Archivo de la categoría: Literatura

Contrapunt

La perfecció és neutra. Tot i no errar, tot i estar sempre en la posició, actitut i resposta adequada per cada moment, aquesta objectivitat social la deixa en un punt mig en que perd tota l’atracció i el carisma. Cadascú ha d’aportar al seu medi algo propi, ha de transmetre un enfoc vital de les característiques intrínseques del seu ADN únic. El vici de l’entorn és inevitable, però aquell que potencia la seva personalitat, en positiu socialment com a virtut o en negatiu pels altres com a defecte, i ho fa de manera sincera amb ell mateix, desprén un aroma d’autenticitat difícil d’ignorar. El ser socialment perfecte, que segueix tots els dictats que l’època i l’entorn proposen, pot ser molt envejat des de la distància, però desmotivarà una consciència àvida de curiosistat en la proximitat: si un és el que s’espera que sigui, perdrà pel camí el que potencialment és.

Un és cel·lules que van morin i naixent. I en set anys totes aquestes ja estan renovades. I en aquest interval de temps un ja només té la informació que aquestes han transmés. Res físic és igual. Un és l’experiència que aquesta informació ha passat, des de l’unió de l’ovari i l’espermatozoide, passat pel fetus i acabant en l’ésser humà. I un és la manera que té la informació de treure conclusions. I aquestes conclusions han de ser úniques, a no ser que existeixi l’infinit. Si l’infinit, existigués, una altre cos i ment estaria ara mateix, en un nombre infinit de vegades, escrivint aquestes paraules en algun lloc del multivers. L’infinit podria estar en les proporcions de l’espai i el temps: per què no un àtom està composat per un multivers, en unes proporcions de tamany no quantificables per la nosta capacitat de conèixer? I el temps que tarda un electró a donar el tomb al nucli fos com milers d’anys llum pels habitants del multivers del nucli?

De retorn als aspectes més terrenals, aquestes cèlu·lules i àtoms, que ni et coneixen, segueixen la seva lluita per la teva existència gràcies al seu objectiu de pervivènciai i suposo, les ordres d’una jerarquia encapçalada pel cervell. I aquest cervell, després de la prioritat de permetre seguir bombejant i respirant al cos, ha dotat als éssers vius, i en major mida als humans, de pensar en els moments posteriors a l’actual i en anticipar-se i preveure el futur. I un, l’ente sencer que escriu, a adoptat, degut a les conseqüències de les seves accions, una visió de futur curta: com un ruc al qual li acoten el camp de visió i només veu la part central del seu camí, jo he tingut la opacitat a un parell de setmanes del moment actual. Això m’ha permés no haver-me de preocupar per res que passi aquest camp de visió; en certs moments el meu camp de visió va quedar reduit a hores i actuava potenciant fins al límit l’acció dels elements químics que em donaven plaer, però el desgast d’aquestes substàncies feient que el plaer es convertís en patiment en qüestió d’hores. Amb el temps he aprés a dosificar el plaer buscant l’equilibri. I poc a poc, he tendit, encara que a molta distància, a la perfecció abans citada. Però seguint aquesta tendència a treure’m les plaques visuals -com els rucs de l’anterior analogia- i allargant el meu camp temporal de visió, en alguns aspectes m’he espantat, ja que li he donat un valor a la vida del qual abans no disposava. Algo que no tens, no ho pots perdre…

Aldous Huxley em potencia aquests pensaments amb Contrapunt. I continuarà.

Pàniker

No és la realidad lo que nos perturba, sino nuestras ideas sobre la realidad.

Los propios actos obedecen a realidades tan insdiscutibles com la fuerza de la gravedad: por qué irritarnos por ellos.

Un ser es interesante cuando deja de hacerse el interesante.

Para escribir, uno debe amoldarse al tema, no el tema debe amoldarse a uno.

Totes aquestes mostres de saviesa caben en un parell de pàgines seguides d’un dietari. Buscarem la nostra paideia, la nostra història i els nostres conceptes vitals. I jugarem les cartes que ens toquen: un nou pot ser inútil en poker, però pot ser el rei de la botifarra. Trobarem el joc adequat a les nostres cartes. Gràcies, Salvador Pàniker, pel teu pensament retroprogressiu, per la negació dels absoluts, per saber disfrutar de la vida i per mostrar-nos que un pot trobar la seva història.

Canviem de dia

Ni que cronològicament només sigui el pas d’un dia a un altre, el conscient col·lectiu en la nostra cultura té molt assimilat que del 31 de desembre a l’1 de gener hi ha un pas de pàgina, un tornar a començar el període que marca l’existència individual: un any, tres centes seixanta cinc albades. És difícil finalitzar o començar l’any sense que pel nostre cap sorgeixin idees sobre el pas del temps, sobre les experiències viscudes o sobre els projectes o desitjos de futur.

En el meu cas la valoració de l’any és molt positiva: no per què m’hagin passat coses molt especials, si no més aviat per que he aconseguit veure la vida sota un altre paradigma. Les costums, tant físiques com mentals, com més temps queden establertes més difícil sembla que puguin variar, però en el meu cas em sembla que la meva evolució ha fluit sense revolució: em vaig aixecar el cinquè dia de l’any, una data important per mi que s’ha convertit en una categoria d’aquest bloc/diari personal -5G-, decidit a foratgitar fantasmes i aparentment sense massa esforç he aconseguit l’objectiu -amb alguna excepció-. He dit aparentment sense massa esforç, però ha requerit tancar portes i buscar-ne de noves i més enriquidores de passar el temps. Em dona la impressió que ara els meus actes son més coherents amb el concepte que tinc de mi. Aquests canvis s’han concretat en una vida més saludable física i mentalment, i sobretot i més important, en un altre enfoc vital, substituint problemes.

Aquests canvis a nivell més íntims també s’han vist acompanyats per una evolució del projecte laboral. La segona part de l’any hem augmentat l’equip i confiem ens permeti fer un salt quantitatiu i qualitatiu. Sobre la quantitat de projectes serà condició sine qua non ja que sinó el projecte no serà viable econòmicament. Pel que fa a la qualitat, que realment a mi em motiva molt més, em sembla que haurem de tenir una actitud molt més combativa ja que és més arriscat.

Pel que fa a les relacions, no tinc parella, però la meva manera d’enfocar-ho és molt més gratificant. He decidit donar-li més importància a lo que tinc que a lo que no tinc. Per ara me’n surto bé. Un dels factors -i molt important- que han permés que sigui un bon any és que no he patit per cap relació: aquesta actitud de víctima és un deure pendent per quan torni alguna oportunitat. Pel que fa a les amistats, alguns dels entorns per on em moc han canviat; el canvi de costums ho requeria. Però continuo mantenint moltes de les amistats de sempre.

I enllaço les experiències viscudes amb els projectes amb el tema de la lectura i l’escriptura: llegir em relaxa i em porta a sensacions que m’enriqueixen molt. I escriure em permet expressar les meves inquietuds. Fins ara he escrit més amb un objectiu estètic: que pugui treure sentiments amb paraules d’una manera més o menys coherent. Però em fico com a abjectiu començar a escriure amb més sentit, revisant la validesa del significat de lo que escric. Més ètica que estètica, més fons que forma, més coherència i menys orgull. Però lo que més em va motivar l’any passat és la possibilitat d’escriure un algo on pugués expressar les meves idees, la meva paideia acompanyada d’una història que pugui ser interessant de llegir. M’abruma la complexitat del projecte, ja que la meva lentitud i torpesa escrivint em pot alentir molt, però a la vegada m’apassiona tot el camí a seguir per aconseguir-ho.

I per acabar, desitjo continuar sabent dir no, sabent discernir les meves desicions segons lo que m’importa, no segons lo que em demana el jo hedonista, lo que diran o s’espera que faci degut a prejudicis o estereotips. Aquesta actitud que pot semblar egoista a mi em sembla vital per poder donar a la gent lo millor de mi, de manera que la gent que tinc al voltant pugui realment conéixer la meva essència i els pugui aportar el meu diàleg i companyia. Tota aquesta gent a la que desitjo lo millor, famíla, amics, companys i gent amb la qual comparteixes espai, continuen sent el recolzament social sense el qual és impossible sobreviure. Els meus millors desitjos per tots ells.

Lectures

Ànima, Wadji Mouawad
La insuportable lleugeresa de l’ésser, Milan Kundera
Introitus Lapidis, Jim Dodge
El llop estepari, Hermann Hesse
Todo cuanto amé, Siri Hustvedt
Viejo muere el cisne, Aldous Huxley
Crim i càstig, Fiodor M. Dostoievski
1Q84, Haruki Murakami
1984, George Orwell
El jilguero, Donna Tartt
Memòries del subsòl, Fiodor M. Dostoievski
Galveston, Nick Pizzolato
Ébano, Richard Kapuscinski
Així parlà Zaratrusta, Friedrich Nietzsche
El gran diseño, Stephen Hawking
Antologia de contes, Davifd Foster Wallace
Jo confesso, Jaume Cabré
Contrapunto, Aldous Hauxley
Ciego en Gaza, Aldous Huxley
El Aleph, Jorge Luis Borges
Tòquio Blues, Haruki Murakami
Demian, Hermann Hesse
Un món feliç, Aldous Huxley
Mono y esencia, Aldous Huxley
Siddharta, Hermann Hesse
Pregúntale al polvo, John Fante
La conjura de los necios, J.K. Toole
Fouché, retrato de un político, Stefan Zweig
El profeta, Gibran Khalil Gibran
El món d’ahir, Stefan Zweig
Fut, Jim Dodge
El poder del perro, Don Wislow
Tombuctú, Paul Auster
Justine, Lawrence Durrell
Balthazar, Lawrence Durrell
L’estrany, Albert Camus
El petit príncep, Antoine de Saint-Exupery
Momentos estelares de la humanidad, Stefan Zweig
Éramos unos niños, Patti Smith
El guardian entre el centeno, J.D. Salinger
Quaranta nits amb Montaigne, Antoine Compagnon
El caçador d’estels, Khaled Hosseini
El secreto, Donna Tartt
Victus, Albert Sanchez Piñol
La verdad sobre el caso Harry Quebert, Joel Dicker
El Palau de la lluna, Paul Auster
Wilt, Tom Sharpe
Bullet Park, John Chever
Principes de Maine, Reyes de Nueva Inglaterra, John Irving
El libro de las ilusiones, Paul Auster
Puresa, Johnathan Franzen
El Cadillac de Big Booper, Jim Dodge
Las puertas de la percepción – Cielo e infierno, Aldous Huxley
Cosas que los nietos deberían saber, Mark Oliver Everett
Jazz, Toni Morrison
Malone muere, Samuel Becket
El lleopard, Jo Nesbo
El libro de los Baltimore, Joel Dicker
Los años de pregrinación del chico sin color, Haruki Murakami
El impostor, Cercas
The Century (trilogia), Ken Follet
Millenium (trilogia), Steig Larsson
Cien años de soledad, Gabriel García Márquez
La aventura del tocador de señoras, Eduardo Mendoza
Pandora al Congo, Albert Sanchez Piño
Pastoral Americana, Philip Roth
Principes de Maine, Reyes de Nueva Inglaterra, John Irving
Recuerdos, sueños, pensamientos, C.G. Jung
Tarde, mal y nunca, Carlos Zanón
La verdad y otras mentiras, Sascha Arango
Si mi biblioteca ardiera esta noche, Aldous Huxley
El tango de la Guardia Vieja, Arturo Perez-Reverte
El Aleph, Paulho Coelho
Novela d’escacs, Stefan Zweig
Deja de ser tu, Joe Dispenza
El caso Sankara, Antonio Lozano
Leviathan, Paul Auster
La mano izquierda de la oscuridad, Ursula K. Le Guin
A sangre fría, Truman Capote
La pell freda, Albert Sanchez Piñol
Mecanoscrit de segon origen, Manuel de Pedrolo
Ilusionistas, Noam Chomsky
El lladre de cervells, Pere Estupinyà
Butcher’s Crossing, John Williams
Los pilares de la tierra, Ken Follet
El extranjero, Albert Camus
Zygmunt Miliszewski, El caso Telak
Steve Jobs, Walter Isaacson
Tao te Ching – Lao Tzu, Stephen Mitchell
Rojo y negro, Stendhal
Gog, Giovanni Papini
Jo ho veig així… de moment, Jordi Besora Palou
Sapiens, Yuval Noah Harari
Les incerteses, Jaume Cabré
El nom de la rosa, Umberto Eco
Que se levanten los muertos, Fred Vargas
Blitz, David Trueba