Archivo de la categoría: Política

La gran veritat

La lúcida ment de l’ancià José Luis Sampedro deia que el model capitalista estava esgotat. Jo crec que és una tesis totalment subjectiva. Si ho analitzem en termes estrictament democràtics o demogràfics, ja fa uns anys que no és l’opció més vàlida per la majoria de la població del primer món, però sí és un sistema vàlid per la minoria que governa el món i se’n reparteix el poder i les riqueses. I ja va nèixer coix per tots els que l’han patit des del principi, quan van veure el capellà amb la creu secundat per l’exèrcit amb les armes; és a dir, les altres majories dels països subdesarrollats, els que han cedit les seves riqueses als països colonitzadors.

Els habitants del primer món hem estat els grans afavorits de les polítiques internacionals de gestió dels recursos. I s’ha instaurat en la ment col·lectiva el paradigma d’un món sostenible, d’unes societats on la riquesa és compartida i tots som iguals davant els ulls de Déu. La realitat pels habitants dels països colonitzats no ha estat tant gratificant, però nosaltres hem preferit la mentida piadosa a la Gran Veritat.

La Gran Veritat és que mentres nosaltres hem disfrutat d’una alta qualitat de vida en quant a béns de consum i benestar social, una immensa minoria ha patit la furiosa fam de riquesa del primer món. La Gran Veritat és que els nostres governants han provocat genocidis per aconseguir pous de petroli per que nosaltres tinguem uns sistemes de transport més barats. La Gran Veritat es que hem eliminat règims totalment demogràfics per ficar-hi dictadors titelles ja es que més fàcil controlar una persona que a tot un país. La Gran Veritat es que els mateixos avions que pugen la droga per satisfer l’hedonisme del nord baixen després les armes que serveixen per sembrar el terror. La Gran Veritat és que ens sentim orgullosos de que les nostres revoltes subvencionades -sempre amb interessos econòmics- tinguin èxit en països llunyans en pro de la nostra estimada democràcia i quan la situació en aquells països es de tal terror que els habitants han de marxar, nosaltres els tanquem la porta. I els progres d’esquerra se senten orgullosos del triomf de la democràcia, però els que pateixen les conseqüències son una població que l’únic que vol es viure, amb democràcia o sense. La Gran Veritat és que confonem religió amb poder, gana, i interessos econòmics. La Gran Veritat és hipocresia.

La Gran Veritat és que preferim la mentida piadosa que ens permet un alt nivell de vida i practicar el “ojos que no ven corazón que no siente”. I la Gran Veritat és que aquesta ceguesa moral se’ns està tornant en la nostra contra, ja que els poders fàctics cada cop fiquen més al mateix sac la classe mitjana occidental -cada cop més classe baixa- i els habitants dels països subdesarrollats.

En aquest món hi estem tots, però el nostre anfitrió, la Terra, no és culpable de la nostra cobdícia i té uns recursos limitats i un equilibri al qual se li pot acabar la paciència. I ella sí que està per sobre de la Gran Veritat i no acceptarà que la nostra cobdícia l’emmalalteixi. I llavors no serviran les mentides piadoses.

Prohibit estornudar, impossible no badallar

No recordo haver-hi anat mai des de la meva infantesa. I en un atac d’inquietud cultural vam comprar tres entrades, ja farà uns tres mesos. L’obra era anava sobre Sócrates, dirigida per un director teatral contrastal a nivell espanyol i protagonitzada per un dels grans actors del teatre català: era la única obra en cartellera a Lleida que semblava ser interessant, a priori i segons els meus gustos. El personatge trobàvem que podia ser molt enriquidor i l’actor sempre m’havia donat la sensació que omplia la pantalla amb la seva veu i presència.

La primera sensació va ser que el teatre, en aquests àmbits més tradicionals i burgesos, semblava estar consumit només per gent d’una avançada edat. Les úniques persones més joves que nosaltres eren joves que semblaven disfrutar més de la companyia dels seus pares acaudalats que de la plebe jove que ronda bars i discoteques. Després vaig entendre per què només hi anava gent acomodada: aquesta comoditat, més que econòmica, era mental. L’obra es basava en les causes del suicidi del filòsof vistes per ell mateix, alguns dels seus detractors, un parell de fidels companys i algun que altre familiar. El resultat és una desfilada inconnexa de tòpics del filòsof clàssic atenense sense cap mena de trama ni interès i actors secundaris que semblaven rescatats dels pastorets del meu poble. No m’estranya que la gent acostumada a una cultura mínimament transgressiva amb les dos últimes generacions no vagi a veure teatre clàssic -sento generalitzar però és la única que he vist i em disculpo per la meva ignorància en aquest art, i em permeto aquesta llicència per que crec que una crítica d’una persona que desconeix bastant el medi permet una visió despullada de prejudicis-.

Però el que més em va sorprendre va ser -i això deixa constància de la nula empremta que ha deixat en mi l’obra-, només per un detall, l’actitud altiva-en el sentit d’egocèntric, de pensar que allí només existia ell- del protagonista de l’obra. Puc entendre que lo primer que digués fou en referència als possibles mòvils engegats: necessitava silenci per transmetre el contingut de l’obra. Però eL detall que em va costar de pair es que demanés a la gent que no estornudés: creu realment que la gent estornuda perque vol molestar? Creu que per que ell parla la gent pot d’evitar un acte reflexe fisiològic tan comú, com per mandat bíblic? En ocasions no podrà. Ningú intentarà estornudar per molestar. I si estornuda li sabrà greu, però en ocasions és impossible evitar un estornut, igual que ho és deixar de respirar. Haurà comprat l’entrada fa temps i no va calcular que aquell dia estaria una mica constipat.

En comptes d’aquesta actitud altiva i egocèntrica vers lo les minúcies de lo terrenal, millor s’esforssessin en crear un espectacle ja no dic que enriquidor, sino almenys mínimament entretingut. I si creuen que una persona que estornuda millor que es quedi a casa, segurament hagués actuat millor: un llibre hauria estat molt més entretingut. Si en comptes de prohibir estornudar et fessin fora per badallar i et tornessin els diners, segurament ja no estarien fent l’obra.

Master of puppets

L’especialització laboral, pactada ja amb els educadors, ens transforma en robots ens una cadena de muntatge. Aquesta especialització, arropada sota el paraigues de la productivitat i la competitivitat i iniciada per Henry Ford, fa que no tinguem un concepte general de lo que creem i ens fa totalment depenents de qui gestiona el nostre contexte laboral. Per extensió, s’ha convertit en un recurs més per a tenir a la societat controlada laboralment.

L’educació en base a l’èxit laboral ràpid ens fa dòcils al poder. També disminueix els coneixements en humanitats, lo que delimita el nostre espai vital i cultural i acota la nostra capacitat d’entendre les dinàmiques que articulen la societat. Aquesta educació recolzada per un mitjans de comunicació en total connivència amb les estructures de poder farà que la gent no tinguem una prespectiva i uns coneixements de la realitat lo suficientment amplis com per a poder ni tansols discutir les seves tesis.

El miratge que durant els primers anys va suposar internet com a mitjà de comunicació capaç de donar llibertat d’opinió s’ha anat focalitzant en un medi on les empreses que tenen el control de la informació han entrat en l’engranatge financer mundial. I la més que probable futura unificació del format comunicatiu al voltant de l’eix digital, amb l’internet de les coses i la monitorització de la majoria de processos físics i biològics, personals i col·lectius, ens faran un vida molt més còmoda i previsible, però tambè molt més controlable.

Bendita ignorancia

De la categoria “Bendita Ignorancia” del bloc:

La meva ment es mou per sensacions i intuicions; no disposo de coneixements massa racionals. També depén de l’estat emocional del moment que ho escric.
Passat un temps possiblement interpreti diferent aquests temes.
Així ho espero: anar aprenent.

Sobre política

Si no votes a les elecciones no tens dret a queixar-te.

Jo tinc dret a queixar-me ja que també formo part de la societat, exercint els meus drets i deures. I això em dòna autoritat moral per donar la meva opinió, però no m’obliga a elegir entre unes poques persones qui vull que parli en nom meu. Tampoc crec que el meu vot sigui tan important per simple aritmètica; és 1 entre uns quants millons.

Crec que els polítics, marionetes del poder fàctics, diguem-ne bancs, empreses energètiques, grans corporacions i sobretot, fons d’inversió, a través dels mitjans de comunicació manipulen la informació al seu gust. Els polítics estan venuts a aquests mitjans de comunicació ja que normalment formen part de grups empresarials. Polítics i mitjans de comunicació es retroalimenten, fent-nos creure que els polítics son la part més rellevenat de la societat, que del que fan ells en depen el nostre benestar. I els polícits es dediquen a disfrutar de la seva egolatría i del seu narcissime mentre discuteixen les quations banals que als poder fàctics els hi va bé que omplin les graelles de les televisions. S’han convertit, junt amb el futbol, en la premsa groga i la verborrea més apreciada en qualsevol taberna espanyola: tothom pot donar la seva opinió i tohom té raó. Es creuen superstars de la televisió, molts d’ells bregats en tertúlies televisives, que saben que lo que importa és donar un bon titular força contundent; masses conceptes o un discurs massa elaborat no qualla en la ment del televident. I molts periodistes informem en comptagotes; saben que si no son lleials als polítics i als seus jefes no disposaran d’accés a la informació de la que viuen.

Els governs només son soberans per que els hi donem el vot i els legitimem. L’objectiu final dels partits polítics és sentar-se a la trona el màxim temps possible. Es barallen entre ells amb total falta d’educació davant de les càmares, però fora del seu abast son dòcils als seus amos, que són comuns. La seva màxima, en comptes de buscar solucions, és el “I tu més”. En comptes de donar un exemple d’honestedad, idealisme sensat, humilitat i gestió eficaç, menteixen amb tota impunitat i manipulen, ajudats per tota la burocracia administrativa i judicial ficada per ells mateixos a dit.

Ens volen fer creure que les desicions les prenen en favor del poble. Ens fan creure que podem influir. I cada 4 anys es gasten quanitats immenses de diners de procedència opaca a buscar el recolzament que els permeti 4 anys més sentar-se al despatx on es reparteixen els dividents de les inversions dels contribuents, manipulant a cost nostre; el benefici personal va per sobre del bé comú. Els diners misteriosos invertits en campanyes permeten als poders fàctics que els fiquen revertir en grans beneficis, moltes vegades acomodant les lleis al seu benefici. Aquestes pràctiques no serien tant usuals si els diners de les campanyes fossin públics i transparents.

La partitocràcia imperant permet que qualsevol persona que vulgui arribar al poder hagi de passar pel filtre del l’aparell del partit, que coneix molt bé les regles imposades pels poders fàctics. La irrupció de partits alternatius en aquest últim any dóna una mica d’esperança ja que podría haver algún canvi de cadires però tampoc semblen una solució molt sèria.

PODEMOS, que dona la impressió de total endogàmia universitaria de Madrid; sembla difícil pensar que un grup de persones tant homogeni, amb perfils tant semblants, pugui afrontar amb garanties una tasca tant multidisciplinar com el govern d’una nació com Espanya. I tampoc sembla massa sensat que tinguin força per lluitar contra els tecnócrates europeus i els fons d’inversió americans. Tot i això, sembla la opció més combativa amb el sistema i confio que la gent no es deixi intimidar per les amenaces que rebrem dels mercats en contra del seu vot: els mercats ens vendran una gran baixada econòmica en forma de càstigs monetaris si guanyen.

De CIUDADANOS, el partit de l’Ibex 35, el veig una extensió jove de la rància dreta española però amb tocs neoliberals. Estic completament segur que no suposaria cap canvi a millor.

És difícil imaginar-se un canvi davant l’actual funcionament de la política (oligarquia em sembla un nom més descriptiu per aquest repartiment de poder): el sistema financer en mans de un reduit grup que controla els fons d’inversió i agències de calificació. Aquestes agències tenen el poder de fer entrar en fallida un país si no els agrada com es gestiona: li marquen les directrius neocon (llibertat als mercats i disminució del benestar social) i els governs a la veu de l’ordeno i mando creuen ja que si no els hi apujaran els interessos sobre els crèdits del deute. I els bancs d’inversió van venent deute que és el millor negoci mai inventat (després de l’esglèsia, que et ven un lloc al cel): crees riquesa financera sense necessitat de sistema productiu.

La primera opció per no legitimar-los seria no votar-los. Però això seria contraproduent ja que llavors encara guanyarien més hogadament els partidaris de l’status quo.

La oligarquia europea esta permetent paraisos fiscals dins europa per que els poders financers puguin traslladar-vi els diners sense pagar impostos i mentres escanya a la resta dels habitants i ens responsabilitza de la falta de diners. Els polítics i mitjans de comunicacio que ho pintin com vulguin: els poders financers estan creant una desigualtat social cada cop més radical; la crisi la provoquen ells i l’hem de sufragar nosaltres.

Quina pot ser la solució: La solució serà confiar que en altres països la cosa continui anant malaments, surtin partits com PODEMOS a nivell de tota Europa i puguin crear un front comú davant els grups neocon que ara estan governant Europa. Sembla díficil que si el canvi de mentalitat no és a nivell més goblal, es pugui fer algo des dels paisos PIGS de l’extraradi d’Europa. I resar per que la gent continui confiant amb els partits amb polítiques d’esquerres; la opció ultradreta també està latent i molt probable en una societat molt indignada.

Una altra amenaça ve de l’altre cantó de l’Atlàntic, en forma de l’Acord Transatlàntic per al Comercio i la Inversió (TTIP) que permetrà la creació d’unes lleis i d’uns sistema de mercat per sobre de les nacions. Gràcies a aquest tractat, amb el beneplàcit del Banc Mundial i el FMI, les grans corporacions tindran llibertat per marcar les pautes econòmiques i comercials, sense tenir en compte qualsevol terme que no tingui a veure en benefici.

Si als mercats no sel’ls menja l’avarícia i no apreten més de lo que tenen d’apretar, poden mantenir aquest sistema de “dictadura del deute” durant molts anys. En aquesta crisis ja se’n van assegurar de deixar-ho lligat i ben lligat: menys bancs i més poderosos. D’aquesta manera podran fer i desfer en el seu monopoli. I com que al ser pocs no es poden derrumbar pel sotrac que farien a la societat, si tenen problemes fincancers els estats els salvaran. I com els estats els devem diners, ens tenen sempre collats.
Però si s’emborratxen d’èxtis i volen passar certes línies en contra de la majoria de la societat i creen unes desigualtats ja insoportables, les realitats serà dificil que les puguin parar els seus sistemes de propaganda. I les conseqüencies poden ser catastròfiques per la humanitat.

A mi, em queda la esperança, reforçada per la meva incapacitat agorera i per la confiança en la condició humana, que la societat mateixa corregirà els errors i els poders fàctics entendran que no sol ens hi juguem la vida de les persones, si no que un creixement a curt termini que no sigui sostenible, anularà a la mateixa Terra, el nostre hoste, d’absorbir les conseqüencies de la cobdícia humana.

I votaré quan cregui que el meu vot servirà per algo. No abans.

Matamosques

Mataries un formiga que se t’he ficat al plat i no et deixa menjar?

Pels poderosos, poder fàctics i governs, que mori gent en una guerra o que una persona es quedi sense casa és comparable a la formiga que es fica al nostre plat i ens molesta; son una inocua baixa sense cap valor, un senzill gest quotidià i perfectament justificable mentalment, ja que en la seva escala de valors els plaer dels beneficis s’engulleixen qualsevol indici de remordiment.

Què faries tu? Agafaries la formiga i la portaries al niu?

Respecte intercultural

Si la societat que va substituir la cultura egípcia faraònica hagués destrossat les piràmides per fer oblidar les atrocitats que van executar els faraons al seu poble, no podríem disfrutar de les piràmides i la seva magnificiència.

Respectar el llegat de les cultures anteriors, ni que hagin estat perjudicials per nosaltres, permet a les civilitzacions posteriors admirar el vagatge de coneixements, creatius, científics i culturals.

Mutacions metafísiques

La ciència, en la nostra civilització, es creu en poder de les causes, les solucions i les raons.

No sembla molt pedant i prepotent? Totes les civilitzacions i cultures anteriors també ho creien. I en la majoria de comportaments humans tenien raó. Però amb la manera d’entendre l’entorn s’ha anat canviant de paradigma.

I si volem mantenir habitable el nostre hoste, anirem variant aquestes visions globals del món.

Títol sobre la idea llegida a “Las partículas elementales” de Houellebecq, autor no recomano a ningú. Diria i tot que el detesto.