Archivo de la categoría: Generositat

Perdó

Als vells vestidors del camp de futbol els companys d’equip no estan massa contents amb mi. No he pogut jugar, no tinc clar si per voluntat pròpia, o per desició dels companys degut a la meva poca implicació. D’allí, cap a casa, dalt del cirerer, des d’on puc veure la teulada i les rames d’emergència per on baixàvem lliscant dels plataners. Salto i pujo les escales de casa. Allí, els nens soldats negres assassins em fan assentar, mirant-me inquisitivament, analitzant-me i investigant la meva actitud. El cap, molt jove, m’evalua sèrio i inquisidor. Tinc molta por. De cop, començo a sentir trets, crits, sang, maten gent i a mi em deixen. Sento un gran alleujament per estar viu. M’escapo. Salto la valla cap a la carretera i la torno a saltar, amb el meu estil, impulsant-me amb els braços i utilitzant el ventre com a eix al perímetre de la valla. És un sistema molt ràpid per saltar una valla. Corro per la part de darrera de casa, esquivant presseguers, herba, arbustos i passant per sota de l’estrutura de ferro que havia de servir per les parres: la recordo perfectament, ja rovellada amb les bares rectanulars i hueques. Els xipres que linden tenen filferros perpendiculars al seu eix vertical que els mantenen units i salto, com si em tirés de cap a una piscina, com ho faria aquell del circ que salta per dins del cercle amb foc, entre dos arbres i dos filferros. Caic al tros de codonyers i fent grans bots, escapant d’algo, vaig al l’hort del Maties. El recordo perfectament: un rectangle, amb dos marges que donaven al tros de codonyers ben definits pels tubs de formigó colgats i units per una arqueta, un altre marge amb la paret de formigó i les parres que linda amb l’hort del Bresolí, amb el pou al mig i ple d’herbes i l’altre que el separava de l’hort del Vicens, amb la valla de filferro d’un metre, sostinguda per unes peones de formigo plenes d’herbet i camuflades, peones i filferro, d’herbes i enredaderes. Allí, espantat, em trobo la lleona. Em mira. Juga amb mi. Jo estic molt espantant. Salto cap a l’hort del Vicens. L’altre cirerer, el maleït. I un lleó dins l’hort, juganer, que em fa tornar a saltar cap a fòra, i recordo que un rato abans havia fet aquest mateix moviment escapant del meu germà. La lleona continua jugant amb mi, com un talp en mans d’un gat. Acorralat, busco l’altura, intentant pujar a la paret de l’hort del Bresolí, per l’estructura metàlica que recolza la parra. Dalt, sobre la paret, les dos files de teules lleugerament obliques conduides perla fila central de teules que les uneix. Però no tin forces pert pujar. La lleona em toca i m’agafa, sota la l’atenta mirada del lleó. Però em deixa viure; té clemència. De cop, el soldat negre i la lleona es fucionen en una abraçada, al mig de l’hort, amb casa meva i el caminet de fons; han decidit que em deixaran viure. No sé si realment em volien matar, el volien espantar o volien jugar amb mi, coneixedors de les meves pors, però m’han perdonat. I em desperto, sorprés.

Relat social

La presència d’un tan sols es justificava pel compromís ja que no li volia fer un lleig al seu padrí de boda. Es notava amb l’actitud sèria i impacient, com quan havia d’acompanyar de compres a la seva parella i s’espera, guardant la compostura mentres ella tria i retria al llarg de les botigues que va triant; només la cordialitat feia de contrapes i li permetia aguantar estoicament fins l’entrega dels regals, que marcava el moment quan un podia desaparèxier sense ser la víctima dels comentaris quisquillosos dels que només deixen de parlar bé d’ells quan, de manera altruista, dediquen la seva diarrea dialèctica i reflecteixen els seus complexes en la primera persona que abandona la seva companyia. Un monogràfic perenne fins la pròxima eixida. Un altre va necesssitar l’insistència telefònica per exigir la seva presència degut a una nit que se li va engullir el dia. Altres tenien l’excusa perfecta per beure i deshinibir-se, foratgitant llavors qualsevol escletxa de culpa, i deleitar-se amb una sessió d’insensibilitat que els permetrà expressar-se sense necessitat de sentir. Mentre els plançons podran reflexar aquell nerviosisme paternal sense l’habitual mirada inquisitiva, aquella negativa a qualsevol expressió creativa fora de l’ortodòxia, habitual durant la monotonia diurna.

Durant aquell extàsis nocturn, orgullosos i cofois de les avantatges vitals i emocionals de la procreació, evidenciaven la baixada d’un esglaó en la seva jerarquia vital vers els seus fills. Creien, i suposo amb certa raó, que els fills son lo millor de la existència, i relativitzaven ja la seva vida condicionant’la a la pròxima generació, en la perpetuació de l’espècie sense la qual no existiríem. Sense tenir massa clar la raó -suposo té a veure amb el desig de veure’ls crèixer- deixar de fumar acostuma a ser un dels temes reiteratius: per què vull deixar jo de fumar, i encarar amb més possibilitats una vida llarga i sana, si me passat mitja vida volent abandonar-la?

Aquestes activitats socials serveixen també de termòmetre per calcular el grau d’amistat que perdura amb gent amb la qual ja no coincideixes tant habitualment. N’hi ha de gairebé eternes, constants durant tota la vida, que normalment s’arrastren gairebé de l’infantesa. Altres adolescents que perduren degut a les coincidències espaials. Altres, també adoslescents, son més temporals i depenen de gustos i activitats mútues i acostumen a desaparèixer en diferents etapes d’evolucions vitals. Com aquell personatge secundari que al principi de la pel·lícula ja saps que es morirà, a vegades per la seva nula importància en la trama, a vegades per descarte, altres amistats tambe estan condemnades al fracàs des d’un primer moment, per molt intenses que puguin ser mentre existeixen. N’hi ha d’altres que van apareixent durant la vida, en edats ja avançades, per activitats comunes o per situacions personals similars; amb aquestes prefereixo mantenir la incògnita i deixar el futur en suspens. En aquest sopar hi estaven totes aquestes formes d’amistat presents. I la sensació de que el canvi de costums m’ha allunyat d’alguns va ser la més notòria; per molt que em vulgui sentir proper, la sintonia sense aquelles aficions i estats mentals comuns sembla més complicada.

– Un zippo? Vaya regal més poc imaginatiu! –
Automàticament després d’haver pronunciat aquesta frase, que em va recordar la meva època adolescent en que era un regal recurrent en qualsevol aniversari masculí i després no el portava mai ningú -sempre me n’he preguntat la raó-, vaig pensar que aquell comentari no era gratuït. El meu subconscient va reflexar els meus pensaments en les accions alternes. La poca imaginació que vaig tenir jo en escollit un llibre com a regal, encara que sapigués que li agradaria el llibre en qüestió, la vaig reflexar en el comentari sobre el zippo, totalment irreflexiu i espontani. Sense la intenció de fer categoria de l’anècdota, crec que la nostra part conscient i racional pren molt poques de les desicions que creiem que son obra de la raó o del “libre albedrío”; la nostra intuició o subconscient, decideix, crec, molt més del que ens pensem. Seguint les converses d’un sopar d’amics -i no tant amics-, si pot ser sense prejudicis preestablerts, podríem descobrir moltes de les pors, sentiments, causes, experiències,… existents en nosaltres mateixos.

Vincles

Qualsevol sistema polític és bo si les persones que el dirigeixen son honestes: un dictador sensat i bo pot governar una comunitat millor que una democràcia amb dirigents corruptes. Un tiet meu diu que el millor sistema polític seria un de dictatorial en el qual al final del mandat el poble pugués triar decapitar al dictador si no ha fet la feina bé. Possiblement seria més eficaç que un sistema on la democràcia està controlada per una èlit que controla tots els poders -judicial, executiu i legislatiu- i els utilitza com si fossin titelles amb la connivència dels mitjans d’informació, que a la vegada depenent dels diners d’aquests poders fàctics. Amb aquestes idees senzillament volia introduir la meva opinió sobre la gestió de les empreses o projectes personals, concretament de les avantatges i inconvenients de “governar” amb socis o sense.

És molt difícil que vàries persones puguin coincidir totalment en la manera de portar una empresa, però si son mínimament sensats, honestos i inteligents, poden lluitar per un objectiu comú i adaptar-se a les circumstàmcies. Però quan les prioritats vitals, les aspiracions i les escales de valors disten molt en cadascun dels socis, és difícil crear un espai i unes normes on estar-hi tots còmodes. No crec que s’hagi de treballar per viure ni viure per treballar, si no que l’ideal seria convertir-ho en una activitat en la qual desarrollar inquietuts, experiències i coneixements amb els quals desarrolles les teves capacitats, amb esforç, però sense obligació. Però tambè entenc que aquesta situació és utòpica per la majoria. Si ets assalariat o jefe, acates o manes; així de fàcil. Però si ets quatre persones amb la mateixa capacitat de desició, has de tenir molta sintonia per a poder crear un marc on tothom es senti còmode segons la seva disponibilitat. Si l’empresa va sobrada econòmicament, les solucions a diferents prioritats vitals son solucionables, però si la situació productiva no és prou bona, les diferents aspiracions vitals poden entrar en conflicte. Un pot pensar que si no es produeix prou per falta d’hores de feina, lo millor és treballar més per poder ingressar més; altres poden pensar que la vida fora de la feina és més important que la laboral. Un pot pensar que un esforç puntual pot tornar a engrassar l’engranatge. Un pot estar influenciat pel seu entorn, on la capacitat de treball és més important que el marketing i la visió a llarg plaç. Un possiblement té una visió molt més curtplacista de la vida.

Es poden crear vincles un dia. Amb altres persones. Per gestionar i treballar conjuntament. I les persones canvien les necessitats i conceptes vitals. I aquell vincle, llavors ja molt divergent en concepte, continua. Llavors, si s’adapta al vincle, pot entrar en conflicte amb ell mateix. I ha de triar, altruisme o egoisme – al final son diferent cara de la mateixa moneda, els defectes son les sombres de les virtuts, indisolubles-. I per altres circumstàncies, o les mateixes, pots crear altres vincles. I tornar a entrar en conflicte. Amb un mateix. O amb el vincle. I pot ser un bucle de problemes, soluciones, vincles i conflictes.

Igual que el govern, un triarà si vol una democràcia, amb vincles i conflictes, però amb visions conjuntes i ambicioses. O tria l’opció personalista i hedonista. La democràcia, la societat conjunta, és l’adaptació al medi i al futur. El camí d’un mateix, més arriscat i solitari, zen, aquí i ara amb inquietuts totalment personals, sense marqueting, llargplacista, cec de demà i amb el futur més incert.

Pàniker

No és la realidad lo que nos perturba, sino nuestras ideas sobre la realidad.

Los propios actos obedecen a realidades tan insdiscutibles com la fuerza de la gravedad: por qué irritarnos por ellos.

Un ser es interesante cuando deja de hacerse el interesante.

Para escribir, uno debe amoldarse al tema, no el tema debe amoldarse a uno.

Totes aquestes mostres de saviesa caben en un parell de pàgines seguides d’un dietari. Buscarem la nostra paideia, la nostra història i els nostres conceptes vitals. I jugarem les cartes que ens toquen: un nou pot ser inútil en poker, però pot ser el rei de la botifarra. Trobarem el joc adequat a les nostres cartes. Gràcies, Salvador Pàniker, pel teu pensament retroprogressiu, per la negació dels absoluts, per saber disfrutar de la vida i per mostrar-nos que un pot trobar la seva història.

Victòria i derrota?

Seré, atent, divertit, ocurrent i a gust amb aquell moment. No sempre era fàcil. Tornar als dinars amb les antigues companyies era perillós. L’ambient era heterogeni: per uns bon rotllo, converses, pim-pom i sol i per altres malhumor, discussions inútils i estats alterats. Hi ha vicis nocius que sempre estan atents per tornar a aflorar, i més si alimentes la inhibició amb alcohol. Aquell dia no li va ser complicat aguantar les temptacions; estava fort i tenia altres motivancions que frustraven els instints primaris. Pasava la tarda, i la companyia s’allunyava emocionalment. Anaven caient en aquell estat tens i ell continuava estant distés i lúcid; eren motors que anaven a diferents revolucions i els seus cops de gas l’alentien i el separava del convoi. No li va costar gaire trobar l’excusa per desaparèixer i va anar a buscar distracció pel que quedava del dia: pizza per sopar. Semblava que acabaria guanyant.

Un somriure acompanyat d’una dolça salutació. Va recordar la de dijous, improbable, amb indicis, però difícil de creure. I els fantasmes van tornar a aparèixer. Aquella sensació de cobardia, de derrota, d’incapacitat per afrontar una conversa. S’ho va pensar. No. Va marxar amb el cap baix. Va intentar buscar-se una excusa però va entendre que no n’hi havia. Cobardia. Vergonya. Por al no-res. Va agafar el cotxe i es va ficar la música a tot volum. I es va perdre per les carreteres. Melancòlic. Trist. Pensava en la vella desconnexió un altre cop. Confonia possiblitat amb vici. Per afrontar, caure. Si volia rodar i provar, el vici era necessari. I es va decidir pel demà en comptes de l’avui. Cap a casa. I demà serà un altre dia. Victòria o derrota? Victòria i derrota? Avui van juntes. Encara ha d’aprendre separar la vida plena i l’ara efímer. Bufff! A continuar que queda un camí interessant.

Meditació

Si per cada cop que algú s’ha comportat malament amb mi hagués d’eliminar-lo de la meva vida, faria molts anys que estaria mort.

Si volem tenir un mínim de salut mental, és tant bo tenir bona capacitat de recordar com facilitat per relativitzar els nostres pensaments. I una bona pràctica per aconseguir-ho és la meditació. Observar la ment, visualitzar els nostres pensaments des del punt de vista com a testimoni. Deixar-los fluir i observar-los, sense valorar-los ni aplicar-hi judicis de valors. El testimoni no distingeix entre bo i dolent, només observa. Amb aquest exercici aconseguim despullar-los de prejudicis i esterieotips que donen al record d’algunes de les nostres experiències unes connotacions nocives i tòxiques i ens provoquen angoixa i ansietat. El fet serà el mateix, però la nostra visió o interpretació serà molt més serena. Aquesta filosofia es veu molt reflectida amb el refrany “tot depén de la lent amb que es mira”.

Si li tanquem la porta a l’ego que viu del nostre diàleg interior, aprenem a relativitzar: moltes de les coses que ens preocupen tenen més poca importància de la que li donem. Un exemple descriptiu d’això és quan algú ens explica algo que li preocupa amargament i nosaltres no ho veiem tant greu: ell ho veu de manera totalment subjectiva sota l’influència de l’ego i nosaltres no tant ja que ens comportem com a testimoni. Si aconseguim que ell també ho vegi en aquest estat de testimoni també ho relativitzarà.

Com deia un: abans estava depressiu. Meditant encara ho estic, però ja no m’importa.

Sexe i desamor

Aquell matí de gener, sota el sol que queia al migdia i al reparo de l’aire gèlid del nord, la lectura del dietari groc de Salvador Pàniker mentre els companys de quinta enviaven les presentacions al recent creat grup de Whatsapp per la més que probable cel·lebració d’un sopar, li va fer aflorar la nostàlgia. La seva memòria va focalitzar en uns deu anys endarrera. Suposo no va ser casual; els inputs van associar, capritxosos, aquell segment temporal.

No va haver de rascar massa en la memòria per recordar com va començar; senzillament es van trobar dos persones amb dos circumstàncies que fluien cap a la búsqueda ràpida de plaer. Buscaven l’aixopluc de la nit, aquella foscor que permetien els baixos fons escabolir-se de la realitat del dia a dia, de la rutina d’un desencant amorós per part d’ella i d’un sentiment de fracàs i aborriment per part d’ell. I la sombra, barrejada amb l’alcohol i les drogues, els permeteren matar dos ocells d’un tret: escapar d’una realitat frustant i aborrida i trobar-ne una altra més hedonista, divertida, efímera, salvatge i crua. Es trovaben quan les portes dels pubs es començaven a tancar. I anaven a l’hotel a disfrutar dels seus cossos, a practicar un sexe únicament carnal; l’ús de l’MDMA i l’speed no era massa compatible amb la tendresa però sí amb la diversió i amb les llargues sessions de sexe deshinibit. Les albades borroses els permetien rentabilitzar aquelles emocions ebries no tan sols com a orgasmes del coit, sino com a traca final de les llargues nits de festa.

Tot alló va acabar com va començar. Ella va anar combinant amants i tot d’una ell va desaparèixer de la combinació. Aquella època, a nivell amorós, va ser totalment inocua. Les tragèdies -permeteu-me la llicència igual molt tràgica però és la paraula que em surt per instint- van venir a continuació, quan l’amor va substituir el sexe. Van ser tres noies seguides, en un interval d’uns tres d’anys. Quan estava amb elles, no tenia massa clar si eren adequades, però quan les perdeia, aflorava dins seu una sensació de total abandonament, una tristor intensa que les tenia instaurades indefinidament dins el seu cap. Alló va arribar a absorbir-li tantes energies que anhelava desaparèixer definitivament per tal de foratgitar aquells pensaments totalment tòxics. Per ell, les relacions amorores van adquirir una connotació totalment negativa; l’amor com a patiment, no com a gaudi.

Però amb el temps va veure que confoneia la causa del patiment. Igual que quan un s’enfada, pateix internament per algo extern; la causa del patiment està fora. I si està fora, la qüestió és tractar-la com algo extern, com algo exterior a un mateix. I llavors començà a veure els problemes com a testimoni, intentant veure’ls passar però no involucrar-s’hi emocionalment. I llavors els relativitzà i els vegué des d’un punt de vista més objectiu, des de la prespectiva externa.

I mentres desapareixia el sol amagat sota els núvols i el vent gèlid es colava al reparo cap cop més insistent, encara no ha tornat a tenir cap relació emocional ni sexual digna de ser explicada. I a vegades li sorgeixen dubtes de si arribarà algun dia aquella relació especial que li farà veure l’amor en positiu. Lo que sí que té clar es que, si no relativitza i aprén a portar les relacions, no sobreviurà a gaires més.