Archivo de la categoría: Música

Tristesa

Es manifesta a la panxa, com un record perenne al que no li arriba l’hivern. S’anticipa un cansament físic i mental, junt amb una sensació de timidesa, abaixant el cap quan algú et mira per parlar-te, com si la front pesés sobremanera. La mirada externa et provoca pudor, com si l’altre escanegés el teu pensament i descobrís la debilitat de l’esperit i els ulls vulguessin tancar l’accés de qualsevol llum. El coll sembla que es nega a relarxar-se i anticipa el tancament de l’estòmac. Les pases son més feixugues, com si la inèrcia les baldés. No hi ha res que importi especialment, res que solucioni o espatlli l’estat en el qual et trobes. És un estat intrínsec a tu, no ve condicionat per estímuls aliens a la teva persona; n’hi ha que hi voldrien trobar causes, qui sap si amagades des de l’infància o incubades en un període més pròxim. Altres més racionals ho atribuiran a simples connexions elèctriques o a processos químics gestats dins del cervell per falta d’ingredients necessaris per una bona dieta de proteines, aminoàcids i altres elements que configuren el nostre cos i sobretot el funcionament del nostre psique. Desconnec les causes que segur existeixen i no anticipo les conseqüències que desconnec si es manifestaran o existiran; lo únic que és real és la sensació. I crec que si el cos vols estar cansat i trist, lo millor és acceptar aquestes sensacions i recolzar-les; sentar-se per calmar el cansament físic i relaxar-se i intentar meditar i permetre que els pensaments passin, ni que no ens agradin, acceptant-los i no valorant-los. I intentar mirar-los com a testimoni (si es que en som capaços)? O integrar-les totalment en el nostre jo? No sé, només volia descriure una mica la sensació…

Quan estic trist, aprofito per estar trist. M’agraden aquests dies de boira. I em fan apreciar molt més el Sol quan ens il·lumina.

Me van aniquilando

En aquell moment que l’escoltava a l’Spotify a tot el volum que li permetia el MacBook Pro li sonava desgarradora, crua, violenta, nua, alliberadora, vital, sincera i enverinada.

Era dels que creia que tota persona disposa d’un tempo amb el qual flueix el seu ritme vital. Aquest tempo li variava segons els estats d’ànim, de consciència o la freqüència de les ones cerebrals amb els quals convivia en el decurs del seu dia a dia. Cadascún d’aquests estats tenien una banda sonora adequada que era capaç d’armonitzar i complementar la sensació interna amb el ritme i la melodia externes: accentuaven emocions d’alegria, melancolia, esperança, ràbia,… li feien reviure els records com a sensacions presents, li afloraven sentiments oblidats, l’acceleraven quan un volia desfogar-se, el relaxaven quan el cos li demanava pausa i el podien nutrir i desnutrir amb la mateixa intensitat.

Però en aquell moment tenia els sentiments a flor de pell; aquella càlida tristesa que accentua una sensibilitat rabiosa i desgarradora. I aquella cançó el va fer plorar de gust, li accelerà el cor mantenint aquella sensació de desfogament similar a aquell crit al cim de la montanya, allunyat de qualsevol timidesa i prejudici social.

I la recordava escoltada en directe. Mai una cançó li havia creat mai un efecte físic tant contundent com quan la va sentir de la seva veu acompanyada per aquella guitarra tan crua, en aquell teatre totalment entregat a aquella dona tant espontànea i sincera: li va remenar l’estómac, se li va ficar la pell de gallina, li tallava la respiració, l’inmovilitza. La seva veu semblava començava melòdica, flamenca, de potent a ronca i acabava amb un plor interminable que partia de les vísceres, com un últim crit de socors on se li escapaven les últimes reserves de veu i sentiment; com si la guitarra, a ritme dels tambors de guerra, li donés mil martellades tendres picant contra el seu cos demanant-li un últim esforç.

Me van aniquilando, de Sílvia Pérez Cruz acompanyada a la guitarra per Raul Fernández Miró, era la cançó dels sentiments a flor de pell. Però Pequeño Vals Vienés, de Leonard Cohen per genialment versionada, és la meva preferida d’aquell disc.

Bendita ignorancia

De la categoria “Bendita Ignorancia” del bloc:

La meva ment es mou per sensacions i intuicions; no disposo de coneixements massa racionals. També depén de l’estat emocional del moment que ho escric.
Passat un temps possiblement interpreti diferent aquests temes.
Així ho espero: anar aprenent.