Archivo de la categoría: Física quàntica

PleasureLive

La desconnexió de PleasureLive per tal que em puguessin cosir la cama em va retornar al mode real, una sensació que creia que no existia. Van aflorar un records llunyans, floreixia un rumor oníric, una sensació molt familiar d’aquella edat en la qual el codi ètic no permetia la connexió al sistema PleasureLive.

La societat s’hi va acostumar; d’entrada tot eren avantatges. Els wearables van permetre un control total de les probabilitats que tenia cada persona de tenir certes malaties i els avanços en medicina genètica anticipaven l’inserció de gens correctius abans que la malaltia és mostrés de forma activa. Aquest sistema de predicció, gràcies als avenços en física quàntica, va permetre modificar el genoma amb total garantia d’èxit: obesitat, depressió, ansietat, acné… ja formaven part del passat. Els avenços amb modificació psicològica van permetre amagar al nostre sistema cognitiu els pensaments nocius que podien afectar negativament el nostre sistema inmunològic, degut a la llavors descoberta interacció total entre cos i ment. PleasureLive havia aconseguit eliminar el dolor, físic i psicològic, tant a través del control dels gens, com, i més important, amb la inducció constant de distraccions. Era vital que no entressim en contacte amb nosaltres mateixos, per això, els implants distractors connectats a PleasureCenter i la geolocalització constant ens permetia rebre, cada segon de la nostra vida, la informació i les sensacions que Bigdata deduia que necessitàvem.

La finestra del vehicle, de manera inexplicable segons GoogleTaxi, va caure des de la passarel·la elevada al carrer per on jo anava al Meet de les 12:43:22, sugerit pel meu connector (al principi en deiem smartphone, però llavors ja ens els havien implantat, circumastància que va marcar l’era ciborg), mentre els dos passatgers del taxi quedaven atònits amb l’entrada d’una ràfaga violenta d’aire i preguntaven al pilot automàtic mentre ell els donava una lliçó de japonés: era important tenir la nostra ment sempre ocupada, per evitar possibles connexions al RealSad. La finestra de kevlar i vidre sintètic em va caure, després de traspassar les tanques de seguretat i recòrrer 20 metres en caiguda lliure, a la cama. Me la va tallar. Jo, immunitzat pels inhibidors de dolor, vaig quedar a terra, de costat, i els distractors d’emergència de PleasureLive van substituir la Meet de les 12:43:22 per una sessió d’emergència de bricolatge: em vaig quedar anonadat amb les noves tècniques d’empotrament de sofàs. La meva cama, separada del meu cos, va sorprendre a una transeunt que passava. El meu psique no ho notava, totalment concentrat amb el modelisme, però les meves constants vitals s’estaven modificant. La rapidesa en la inyecció de medicaments via connector era tant eficient que no donava temps a sentir dolor, però en un cas tant inusual com la pèrdua d’una cama per un accident inèdit fins llavors degut a les estrictes mesures de seguretat en la circulació vial, el software no estava preparat per a respondre a aquesta casuística. Ràpidament, els sensors del meu connector van enviar els missatge d’un canvi radical en els constants del meu organisme a PleasureCenter i en qüestió d’uns segons una ambulància constant m’atansava a l’hospital més proper. Allí vaig perdre la consciència.

Em vaig despertar al llit de l’hospital, desconnectat de PleasureLive per tal que el sistema inmunològic pugués fer les connexions de musculatura, ossos i texits del meu cos a aquell membre que havia estat amputat violent però netament, de manera natural i sense interferències dels inhibidors de plaer; així ho havien decidit els metges, fent cas omís als consultors de PleasureLive que veien una amenaça a la desconnexió. Primer va ser l’avorriment, seguit d’una sensació de tristesa i solitut. La meva ment estava acostumada a constants estímuls de distracció externs, i ara, de cop, m’havia d’espavilar jo mateix per crear-me la realitat. Tot i els calmants per l’operació -o gràcies a ells-, la meva ment va entrar en un estat de relaxació que em va permetre entrar en contacte amb la meva memòria real, la que afllorava durant la nit en els somnis. No havia viscut la meva vida. No havia estat jo. En pos del plaer i l’ausència de dolor i patiment m’havien pres la meva vida. M’havien estafat i m’havien convertit en un ser sense capacitat de desició, un ser totalment predit, amb una vida llarga -120 anys era la garantia- i distreta però sense cap besllum per la sorpresa. I havia alguna possibilitat de tornar a l’estat “salvatge”, amb els seus riscos i el seu lliure albedriu? Era possible viure desconnectat de PleasureLive?

Durant aquells dies em vaig sentir viu un altre cop, amb capacitat per decidir si em volia aborrir o volia estar trist, acostumat a estar sempre ocupat. Podia menjar senzillament saborejant el menjar o podia estar mirant els leds sense haver de pensar res. Els hi vaig demanar als metges si em podia quedar una temporada sense connectar, però automàticament van venir els consultors de PleasureLive i em van recordar la necessitat de la connexió constant al seu software per tal de poder tenir una vida plena i saludable en societat tot i mostrant-me la meva signatura digital al contracte de per vida amb PleasureLive. Ara llegeixo aquests pensaments al gravador extern que vaig programar per que sonés ara, en comptes del Song 09:12:34 V984.

Definitivament eren cinc

Protegits de les mirades alienes, sota les escales del segon pis d’aquell vell edifici ja es van prometre amor etern. Pels dos va ser el primer amor i la seva imaginació era incapaç de concebre’s l’un sense l’altre. D’entrada, en el seu enamorament, no eren capaços de veure’s ni els defectes: la inexperiència i la visió innocent de la vida els protegia de les crueltats venideres. Poc a poc, quan l’enamorament es va anar difuminant i es van conèixer amb més claretat sense aquella lent borrosa, es van anar descobrint més objectivament. I la maduresa de la relació incorporà el respecte com a base de la relació, junt amb una connexió més espiritual. Van crèixer com a persones, creant cadascú la seva personalitat, però la seva admiració mútua també va anar in crescendo. Tenien una connexió que anava per sobre del pla físic; es notaven ni que no es toquessin, s’entenien ni que no es parlessin, se sabien les reaccions i utilitzaven aquestes sensacions per a respectar-se i tractar-se millor. Durant molts anys els seus cossos i ments van mantenir aquesta connexió vital que els va ajudar a crèixer a nivell personal i de parella. I semblava que aquella connexió, la metafísica, no s’acabaria mai. Però es va trencar: va aparèixer una tercera persona, totalment inesperada, que la va partir. Per ella va ser un tornar a començar; per ell, el principi d’una llarga pena.

El Café Robert era un bar turístic del centre de París. Tenia una barra llarga que dibuixava la forma estilitzada del local, amb set taules amb cadires per a 5 comensals davant per davant de la barra, separats per un passadís amb tamborets. Ell estava sentat a la quarta taula, d’esquena a l’entrada, amb els auriculars de l’iphone enxufats i amb el cap baix, mirant, pensatiu i nostàlgic per la finestra. Ja havia acabat les reunions de feina i va decidir anar a fer una canya abans d’anar cap a l’hotel a sopar i a dormir. Ella va entrar amb l’altre, a descansar de la visita turística a la Torre Eiffel per cel·lebar l’any de relació. Ella va entrar mimosa, despistada i centrada amb l’altre. Es va sentar a la tercera taula, donant-li l’esquena, també metafòricament, a ell. Al sentar-se, es van tocar les cadires, però ell estava massa obsessionat pensant amb ella que ni es va girar. I ella estava massa distreta amb l’altre per girar-se i disculpar-se. Van estar un mitja hora gairebé tocant-se però no es van ni notar. Aquella connexió espiritual que havien tingut va resultar ser res: sense els sentits de la vista i l’oïda ni es van ni notar. Dos persones que havien estat unides gairebé metafísicament no es van reconèixer en un lloc on la probabilitat que coincidissin era ínfima, residual. Ironies del destí. Aquell sisé sentit, comú entre el dos, que abans els permetia notar-se i entendre’s, va desaparèixer. O no havia existit mai. Lo seu no havía passat de la física?

Ell es va aixecar, pensant amb lo depriment que era París sense ella. I l’altre el va veure -no es coneixien- i va copsar la seva tristesa. Ell li va fer un somriure de circumstàncies. Ella estava consultant al mòbil la visita de l’endemà. L’altre se’l va quedar mirant a ell, embobat, i pensant què li podia passar pel cap a aquella ànima en pena. I quan va girar el cap cap a ella, li va sortir un somriure triunfador de manera insconscient. I va pensar la sort que tenia d’estar amb aquella companyia. I mentre ell pagava, va pensar en l’altre, que feia cara de curiós però feliç i li semblava que ben acompanyat, i els hi va pagar les consumicions. I sense girar-se va marxar cap a l’hotel, pensant en lo feliç que hauria estat a París amb ella i haver-la pogut invitar.

Temps relatiu

Agafàvem l’avió divendres a les 8 del matí direcció Berlín. M’havia apuntat a la despedida de solters a última hora, amb lo qual em venia de nou i no havia tingut temps de pensar-hi massa. A les 10 estàvem a Schönefeld. Vam visitar AlexanderPlatz, pujant a la torre de Fernsehturm, vam anar dels Reichstag a la porta de Brandenburg i després fins a Ernst-Reuten-Platz tot contemplant els jardins i edificis que ens acompanyaven durant el passeig per l’ampla avinguda que els connecta. També vam visitar el Monument als Jueus Europeus Assassinats i el Mur de Berlín. L’amplitud de les avingudes, amb aquella immnesa vegetació que absorbia el soroll del trànsit, i la barreja entre els nous edificis, tot vidre, ferro i nous materials, amb els antics edificis clàssics i les cases okupes, va ser un dels trets distintius que s’emporartà la meva memòria cap a casa. També vam tenir la possibilitat de probar la gastronomia local, bàsicament tot tipus de frankfurts i saltxitxes vàries. Però del que més vam disfrutar va ser de la nit berlinesa: la primera nit vam dormir un parell d’hores i la segona, gens, ja que l’avió sortia diumenge a les 8 del matí. A Schönefeld un altre cop. I a les 12 a casa.

Un cop al poble, ja dilluns, vaig tornar a la rutina de cada estiu: la recol·lecció de pomes per a poder sustentar-me els meus capricis durant l’hivern a la facultat. Durant dos mesos la meva rutina era la mateixa: 10 hores damunt d’un carro, amb uns braços on jo hi anava ficant les pomes que constanment m’apareixeien al meu camp visual. El temps passava lentíssim. Rutina. Aborriment.

A l’acabar la temporada, vaig pensar en el primer dia de recol·lecció i em va sembla que aquells dos mesos havien passat en unes hores. Aquella rutina feia que el temps fos interminable mentres hi eres, però a l’acabar la temporada, semblava que els dos mesos haguessin passat un moment, que totes les pomes fossin la mateixa,i que les experiències d’aquells dos mesos en puguessin concentrar en un obrir i tancar d’ulls. En canvi, la multitud d’experiències, estímuls, novetats, sensacions i emocions que vaig viure en dos dies a Berlín em van absorbir els sentits. El temps mentres hi eres passava volant, però al moment que em vaig sentar a la terminal de passatgers de Schönefeld de tornada, em va semblar que el moment de l’arribada des de Barcelona, al mateix lloc on estava, dos dies abans, es situava molts dies abans en la meva memòria.

El temps passa lent si vius en rutines aborrides, però la sensació quant ja ho has viscut és que ha passat molt ràpid. En canvi, si tens molts experiències, estímuls i sensacions noves, el temps al moment que ho vius passa més ràpid per que el teu cervell ha de fer nous processos cada moment, però la sensació quan les valores amb tranquilitat és que ha passat molt més lent, ja que el teu cervell té molts més inputs i ocupen molt més espai en aquell interval de temps. Igual que el temps és relatiu en la Teoria de la Relativitat, podent-se dilatar per temps per velocitat o gravitació, crec que el temps tambè és relatiu a nivell personal depenent de les circumastàncies i la percepció de cadascú.

Berlín o les pomes? Dos dies o dos mesos? Una eternitat o uns minuts? El temps personal és relatiu; depèn de la percepció, no del rellotge.

Bendita ignorancia

De la categoria “Bendita Ignorancia” del bloc:

La meva ment es mou per sensacions i intuicions; no disposo de coneixements massa racionals. També depén de l’estat emocional del moment que ho escric.
Passat un temps possiblement interpreti diferent aquests temes.
Així ho espero: anar aprenent.

Interdependència?

Cómo vamos a preocuparnos por algo tan insignificante como el Sol?

Diálogo de la película Donde viven los monstruos, de Spike Jonze, sobre el libro homónimo de Maurice Sendaz

Cómo va el Sol a preocuparse con algo tan insignificante como nosostros?
Él no depende de nosotros y nosotros sí de él.

Alguna celúla tuya está preocupada por tí?
Te preocupa a tí esa celúla?
Interdependemos.

Está el Sol preocupado el último quark de esa célula?
Ese quark puede condicionar el universo?

Quantica ignorància

Podem crear el nostre futur amb els nostres pensaments? Pot la ment condicionar la realitat? Segons alguns quàntics teòrics, sí, dins de totes les realitats possibles podem triar la que més ens interessi.

I jo me pregunto, si jo dins de totes le possibilitats de temps avui escullo que plogui i plou, que passa amb tota la gent que ha escollit que faci sol?

No es molt pretenciós pensar que el futur depen d’un mateix quan hi ha tantes persones implicades?

O es que hi ha tantes realitats com possibles opcions per cada ésser?

D’entrada es fa difícil de creure, a no ser que l’univers sigui realment infinit i contingui totes les infinites possibilitats de realitats.

De totes formes, i en un àmbit d’autoajuda, la quàntica no subatòmica crec que sol és aplicable a escala humana amb un important component de fe.