Archivo de la categoría: Love

Pregúntale a la arena

Disfrutem aquell extàsis alcohòlic posterior a una bona sobretaula regada amb bon whisky. Regna l’eufòria d’un primer dinar del divendres d’un cap de setmana a la platja. Ella arriba més tard, sosegada i relaxada després d’una nit de marxa i un pesat viatge amb cotxe. Li busco la mirada però me la nega;  suposo es vol fer l’interessant i no semblar que ho deixa massa fàcil.  Ara sí, una mirada, m’hi atanso, l’hi dos petons i ella em correspon amb un somriure. Després torna la simulada indiferència. Es fa la dura i simula que no hi havia massa feeling per castigar-me la borratxera -com son les dones!- però segur no es podia resistir al meu atractiu pujat i als meus comentaris perspicaços. Caurà. Dormirem a la mateixa habitació. És molt més jove que jo, però les noies com ella sempre havien caigut als meus peus. Segur s’hauvia ficat molt contenta quan va saber que jo també estaria a la casa, igual ho va organitzar ella; no vam tenir massa feeling durant el sopar que ens vam conèixer, dos caps de setmana abans, però recordo les seves mirades i els seus comentaris. Eren inequívocs. Els meus encants l’havien atret. Va a dormir abans que tots nosaltres. Jo em faig dos whiskys més i vaig a l’habitació. Obro el llum i parlem un rato, sobre les conseqüènces que els pares gays poden tenir sobre els seus fills adoptats. Temes banals. M’excita el seu cos moreno, jove i ters. Ella es fa la cansada i em demana per tancar la llum. Vol que actui i vagi al seu llit. Ho faig.

-Vete pa tu cama! Es queixa contundenment.

Qué pesao! Se piensa que por que dormimos en la misma habitación caeré en sus brazos y se me podrà follar. Hemos estado toda la tarde juntos y no hemos tenido ni un mínimo de conversación: el pobre no tiene tema, parece que se le ha comido la lengua el gato. Va de nostálgico o sentimental y lo que realmente tiene es nada que compartir y simula timidez para ahorrarse mostrarse como es. Y la risita… un sistema de defensa para cuando no tienen nada que decir, que es siempre. Lleva toda la tarde borracho y por que dice alguna parida de psicología barata de vez en cuando se cree un tío interesante. Se ve a la legua que el tío tiene menos sexo que un monje: te tira una miradita para hacerse el interesante y después, si tu se la devuelves, se acobarda y baja la cabeza. Vaya cagao!  Que se piensa, que me lío con cuarentones barrigones que piensan que ellos fueron unos guaperas y quien tuvo retuvo!  La decadencia llega cuando lo mejor fue su pasado y repiten: “lo que había sido yo…”. Supongo que ya dormirá la mona. Mañana ya se arrepentirá, si se acuerda, de haberse tirado encima mío. Pobre pagafantas… Se creía que ya tenía el sexo asegurado, que no me podría aguantar a sus encantos… Pero seguro que ni se le levanta. No se quien cojones me ha mandado venir a esta casa con las dos parejas y este memo! Pensava que no vendría…

Ni tanto ni tan poco… John Fante, thanks

Sexe i desamor

Aquell matí de gener, sota el sol que queia al migdia i al reparo de l’aire gèlid del nord, la lectura del dietari groc de Salvador Pàniker mentre els companys de quinta enviaven les presentacions al recent creat grup de Whatsapp per la més que probable cel·lebració d’un sopar, li va fer aflorar la nostàlgia. La seva memòria va focalitzar en uns deu anys endarrera. Suposo no va ser casual; els inputs van associar, capritxosos, aquell segment temporal.

No va haver de rascar massa en la memòria per recordar com va començar; senzillament es van trobar dos persones amb dos circumstàncies que fluien cap a la búsqueda ràpida de plaer. Buscaven l’aixopluc de la nit, aquella foscor que permetien els baixos fons escabolir-se de la realitat del dia a dia, de la rutina d’un desencant amorós per part d’ella i d’un sentiment de fracàs i aborriment per part d’ell. I la sombra, barrejada amb l’alcohol i les drogues, els permeteren matar dos ocells d’un tret: escapar d’una realitat frustant i aborrida i trobar-ne una altra més hedonista, divertida, efímera, salvatge i crua. Es trovaben quan les portes dels pubs es començaven a tancar. I anaven a l’hotel a disfrutar dels seus cossos, a practicar un sexe únicament carnal; l’ús de l’MDMA i l’speed no era massa compatible amb la tendresa però sí amb la diversió i amb les llargues sessions de sexe deshinibit. Les albades borroses els permetien rentabilitzar aquelles emocions ebries no tan sols com a orgasmes del coit, sino com a traca final de les llargues nits de festa.

Tot alló va acabar com va començar. Ella va anar combinant amants i tot d’una ell va desaparèixer de la combinació. Aquella època, a nivell amorós, va ser totalment inocua. Les tragèdies -permeteu-me la llicència igual molt tràgica però és la paraula que em surt per instint- van venir a continuació, quan l’amor va substituir el sexe. Van ser tres noies seguides, en un interval d’uns tres d’anys. Quan estava amb elles, no tenia massa clar si eren adequades, però quan les perdeia, aflorava dins seu una sensació de total abandonament, una tristor intensa que les tenia instaurades indefinidament dins el seu cap. Alló va arribar a absorbir-li tantes energies que anhelava desaparèixer definitivament per tal de foratgitar aquells pensaments totalment tòxics. Per ell, les relacions amorores van adquirir una connotació totalment negativa; l’amor com a patiment, no com a gaudi.

Però amb el temps va veure que confoneia la causa del patiment. Igual que quan un s’enfada, pateix internament per algo extern; la causa del patiment està fora. I si està fora, la qüestió és tractar-la com algo extern, com algo exterior a un mateix. I llavors començà a veure els problemes com a testimoni, intentant veure’ls passar però no involucrar-s’hi emocionalment. I llavors els relativitzà i els vegué des d’un punt de vista més objectiu, des de la prespectiva externa.

I mentres desapareixia el sol amagat sota els núvols i el vent gèlid es colava al reparo cap cop més insistent, encara no ha tornat a tenir cap relació emocional ni sexual digna de ser explicada. I a vegades li sorgeixen dubtes de si arribarà algun dia aquella relació especial que li farà veure l’amor en positiu. Lo que sí que té clar es que, si no relativitza i aprén a portar les relacions, no sobreviurà a gaires més.

Canviem de dia

Ni que cronològicament només sigui el pas d’un dia a un altre, el conscient col·lectiu en la nostra cultura té molt assimilat que del 31 de desembre a l’1 de gener hi ha un pas de pàgina, un tornar a començar el període que marca l’existència individual: un any, tres centes seixanta cinc albades. És difícil finalitzar o començar l’any sense que pel nostre cap sorgeixin idees sobre el pas del temps, sobre les experiències viscudes o sobre els projectes o desitjos de futur.

En el meu cas la valoració de l’any és molt positiva: no per què m’hagin passat coses molt especials, si no més aviat per que he aconseguit veure la vida sota un altre paradigma. Les costums, tant físiques com mentals, com més temps queden establertes més difícil sembla que puguin variar, però en el meu cas em sembla que la meva evolució ha fluit sense revolució: em vaig aixecar el cinquè dia de l’any, una data important per mi que s’ha convertit en una categoria d’aquest bloc/diari personal -5G-, decidit a foratgitar fantasmes i aparentment sense massa esforç he aconseguit l’objectiu -amb alguna excepció-. He dit aparentment sense massa esforç, però ha requerit tancar portes i buscar-ne de noves i més enriquidores de passar el temps. Em dona la impressió que ara els meus actes son més coherents amb el concepte que tinc de mi. Aquests canvis s’han concretat en una vida més saludable física i mentalment, i sobretot i més important, en un altre enfoc vital, substituint problemes.

Aquests canvis a nivell més íntims també s’han vist acompanyats per una evolució del projecte laboral. La segona part de l’any hem augmentat l’equip i confiem ens permeti fer un salt quantitatiu i qualitatiu. Sobre la quantitat de projectes serà condició sine qua non ja que sinó el projecte no serà viable econòmicament. Pel que fa a la qualitat, que realment a mi em motiva molt més, em sembla que haurem de tenir una actitud molt més combativa ja que és més arriscat.

Pel que fa a les relacions, no tinc parella, però la meva manera d’enfocar-ho és molt més gratificant. He decidit donar-li més importància a lo que tinc que a lo que no tinc. Per ara me’n surto bé. Un dels factors -i molt important- que han permés que sigui un bon any és que no he patit per cap relació: aquesta actitud de víctima és un deure pendent per quan torni alguna oportunitat. Pel que fa a les amistats, alguns dels entorns per on em moc han canviat; el canvi de costums ho requeria. Però continuo mantenint moltes de les amistats de sempre.

I enllaço les experiències viscudes amb els projectes amb el tema de la lectura i l’escriptura: llegir em relaxa i em porta a sensacions que m’enriqueixen molt. I escriure em permet expressar les meves inquietuds. Fins ara he escrit més amb un objectiu estètic: que pugui treure sentiments amb paraules d’una manera més o menys coherent. Però em fico com a abjectiu començar a escriure amb més sentit, revisant la validesa del significat de lo que escric. Més ètica que estètica, més fons que forma, més coherència i menys orgull. Però lo que més em va motivar l’any passat és la possibilitat d’escriure un algo on pugués expressar les meves idees, la meva paideia acompanyada d’una història que pugui ser interessant de llegir. M’abruma la complexitat del projecte, ja que la meva lentitud i torpesa escrivint em pot alentir molt, però a la vegada m’apassiona tot el camí a seguir per aconseguir-ho.

I per acabar, desitjo continuar sabent dir no, sabent discernir les meves desicions segons lo que m’importa, no segons lo que em demana el jo hedonista, lo que diran o s’espera que faci degut a prejudicis o estereotips. Aquesta actitud que pot semblar egoista a mi em sembla vital per poder donar a la gent lo millor de mi, de manera que la gent que tinc al voltant pugui realment conéixer la meva essència i els pugui aportar el meu diàleg i companyia. Tota aquesta gent a la que desitjo lo millor, famíla, amics, companys i gent amb la qual comparteixes espai, continuen sent el recolzament social sense el qual és impossible sobreviure. Els meus millors desitjos per tots ells.

Ànima

Cinquanta-vuit animals. Com una tempesta d’estiu, que fustiga l’ordre i sacia el caos, que nutreix la terra que eleva les fulles, narrada per cadascun dels animals que ho perceben. Un s’enfonsa, inundat per la seva densitat vers l’aigua. L’altre flota i s’eleva fins desintegrar-se, com el dent de lleó susurrat pels llavis d’aquell infant. Aquell ho veu des de la seguretat del refugi, aïllat pel vidre enmarcat en fusta. N’hi ha que només noten el murmuri. D’altres reben la seva violència com una carícia humida revitalitzant. I cada un en coneix les conseqüencies al seu pas però cap sap l’efecte total.

Aquests cinquanta-vuit animals narren una odisea, cadascuna des dels sentits, les inquietuts i les necessitats que l’evolució ha tingut el capritx de repartir-los’hi. L’odisea d’una ànima, parcialment però no únicament humana, que desconeix però intueix, la raó del seu nom, el per què aquells paisatges des d’aquelles finestres, d’aquella identitat tant aliena a les seves arrels i sobretot, qui ha provocat aquella irracional persecució a causa d’aquell acte violent, desgarrador i tant lligat amb la seva infantesa perduda en les dreceres subconscients que cerquen comoditat del conscient.

Un búsqueda, d’esme, d’una persona amb l’ànima morta, sense calor ni alé, però amb la irrenunciable determinació de seguir ficant un peu davant de l’altre, correlativament, guiat per la necessitat de veure la cara del monstre que va ficar la pell dins la carn de la seva dona i que també el portaria a descobrir d’una vegada la causa d’aquell enterrament en viu, amb tota la carn equina, i el seu posterior discurrir un un món tant allunyat d’aquella massacre de sang i pols.

Narrat per animals en primera persona, ens mostra el discurrir d’aquesta odisea des de moltes prespectives; el sentit de l’olfacte, possiblement el que hem desarrollat menys els humans, els serveix per descriure’ns les pors, les intuicions, les necessitats, la sed i la gana i sobretot l’angle des d’on veuen aquella realitat. I aquella realitat pertany a un ser que està per sota del bè i del mal, que necessita saber la raó d’aquelles accions monstruoses que envolten la seva vida, d’on emmana tota aquella sang i viòlencia que l’acompanyen en aquella infernal odisea incubada ja en la seva infància.

Ànima, de Wajdi Mouawad, és una tempesta narrativa on la combinació i el sentit cada paraula la converteix en poesia, que ens mostra l’abisme que porta al sacrifici d’una ànima. Crua, violenta, sensible i perenne en la memòria.

No anava per ell

Tenia aquella capacitat innata d’olorar una emoció, de desxifrar un somriure, de sincronitzar una expressió facial amb un cor virulent com l’efervescència de la natura a la primavera. Era un sensació gestada a les antípodes de la raó, a milions de mars d’on un podia comptar els dits de la mà, a un instant del primer plor humà. Apareixia sutil però imponent, i derivava en l’instant de plena satisfacció, d’intuïda connexió amb aquella persona desitjada.

I com el tren, que fins que no et passa per davant no sents la seva força, apareix el fum negre vestit de realitat. Una realitat que feia aflorar la veritable capacitat: confondre el joiós d’aquest oferiment gratuit i visceral, sexual i primari. No concordava la conjugació, la primera era la tercera.

I aquesta sensació convertida en experiència, comprobada per l’estómac i després pels sentits i la raó, era la seva constant. Era la captació com a propi d’un sentiment, ple i generós, d’un oferiment a un cor més afortunat. Confonia l’amor alié com a propi.

Una virtut sensorial convertida en una decepció mental.

No anava per ell.

L’arbre

L’atzar tria el gra.
Surt el brot i suspira la tija,
balancejant-te amb l’aire,
excitat per l’aigua,
solejat per l’amor.
Infantil; adolescent i dubitatiu,
de puntetes divises
però no et mantens ferm.

L’entorn pot ser hostil;
les arrels careixen de solidesa,
el creixement desequilibra,
la vegetació ombreja
i un penjat t’esberla.
Però la sàvia et va nutrint.

A trompicons però tenaç,
vas cercant l’espai, el motiu.
La foscor va quedant darrera,
descobreixes tonalitats,
sents la melodia del vent,
intueixes olors.
Vigorós,
cicatrices la ferida,
et contemples,
sents la teva armonia,
colors i matisos,
sents que la flor muta.

El temps et recolza:
la flor és fruit,
de la forma a l’esperit,
d’estètica a sentit.
Prou desfilada de capolls!

Abans utòpica dolçor dels fruits.
L’orgull et regala armonia,
de les entranyes brota agraïment,
i quan ja et sents creador,
anheles compondre,
cada sol i cada lluna.

La llavor ja és arbre;
Ha rebut; rebrà.
Ha donat; donarà.