell els donava una lliçó de japonés: era important tenir la nostra ment sempre ocupada, per evitar possibles connexions al RealSad. La finestra de kevlar i vidre sintètic em va caure, després de traspassar les tanques de seguretat i recòrrer 20 metres en caiguda lliure, a la cama. Me la va tallar. Jo, immunitzat pels inhibidors de dolor, vaig quedar a terra, de costat, i els distractors d’emergència de PleasureLive van substituir la Meet de les 12:43:22 per una sessió d’emergència de bricolatge: em vaig quedar anonadat amb les noves tècniques d’empotrament de sofàs. La meva cama, separada del meu cos, va sorprendre a una transeunt que passava. El meu psique no ho notava, totalment concentrat amb el modelisme, però les meves constants vitals s’estaven modificant. La rapidesa en la inyecció de medicaments via connector era tant eficient que no donava temps a sentir dolor, però en un cas tant inusual com la pèrdua d’una cama per un accident inèdit fins llavors degut a les estrictes mesures de seguretat en la circulació vial, el software no estava preparat per a respondre a aquesta casuística. Ràpidament, els sensors del meu connector van enviar els missatge d’un canvi radical en els constants del meu organisme a PleasureCenter i en qüestió d’uns segons una ambulància constant m’atansava a l’hospital més proper. Allí vaig perdre la consciència.

Em vaig despertar al llit de l’hospital, desconnectat de PleasureLive per tal que el sistema inmunològic pugués fer les connexions de musculatura, ossos i texits del meu cos a aquell membre que havia estat amputat violent però netament, de manera natural i sense interferències dels inhibidors de plaer; així ho havien decidit els metges, fent cas omís als consultors de PleasureLive que veien una amenaça a la desconnexió. Primer va ser l’avorriment, seguit d’una sensació de tristesa i solitut. La meva ment estava acostumada a constants estímuls de distracció externs, i ara, de cop, m’havia d’espavilar jo mateix per crear-me la realitat. Tot i els calmants per l’operació -o gràcies a ells-, la meva ment va entrar en un estat de relaxació que em va permetre entrar en contacte amb la meva memòria real, la que afllorava durant la nit en els somnis. No havia viscut la meva vida. No havia estat jo. En pos del plaer i l’ausència de dolor i patiment m’havien pres la meva vida. M’havien estafat i m’havien convertit en un ser sense capacitat de desició, un ser totalment predit, amb una vida llarga -120 anys era la garantia- i distreta però sense cap besllum per la sorpresa. I havia alguna possibilitat de tornar a l’estat “salvatge”, amb els seus riscos i el seu lliure albedriu? Era possible viure desconnectat de PleasureLive?

Durant aquells dies em vaig sentir viu un altre cop, amb capacitat per decidir si em volia aborrir o volia estar trist, acostumat a estar sempre ocupat. Podia menjar senzillament saborejant el menjar o podia estar mirant els leds sense haver de pensar res. Els hi vaig demanar als metges si em podia quedar una temporada sense connectar, però automàticament van venir els consultors de PleasureLive i em van recordar la necessitat de la connexió constant al seu software per tal de poder tenir una vida plena i saludable en societat tot i mostrant-me la meva signatura digital al contracte de per vida amb PleasureLive. Ara llegeixo aquests pensaments al gravador extern que vaig programar per que sonés ara, en comptes del Song 09:12:34 V984.

Cap de lleó

Un home d’avançada edat, que ja torna de tot i no s’ha de justificar de res. No li fan por les seves opinions, tant per que les té molt ben madurades i assimilades al seu jo com per que no li fa por equivocar-se: el bagatge i l’èxit personal suposo et donen una confiança amb la qual l’error entra dins les possibilitats i et mires amb prespectiva, des de la distància, els teus actes i les seves conseqüències. Relativitzes amb molta més facilitat, en contraposició amb la pèrdua de frescura i ambició.

Doncs ell podria ocupar un lloc a l’hemisferi dret i a l’esquerre, a la butxaca i a l’esperit, a l’efímer i a l’etern, a l’estòmac i al cervell, al fons i a la forma… La forma es perfila i s’associa en nosaltres dos en forma de disseny, en forma de creació de formes associades a continguts que busquen funcionar de la manera més efectiva – i si pot ser efectista- possible. I el fons ve de la necessitat mútua d’entendre la raó o l’atzar que ens porta a estar aquí sentats escrivint, dissenyant, estimant, disfrutant o flagenlant-nos.

Milton Glaser, tant per la seva carrera professional com el seu llegat intelectual i vital, pot ocupar el lloc del cap del lleó: més que la cua de lleó i el cap del ratolí, més que els mediocres dels pensadors i els millors dels dissenyadors. Senzillament engloba lo millor del món efímer i banak del disseny i entra dins la galàxia de gent a la qual poder escoltar-ne les conclusions vitals. Sap relativitzar l’espai i l’importància del disseny, tot i dedicar-hi una part molt important de la seva vida.

He aquí dos frases seves sobre la seva professió – espero no sigui sobre la vida-.

Cuando haces algo bien, es el momento de dejarlo.

Lo bueno es enemigo de lo mejor.

Contrapunt

La perfecció és neutra. Tot i no errar, tot i estar sempre en la posició, actitut i resposta adequada per cada moment, aquesta objectivitat social la deixa en un punt mig en que perd tota l’atracció i el carisma. Cadascú ha d’aportar al seu medi algo propi, ha de transmetre un enfoc vital de les característiques intrínseques del seu ADN únic. El vici de l’entorn és inevitable, però aquell que potencia la seva personalitat, en positiu socialment com a virtut o en negatiu pels altres com a defecte, i ho fa de manera sincera amb ell mateix, desprén un aroma d’autenticitat difícil d’ignorar. El ser socialment perfecte, que segueix tots els dictats que l’època i l’entorn proposen, pot ser molt envejat des de la distància, però desmotivarà una consciència àvida de curiosistat en la proximitat: si un és el que s’espera que sigui, perdrà pel camí el que potencialment és.

Un és cel·lules que van morin i naixent. I en set anys totes aquestes ja estan renovades. I en aquest interval de temps un ja només té la informació que aquestes han transmés. Res físic és igual. Un és l’experiència que aquesta informació ha passat, des de l’unió de l’ovari i l’espermatozoide, passat pel fetus i acabant en l’ésser humà. I un és la manera que té la informació de treure conclusions. I aquestes conclusions han de ser úniques, a no ser que existeixi l’infinit. Si l’infinit, existigués, una altre cos i ment estaria ara mateix, en un nombre infinit de vegades, escrivint aquestes paraules en algun lloc del multivers. L’infinit podria estar en les proporcions de l’espai i el temps: per què no un àtom està composat per un multivers, en unes proporcions de tamany no quantificables per la nosta capacitat de conèixer? I el temps que tarda un electró a donar el tomb al nucli fos com milers d’anys llum pels habitants del multivers del nucli?

De retorn als aspectes més terrenals, aquestes cèlu·lules i àtoms, que ni et coneixen, segueixen la seva lluita per la teva existència gràcies al seu objectiu de pervivènciai i suposo, les ordres d’una jerarquia encapçalada pel cervell. I aquest cervell, després de la prioritat de permetre seguir bombejant i respirant al cos, ha dotat als éssers vius, i en major mida als humans, de pensar en els moments posteriors a l’actual i en anticipar-se i preveure el futur. I un, l’ente sencer que escriu, a adoptat, degut a les conseqüències de les seves accions, una visió de futur curta: com un ruc al qual li acoten el camp de visió i només veu la part central del seu camí, jo he tingut la opacitat a un parell de setmanes del moment actual. Això m’ha permés no haver-me de preocupar per res que passi aquest camp de visió; en certs moments el meu camp de visió va quedar reduit a hores i actuava potenciant fins al límit l’acció dels elements químics que em donaven plaer, però el desgast d’aquestes substàncies feient que el plaer es convertís en patiment en qüestió d’hores. Amb el temps he aprés a dosificar el plaer buscant l’equilibri. I poc a poc, he tendit, encara que a molta distància, a la perfecció abans citada. Però seguint aquesta tendència a treure’m les plaques visuals -com els rucs de l’anterior analogia- i allargant el meu camp temporal de visió, en alguns aspectes m’he espantat, ja que li he donat un valor a la vida del qual abans no disposava. Algo que no tens, no ho pots perdre…

Aldous Huxley em potencia aquests pensaments amb Contrapunt. I continuarà.

Relat social

La presència d’un tan sols es justificava pel compromís ja que no li volia fer un lleig al seu padrí de boda. Es notava amb l’actitud sèria i impacient, com quan havia d’acompanyar de compres a la seva parella i s’espera, guardant la compostura mentres ella tria i retria al llarg de les botigues que va triant; només la cordialitat feia de contrapes i li permetia aguantar estoicament fins l’entrega dels regals, que marcava el moment quan un podia desaparèxier sense ser la víctima dels comentaris quisquillosos dels que només deixen de parlar bé d’ells quan, de manera altruista, dediquen la seva diarrea dialèctica i reflecteixen els seus complexes en la primera persona que abandona la seva companyia. Un monogràfic perenne fins la pròxima eixida. Un altre va necesssitar l’insistència telefònica per exigir la seva presència degut a una nit que se li va engullir el dia. Altres tenien l’excusa perfecta per beure i deshinibir-se, foratgitant llavors qualsevol escletxa de culpa, i deleitar-se amb una sessió d’insensibilitat que els permetrà expressar-se sense necessitat de sentir. Mentre els plançons podran reflexar aquell nerviosisme paternal sense l’habitual mirada inquisitiva, aquella negativa a qualsevol expressió creativa fora de l’ortodòxia, habitual durant la monotonia diurna.

Durant aquell extàsis nocturn, orgullosos i cofois de les avantatges vitals i emocionals de la procreació, evidenciaven la baixada d’un esglaó en la seva jerarquia vital vers els seus fills. Creien, i suposo amb certa raó, que els fills son lo millor de la existència, i relativitzaven ja la seva vida condicionant’la a la pròxima generació, en la perpetuació de l’espècie sense la qual no existiríem. Sense tenir massa clar la raó -suposo té a veure amb el desig de veure’ls crèixer- deixar de fumar acostuma a ser un dels temes reiteratius: per què vull deixar jo de fumar, i encarar amb més possibilitats una vida llarga i sana, si me passat mitja vida volent abandonar-la?

Aquestes activitats socials serveixen també de termòmetre per calcular el grau d’amistat que perdura amb gent amb la qual ja no coincideixes tant habitualment. N’hi ha de gairebé eternes, constants durant tota la vida, que normalment s’arrastren gairebé de l’infantesa. Altres adolescents que perduren degut a les coincidències espaials. Altres, també adoslescents, son més temporals i depenen de gustos i activitats mútues i acostumen a desaparèixer en diferents etapes d’evolucions vitals. Com aquell personatge secundari que al principi de la pel·lícula ja saps que es morirà, a vegades per la seva nula importància en la trama, a vegades per descarte, altres amistats tambe estan condemnades al fracàs des d’un primer moment, per molt intenses que puguin ser mentre existeixen. N’hi ha d’altres que van apareixent durant la vida, en edats ja avançades, per activitats comunes o per situacions personals similars; amb aquestes prefereixo mantenir la incògnita i deixar el futur en suspens. En aquest sopar hi estaven totes aquestes formes d’amistat presents. I la sensació de que el canvi de costums m’ha allunyat d’alguns va ser la més notòria; per molt que em vulgui sentir proper, la sintonia sense aquelles aficions i estats mentals comuns sembla més complicada.

– Un zippo? Vaya regal més poc imaginatiu! –
Automàticament després d’haver pronunciat aquesta frase, que em va recordar la meva època adolescent en que era un regal recurrent en qualsevol aniversari masculí i després no el portava mai ningú -sempre me n’he preguntat la raó-, vaig pensar que aquell comentari no era gratuït. El meu subconscient va reflexar els meus pensaments en les accions alternes. La poca imaginació que vaig tenir jo en escollit un llibre com a regal, encara que sapigués que li agradaria el llibre en qüestió, la vaig reflexar en el comentari sobre el zippo, totalment irreflexiu i espontani. Sense la intenció de fer categoria de l’anècdota, crec que la nostra part conscient i racional pren molt poques de les desicions que creiem que son obra de la raó o del “libre albedrío”; la nostra intuició o subconscient, decideix, crec, molt més del que ens pensem. Seguint les converses d’un sopar d’amics -i no tant amics-, si pot ser sense prejudicis preestablerts, podríem descobrir moltes de les pors, sentiments, causes, experiències,… existents en nosaltres mateixos.

Vincles

Qualsevol sistema polític és bo si les persones que el dirigeixen son honestes: un dictador sensat i bo pot governar una comunitat millor que una democràcia amb dirigents corruptes. Un tiet meu diu que el millor sistema polític seria un de dictatorial en el qual al final del mandat el poble pugués triar decapitar al dictador si no ha fet la feina bé. Possiblement seria més eficaç que un sistema on la democràcia està controlada per una èlit que controla tots els poders -judicial, executiu i legislatiu- i els utilitza com si fossin titelles amb la connivència dels mitjans d’informació, que a la vegada depenent dels diners d’aquests poders fàctics. Amb aquestes idees senzillament volia introduir la meva opinió sobre la gestió de les empreses o projectes personals, concretament de les avantatges i inconvenients de “governar” amb socis o sense.

És molt difícil que vàries persones puguin coincidir totalment en la manera de portar una empresa, però si son mínimament sensats, honestos i inteligents, poden lluitar per un objectiu comú i adaptar-se a les circumstàmcies. Però quan les prioritats vitals, les aspiracions i les escales de valors disten molt en cadascun dels socis, és difícil crear un espai i unes normes on estar-hi tots còmodes. No crec que s’hagi de treballar per viure ni viure per treballar, si no que l’ideal seria convertir-ho en una activitat en la qual desarrollar inquietuts, experiències i coneixements amb els quals desarrolles les teves capacitats, amb esforç, però sense obligació. Però tambè entenc que aquesta situació és utòpica per la majoria. Si ets assalariat o jefe, acates o manes; així de fàcil. Però si ets quatre persones amb la mateixa capacitat de desició, has de tenir molta sintonia per a poder crear un marc on tothom es senti còmode segons la seva disponibilitat. Si l’empresa va sobrada econòmicament, les solucions a diferents prioritats vitals son solucionables, però si la situació productiva no és prou bona, les diferents aspiracions vitals poden entrar en conflicte. Un pot pensar que si no es produeix prou per falta d’hores de feina, lo millor és treballar més per poder ingressar més; altres poden pensar que la vida fora de la feina és més important que la laboral. Un pot pensar que un esforç puntual pot tornar a engrassar l’engranatge. Un pot estar influenciat pel seu entorn, on la capacitat de treball és més important que el marketing i la visió a llarg plaç. Un possiblement té una visió molt més curtplacista de la vida.

Es poden crear vincles un dia. Amb altres persones. Per gestionar i treballar conjuntament. I les persones canvien les necessitats i conceptes vitals. I aquell vincle, llavors ja molt divergent en concepte, continua. Llavors, si s’adapta al vincle, pot entrar en conflicte amb ell mateix. I ha de triar, altruisme o egoisme – al final son diferent cara de la mateixa moneda, els defectes son les sombres de les virtuts, indisolubles-. I per altres circumstàncies, o les mateixes, pots crear altres vincles. I tornar a entrar en conflicte. Amb un mateix. O amb el vincle. I pot ser un bucle de problemes, soluciones, vincles i conflictes.

Igual que el govern, un triarà si vol una democràcia, amb vincles i conflictes, però amb visions conjuntes i ambicioses. O tria l’opció personalista i hedonista. La democràcia, la societat conjunta, és l’adaptació al medi i al futur. El camí d’un mateix, més arriscat i solitari, zen, aquí i ara amb inquietuts totalment personals, sense marqueting, llargplacista, cec de demà i amb el futur més incert.

Pàniker

No és la realidad lo que nos perturba, sino nuestras ideas sobre la realidad.

Los propios actos obedecen a realidades tan insdiscutibles com la fuerza de la gravedad: por qué irritarnos por ellos.

Un ser es interesante cuando deja de hacerse el interesante.

Para escribir, uno debe amoldarse al tema, no el tema debe amoldarse a uno.

Totes aquestes mostres de saviesa caben en un parell de pàgines seguides d’un dietari. Buscarem la nostra paideia, la nostra història i els nostres conceptes vitals. I jugarem les cartes que ens toquen: un nou pot ser inútil en poker, però pot ser el rei de la botifarra. Trobarem el joc adequat a les nostres cartes. Gràcies, Salvador Pàniker, pel teu pensament retroprogressiu, per la negació dels absoluts, per saber disfrutar de la vida i per mostrar-nos que un pot trobar la seva història.

Victòria i derrota?

Seré, atent, divertit, ocurrent i a gust amb aquell moment. No sempre era fàcil. Tornar als dinars amb les antigues companyies era perillós. L’ambient era heterogeni: per uns bon rotllo, converses, pim-pom i sol i per altres malhumor, discussions inútils i estats alterats. Hi ha vicis nocius que sempre estan atents per tornar a aflorar, i més si alimentes la inhibició amb alcohol. Aquell dia no li va ser complicat aguantar les temptacions; estava fort i tenia altres motivancions que frustraven els instints primaris. Pasava la tarda, i la companyia s’allunyava emocionalment. Anaven caient en aquell estat tens i ell continuava estant distés i lúcid; eren motors que anaven a diferents revolucions i els seus cops de gas l’alentien i el separava del convoi. No li va costar gaire trobar l’excusa per desaparèixer i va anar a buscar distracció pel que quedava del dia: pizza per sopar. Semblava que acabaria guanyant.

Un somriure acompanyat d’una dolça salutació. Va recordar la de dijous, improbable, amb indicis, però difícil de creure. I els fantasmes van tornar a aparèixer. Aquella sensació de cobardia, de derrota, d’incapacitat per afrontar una conversa. S’ho va pensar. No. Va marxar amb el cap baix. Va intentar buscar-se una excusa però va entendre que no n’hi havia. Cobardia. Vergonya. Por al no-res. Va agafar el cotxe i es va ficar la música a tot volum. I es va perdre per les carreteres. Melancòlic. Trist. Pensava en la vella desconnexió un altre cop. Confonia possiblitat amb vici. Per afrontar, caure. Si volia rodar i provar, el vici era necessari. I es va decidir pel demà en comptes de l’avui. Cap a casa. I demà serà un altre dia. Victòria o derrota? Victòria i derrota? Avui van juntes. Encara ha d’aprendre separar la vida plena i l’ara efímer. Bufff! A continuar que queda un camí interessant.