Archivo de la categoría: Image

El viatje diari

L’ull es tanca. La freqüència de les ones cerebrals passa a alpha i la realitat comença a distorsionar-se. Després theta. El teu estat de consciència te permet crear la teva pròpia pel·lícula. El jo desafiant i controlador deixa pas a un estat interior on la ment racional i analítica se substitueix per un fluxe de pensaments i situacions no condicionat per un judici de valors.

Un torrent de situacions, narrades des de la interpretació dels teus instints més profunds, combinen les persones que coneixes, les teves pors, les teves esperances, la teva actitud davant els reptes diaris i tot lo que ocupa l’hàbitat de la teva ment. La majoria de somnis relaten, amb una narrativa totalment lliure, la visió subconscient de la realitat, una interpretació de fets que ocupen la teva ment amb una estructura aparentment aleatòria. Son una metàfora de la teva realitat, una pel·lícula que fa el teu subconscient de les situacions viscudes durant la vigíla que utilitza els recursos estílistics de la nostra ment per mostrar-nos quines son les pors i les il·lusions, que detestem o anhelem i què no tenim valor d’afrontar, ja que el nostre jo omnipotent en la vigília s’encarrega d’ocultar mitjançant tècniques de por i confusió.

Aquest viatge oníric ens allunya de la lògica, és com un viatge fora dels límits de la raó, ens mostra hàbitats propers i estranys paisatges bucòlics que desafien la gravetat, ens relaciona amb persones que habiten la nostra ment però amb qui mai hem parlat, ens adentra en malsons on la nostra resistència troba els límits, ens fa participants d’aventures de ciència ficció, ens adentra a situacions que la nostra ment prohibeix, desafia els límits de la metafísica… I tot amb una estructura narrativa totalment fora de qualsevol lògica, un repte a la dinàmica de causa-conseqüència.

Tot i aquest freestyle mental, m’agradaria pensar que els somnis son bàlsam que utilitza els nostre subconscient per afrontar la nostra relació amb el jo i amb els nostres fantasmes i pors interns. Si no, per què els somnis recurrents en èpoques de necessitat d’afirmació personal, d’adolescència i establiment dels valors i caràcter propi? Caigudes lliures amb un rebot final, correr sense poder-te moure i estar viu dins un cos mort, inmòvil, formen part d’una època on les nostres pors i complexos eren latents.

Durant el dia has somiat despert. Tu i el teu jo us heu enfrentat a la batalla social.
Alces el llençol o t’estires al sofà. Ara el teu subconscient lluitarà per la pau interior.

Me van aniquilando

En aquell moment que l’escoltava a l’Spotify a tot el volum que li permetia el MacBook Pro li sonava desgarradora, crua, violenta, nua, alliberadora, vital, sincera i enverinada.

Era dels que creia que tota persona disposa d’un tempo amb el qual flueix el seu ritme vital. Aquest tempo li variava segons els estats d’ànim, de consciència o la freqüència de les ones cerebrals amb els quals convivia en el decurs del seu dia a dia. Cadascún d’aquests estats tenien una banda sonora adequada que era capaç d’armonitzar i complementar la sensació interna amb el ritme i la melodia externes: accentuaven emocions d’alegria, melancolia, esperança, ràbia,… li feien reviure els records com a sensacions presents, li afloraven sentiments oblidats, l’acceleraven quan un volia desfogar-se, el relaxaven quan el cos li demanava pausa i el podien nutrir i desnutrir amb la mateixa intensitat.

Però en aquell moment tenia els sentiments a flor de pell; aquella càlida tristesa que accentua una sensibilitat rabiosa i desgarradora. I aquella cançó el va fer plorar de gust, li accelerà el cor mantenint aquella sensació de desfogament similar a aquell crit al cim de la montanya, allunyat de qualsevol timidesa i prejudici social.

I la recordava escoltada en directe. Mai una cançó li havia creat mai un efecte físic tant contundent com quan la va sentir de la seva veu acompanyada per aquella guitarra tan crua, en aquell teatre totalment entregat a aquella dona tant espontànea i sincera: li va remenar l’estómac, se li va ficar la pell de gallina, li tallava la respiració, l’inmovilitza. La seva veu semblava començava melòdica, flamenca, de potent a ronca i acabava amb un plor interminable que partia de les vísceres, com un últim crit de socors on se li escapaven les últimes reserves de veu i sentiment; com si la guitarra, a ritme dels tambors de guerra, li donés mil martellades tendres picant contra el seu cos demanant-li un últim esforç.

Me van aniquilando, de Sílvia Pérez Cruz acompanyada a la guitarra per Raul Fernández Miró, era la cançó dels sentiments a flor de pell. Però Pequeño Vals Vienés, de Leonard Cohen per genialment versionada, és la meva preferida d’aquell disc.

L’arbre

L’atzar tria el gra.
Surt el brot i suspira la tija,
balancejant-te amb l’aire,
excitat per l’aigua,
solejat per l’amor.
Infantil; adolescent i dubitatiu,
de puntetes divises
però no et mantens ferm.

L’entorn pot ser hostil;
les arrels careixen de solidesa,
el creixement desequilibra,
la vegetació ombreja
i un penjat t’esberla.
Però la sàvia et va nutrint.

A trompicons però tenaç,
vas cercant l’espai, el motiu.
La foscor va quedant darrera,
descobreixes tonalitats,
sents la melodia del vent,
intueixes olors.
Vigorós,
cicatrices la ferida,
et contemples,
sents la teva armonia,
colors i matisos,
sents que la flor muta.

El temps et recolza:
la flor és fruit,
de la forma a l’esperit,
d’estètica a sentit.
Prou desfilada de capolls!

Abans utòpica dolçor dels fruits.
L’orgull et regala armonia,
de les entranyes brota agraïment,
i quan ja et sents creador,
anheles compondre,
cada sol i cada lluna.

La llavor ja és arbre;
Ha rebut; rebrà.
Ha donat; donarà.

Volar

I l’ocell va trinar:

– I a mi què l’evolució i la inteligència si jo lo que vull és volar!

Des del moment que vam inventar la ficció, passant per l’establiment de l’agricultura que ens va permetre excedents i comerç i rematant-ho amb la revolució tecnològica, els humans hem creat unes estructures de funcionament molt complexes, molt lluny de antigues costums amb les quals funcionaven les quatre o cinc espècies d’humans de fa més de 70.000 anys: vida nómada, dormint i relacionant-se cada dia en un lloc diferent, amb malalties residuals i sense necessitats laborals; depenent de lo que trobaven en l’hàbitat per on circulaven, abans que el blat ens domestiqués.

El fet d’establir-nos un comunitats àmplies repartint-nos la feina, compartint recursos i excedents i estructurant-nos el la gestió del temps, ens ha permés una vida sedentària, basada en dedicar-nos a les obligacions laborals, a la comunitat, a la família i amics, a l’oci i al creixement i evolució personal. Amb la revolució tecnològica, estem en una constant evolució en la complexitat de les estructures de relació i funcionament: la interacció amb les màquines degut al desenvolupament exponencial dels avenços científics sobretot a nivell comunicatiu junt amb la imposició del capitalisme com a únic sistema polític i financer està creant un nou paradigma de societat que ens imposa nous costums, necessitats i tipus de relacions.

Lo que no ha variat massa en aquesta societat és la manera d’interpretar l’oci; la manera que tenim els humans en dedicar el temps durant els moments que no produïm. La majoria de les aficions de la gent no deixen de tenir a veure amb l’home nómada primitiu: viatjar, jugar, correr, relacionar-nos, mantenir relacions sexuals, anar a buscar bolets, preparar el menjar… Per molts anys que hagin passat i molt que hàgim evolucionat, encara precisem de les necessitats primàries d’aquell humà nómada que sorgí fa 2,5 milions d’anys; la resta son obligacions.

L’ocell, en canvi, no ha evolucionat com ho hem fet els homes: no ha necessitat crear fàbriques per procesar i emmagametzar el gra ni discoteques per anar a buscar parella ni complexes sistemes de comunicació. Volant de rama en rama, picotejant qualsevol cuc o gra, procreant i sobretot volant, continua sobrevivint, vivint i assaborint la vida igual que fa 100.00 anys. No ha deixat mai de disfrutar de les seves tan sols de les seves necessitats primàries, convertides en el concepte d’oci pels humans.

Interdependència?

Cómo vamos a preocuparnos por algo tan insignificante como el Sol?

Diálogo de la película Donde viven los monstruos, de Spike Jonze, sobre el libro homónimo de Maurice Sendaz

Cómo va el Sol a preocuparse con algo tan insignificante como nosostros?
Él no depende de nosotros y nosotros sí de él.

Alguna celúla tuya está preocupada por tí?
Te preocupa a tí esa celúla?
Interdependemos.

Está el Sol preocupado el último quark de esa célula?
Ese quark puede condicionar el universo?

Quantica ignorància

Podem crear el nostre futur amb els nostres pensaments? Pot la ment condicionar la realitat? Segons alguns quàntics teòrics, sí, dins de totes les realitats possibles podem triar la que més ens interessi.

I jo me pregunto, si jo dins de totes le possibilitats de temps avui escullo que plogui i plou, que passa amb tota la gent que ha escollit que faci sol?

No es molt pretenciós pensar que el futur depen d’un mateix quan hi ha tantes persones implicades?

O es que hi ha tantes realitats com possibles opcions per cada ésser?

D’entrada es fa difícil de creure, a no ser que l’univers sigui realment infinit i contingui totes les infinites possibilitats de realitats.

De totes formes, i en un àmbit d’autoajuda, la quàntica no subatòmica crec que sol és aplicable a escala humana amb un important component de fe.