Archivo de la categoría: Evolució

Present invisible

Al temps que perdia les memòria, perdia la paraules. No tenia records de quan era un infant i confonia els records de ja adult: no sabia si aquells records eren reals, se’ls construia amb les experiències alienes o senzillament eren somnis. Cada cop li costava més diferenciar realitat de ficció. A més d’aquesta confusió cognitiva, s’hi afegia una incipent capacitat per oblidar les paraules, una creixent dificultat per definir les experiències. Algunes paraules ja feia mesos que no les trovaba, s’havien escapat d’entre els processos bioquímics cada cop més atrofiats del seu organisme.

El futur era incert i solitari, però tot ell molt proper; no era capaç d’albirar més enllà d’uns dies. Tot tendia a aquell present inexistent que la llum i la seva velocitat s’encarregaven d’apropar. Aquell present que no existia, que mai havia vist, ja que l’experimentava uns moments més tard de que exisitís, però que agraïa a la llum que li permetés sentir-lo. Sense la velocitat de la llum l’espai-temps seria un caos, senzillament no existiríem: si la llum anés a un metre per segon, lo que passaria a tres metres d’un, aquest ho veuria al cap de tres segons, amb lo qual hauria estat completament impossible l’existència humana, i per que no de qualsevol organisme viu. Hauria estat molt complicat el simple fet de pescar ja que quan nosaltres llençaríem la llança per pescar el peix, aquest ja estaria en un altre lloc.

Ni que no pugués veure el present exacte, la velocitat de la llum li apropava. I existia gràcies a ella. I aquesta velocitat, única constant universal segons ens va demostrar Einstein, feia que no sols l’espai i el temps fossin relatius, si no que fos un mitjà totalment inútil dins aquell cap que encara cercava l’existència i confirmació d’aquells records i l’apropiació d’unes paraules que semblava que cada cop se sentien més alienes a ell.

I aquell volia semblar un altre. Perdia el cotxe en somnis i amb ell la capacitat de navegar la seva pròpia vida i la validesa de les seves experiències.

Només dades

De tant en tant, enmig d’una conversa informal, els meus interlocutors oloren aquell flaire de seguretat que transmitia la confiança que dóna ser escoltat per algú extern a un mateix, algú que no et coneix lo suficient com per conèixer la teva impostura. Després, en la sinceritat de la intimitat, el discurs interior es torna més pessimista; aquella confiança es converteix en fragilitat. L’honestedad amb un mateix, aquella coherència entre lo que un sent, pensa, diu i fa, en ocasions brilla per la seva absència; les contradiccions guanyen per golejada. Son dos opinions que distaven no tant el el fet sinó en la manera d’afrontar la situació ja que el jo narrador sempre és molt més optimista que el jo experimentador: l’un treu pit l l’altre està cagat de por. I li fa por que des de l’exterior coneguin qui pretén ser i no és.

Aquesta dualitat d’opinions podria desaparèixer si s’evolucionés en la teoria del dadisme que entèn les desicions humanes com a algoritmes: una sèrie de processos bioquímics incoscients condicionats pels gens i suposo tambe l’entorn que traspassen la informació al conscient: uns segons o míl·lisegons abans de que a tu el sembli que prens la desició, la desició ja està presa, els elements que conformen el teu organisme decideixen segons les necessitats. Tu senzillament ets un executor de les desicions d’un algoritme. Has triat menjar-te la poma abans que el pastís perquè al teu cos li feia més falta. Què importa l’opinió del narrador o de l’experimentador si tu no decideixes res? D’entrada ja desapareix per complert la idea de ment o ànima que ja havien descartat el evolucionistes. Segons ells, si el evolucionat a partir de cel·lúles que es van unint, en quin moment apareix l’ànima que no ésta formada per cèl·lúles?

Davant l’aparició d’una estructura artificial que pot processar més dades que tu, aquest ja podrà prendre desicions per tu. Llavors, l’humanisme i el liberalisme, que valoren per sobre de tot la llibertat del jo, el lliure albir i la capacitat d’un mateix per decidir sobre les seves accions, podria desaparèixer. No podries mentir ja que no podries amagar lo que penses i aquell que et coneixeria millor que tu mateix enfonsaria l’humanisme. També despareixeria la intimitat. I amb ell també el sentiment judeocristià de culpa i càstig; quina responsabilitat tindria si no sòc jo qui he decidit sobre lo que he fet? El determinisme o l’aleatorietat vers el lliure albir.

I aquell sentiment d’incoherència? Aquella conversa en la que em mentia a mi mateix per poder sobreviure o mantindre viva la confiança seria substituida per unes deduccions totalment racionals que es basarien en totes les dades possibles; les que em fan mal, les que havia volgut oblidar, les més llunyanes en la memòria… tambè serien processades. En aquest sentit estic d’acord amb ells: d’una manera o altra ja entren al procés ja que el subconscient les utilitza totes per prendre desicions. La majoria de desicions, creient-se o no algoritme, les prenem sense ser-ne conscients, ja que si tot ho haguessim de racionalitzar estaríem tant obstruits que no podríem ni fer ficar un peu davant de l’altre.

Aquest el dadisme fruit del bigdata, les xarxes socials, els wearebles… espero ja passarà. Estem massa intoxicats per l’ambient. Evolucionarem millor. Com humans, no com a transmissors de dades.

PleasureLive

La desconnexió de PleasureLive per tal que em puguessin cosir la cama em va retornar al mode real, una sensació que creia que no existia. Van aflorar un records llunyans, floreixia un rumor oníric, una sensació molt familiar d’aquella edat en la qual el codi ètic no permetia la connexió al sistema PleasureLive.

La societat s’hi va acostumar; d’entrada tot eren avantatges. Els wearables van permetre un control total de les probabilitats que tenia cada persona de tenir certes malaties i els avanços en medicina genètica anticipaven l’inserció de gens correctius abans que la malaltia és mostrés de forma activa. Aquest sistema de predicció, gràcies als avenços en física quàntica, va permetre modificar el genoma amb total garantia d’èxit: obesitat, depressió, ansietat, acné… ja formaven part del passat. Els avenços amb modificació psicològica van permetre amagar al nostre sistema cognitiu els pensaments nocius que podien afectar negativament el nostre sistema inmunològic, degut a la llavors descoberta interacció total entre cos i ment. PleasureLive havia aconseguit eliminar el dolor, físic i psicològic, tant a través del control dels gens, com, i més important, amb la inducció constant de distraccions. Era vital que no entressim en contacte amb nosaltres mateixos, per això, els implants distractors connectats a PleasureCenter i la geolocalització constant ens permetia rebre, cada segon de la nostra vida, la informació i les sensacions que Bigdata deduia que necessitàvem.

La finestra del vehicle, de manera inexplicable segons GoogleTaxi, va caure des de la passarel·la elevada al carrer per on jo anava al Meet de les 12:43:22, sugerit pel meu connector (al principi en deiem smartphone, però llavors ja ens els havien implantat, circumastància que va marcar l’era ciborg), mentre els dos passatgers del taxi quedaven atònits amb l’entrada d’una ràfaga violenta d’aire i preguntaven al pilot automàtic mentre ell els donava una lliçó de japonés: era important tenir la nostra ment sempre ocupada, per evitar possibles connexions al RealSad. La finestra de kevlar i vidre sintètic em va caure, després de traspassar les tanques de seguretat i recòrrer 20 metres en caiguda lliure, a la cama. Me la va tallar. Jo, immunitzat pels inhibidors de dolor, vaig quedar a terra, de costat, i els distractors d’emergència de PleasureLive van substituir la Meet de les 12:43:22 per una sessió d’emergència de bricolatge: em vaig quedar anonadat amb les noves tècniques d’empotrament de sofàs. La meva cama, separada del meu cos, va sorprendre a una transeunt que passava. El meu psique no ho notava, totalment concentrat amb el modelisme, però les meves constants vitals s’estaven modificant. La rapidesa en la inyecció de medicaments via connector era tant eficient que no donava temps a sentir dolor, però en un cas tant inusual com la pèrdua d’una cama per un accident inèdit fins llavors degut a les estrictes mesures de seguretat en la circulació vial, el software no estava preparat per a respondre a aquesta casuística. Ràpidament, els sensors del meu connector van enviar els missatge d’un canvi radical en els constants del meu organisme a PleasureCenter i en qüestió d’uns segons una ambulància constant m’atansava a l’hospital més proper. Allí vaig perdre la consciència.

Em vaig despertar al llit de l’hospital, desconnectat de PleasureLive per tal que el sistema inmunològic pugués fer les connexions de musculatura, ossos i texits del meu cos a aquell membre que havia estat amputat violent però netament, de manera natural i sense interferències dels inhibidors de plaer; així ho havien decidit els metges, fent cas omís als consultors de PleasureLive que veien una amenaça a la desconnexió. Primer va ser l’avorriment, seguit d’una sensació de tristesa i solitut. La meva ment estava acostumada a constants estímuls de distracció externs, i ara, de cop, m’havia d’espavilar jo mateix per crear-me la realitat. Tot i els calmants per l’operació -o gràcies a ells-, la meva ment va entrar en un estat de relaxació que em va permetre entrar en contacte amb la meva memòria real, la que afllorava durant la nit en els somnis. No havia viscut la meva vida. No havia estat jo. En pos del plaer i l’ausència de dolor i patiment m’havien pres la meva vida. M’havien estafat i m’havien convertit en un ser sense capacitat de desició, un ser totalment predit, amb una vida llarga -120 anys era la garantia- i distreta però sense cap besllum per la sorpresa. I havia alguna possibilitat de tornar a l’estat “salvatge”, amb els seus riscos i el seu lliure albedriu? Era possible viure desconnectat de PleasureLive?

Durant aquells dies em vaig sentir viu un altre cop, amb capacitat per decidir si em volia aborrir o volia estar trist, acostumat a estar sempre ocupat. Podia menjar senzillament saborejant el menjar o podia estar mirant els leds sense haver de pensar res. Els hi vaig demanar als metges si em podia quedar una temporada sense connectar, però automàticament van venir els consultors de PleasureLive i em van recordar la necessitat de la connexió constant al seu software per tal de poder tenir una vida plena i saludable en societat tot i mostrant-me la meva signatura digital al contracte de per vida amb PleasureLive. Ara llegeixo aquests pensaments al gravador extern que vaig programar per que sonés ara, en comptes del Song 09:12:34 V984.

Contrapunt

La perfecció és neutra. Tot i no errar, tot i estar sempre en la posició, actitut i resposta adequada per cada moment, aquesta objectivitat social la deixa en un punt mig en que perd tota l’atracció i el carisma. Cadascú ha d’aportar al seu medi algo propi, ha de transmetre un enfoc vital de les característiques intrínseques del seu ADN únic. El vici de l’entorn és inevitable, però aquell que potencia la seva personalitat, en positiu socialment com a virtut o en negatiu pels altres com a defecte, i ho fa de manera sincera amb ell mateix, desprén un aroma d’autenticitat difícil d’ignorar. El ser socialment perfecte, que segueix tots els dictats que l’època i l’entorn proposen, pot ser molt envejat des de la distància, però desmotivarà una consciència àvida de curiosistat en la proximitat: si un és el que s’espera que sigui, perdrà pel camí el que potencialment és.

Un és cel·lules que van morin i naixent. I en set anys totes aquestes ja estan renovades. I en aquest interval de temps un ja només té la informació que aquestes han transmés. Res físic és igual. Un és l’experiència que aquesta informació ha passat, des de l’unió de l’ovari i l’espermatozoide, passat pel fetus i acabant en l’ésser humà. I un és la manera que té la informació de treure conclusions. I aquestes conclusions han de ser úniques, a no ser que existeixi l’infinit. Si l’infinit, existigués, una altre cos i ment estaria ara mateix, en un nombre infinit de vegades, escrivint aquestes paraules en algun lloc del multivers. L’infinit podria estar en les proporcions de l’espai i el temps: per què no un àtom està composat per un multivers, en unes proporcions de tamany no quantificables per la nosta capacitat de conèixer? I el temps que tarda un electró a donar el tomb al nucli fos com milers d’anys llum pels habitants del multivers del nucli?

De retorn als aspectes més terrenals, aquestes cèlu·lules i àtoms, que ni et coneixen, segueixen la seva lluita per la teva existència gràcies al seu objectiu de pervivènciai i suposo, les ordres d’una jerarquia encapçalada pel cervell. I aquest cervell, després de la prioritat de permetre seguir bombejant i respirant al cos, ha dotat als éssers vius, i en major mida als humans, de pensar en els moments posteriors a l’actual i en anticipar-se i preveure el futur. I un, l’ente sencer que escriu, a adoptat, degut a les conseqüències de les seves accions, una visió de futur curta: com un ruc al qual li acoten el camp de visió i només veu la part central del seu camí, jo he tingut la opacitat a un parell de setmanes del moment actual. Això m’ha permés no haver-me de preocupar per res que passi aquest camp de visió; en certs moments el meu camp de visió va quedar reduit a hores i actuava potenciant fins al límit l’acció dels elements químics que em donaven plaer, però el desgast d’aquestes substàncies feient que el plaer es convertís en patiment en qüestió d’hores. Amb el temps he aprés a dosificar el plaer buscant l’equilibri. I poc a poc, he tendit, encara que a molta distància, a la perfecció abans citada. Però seguint aquesta tendència a treure’m les plaques visuals -com els rucs de l’anterior analogia- i allargant el meu camp temporal de visió, en alguns aspectes m’he espantat, ja que li he donat un valor a la vida del qual abans no disposava. Algo que no tens, no ho pots perdre…

Aldous Huxley em potencia aquests pensaments amb Contrapunt. I continuarà.

El dia raro

Deambulant cap a visualitzar un petit desastre domèstic, vaig veure al negre. Em va sortir la vena solidària, només amb objectiu egoista: volia deixar de pensar en mi, i ajudar econòmicament a aquell venedor ambulant de carteres i rellotges podia ser una bona excusa. L’intent de ser simpàtic va resultar fallit: res més lluny de la meva intenció, li vaig regatejar el rellotge, tens i malhumorat, i ell em va mirar amb cara d’espantat. Amb la intenció d’apretar fictícia, li vaig comprar per gairebé el preu que em va proposar d’entrada. Volia actuar bé, per mi, i no em m’en vaig sentir. Era un altre exemple del descontrol emocional que portava, de la descompensació hormonal que governava el meu cos. Caminant, tot capficat en la situació laboral, suposo excusa del meu neguit, estava com absent, aïllat d’aquell entorn pel qual deambulava.

Aquells dies de grip havien estat una resposta del meu cos vers la tensió al qual l’havia exposat. Només pensava en la feina: el meu nivell d’exigència laboral no estava en sintonia al dels meus companys, cosa que m’irritava. I gastava l’energia lamentant-me de la situació. Odio culpar a les altres persones dels meus problemes però hi ha sitacions de dependència en les quals la responsabilitat d’uns entra en conflicte amb la llibertat dels altres. I aquí és on es gestà l’anomalia física: la grip. Fa dos dies la vaig abandonar a casa. En part. Per que aquell estat emocional no s’hi va quedar. I aquí continua el dia raro.

El dia raro. El del negre que volia ajudar i vaig tractar amb sobèrbia i arrogància. El dia que no vaig fumar i no en tenia ni ganes. Estrés puro i duro. Que la grip s’hauria d’haver emportat. Però no. Tens. Confós. La música rebotava. Les paraules no surtien, s’encallaven. Una aprovació d’un comentari em podia fer saltar un llàgrima. Deu minuts per saber què estava fent després de despistar-me amb un email. No sabia si em preocupava l’escofor quan miccionava. I ho feia molt sovint, com els polvos amb borratxera. I sense pensar ni en fumar. El petit desastre al pàrking no m’importava. I la possible expulsió de l’altre me la rempanpinflava, tenint conseqüències en la vida diària com tindria. Venia de pensar en el 99999999999999,9 de possiblitats que ni tansols em contemplaven, en la maternitat d’aquella i les mirades de l’altra, en la mitja virginitat, en el número 109.500 molt poc saludable, en si un dia tindríem prou poder per controlar el sol o la terra se’ns tragaria els cadàvers per venjança, en el confós concepte vital que només em permetia idees i em tancava la porta a les ideologies, en l’esperit crític que em fa llegir i veure modificant i en aquell concepte de Krishnamuti -los problemas solo existen si hay que resolverlos- que ara veig a anys llum.

I ara sí. Després del detall del nen -el somriure, no la gominola-, un Ducados. El sofà. L’escriptura per donar validesa als pensaments. Terapèutica. I la incògnita pel demà després d’un dia molt raro.

Relat social

La presència d’un tan sols es justificava pel compromís ja que no li volia fer un lleig al seu padrí de boda. Es notava amb l’actitud sèria i impacient, com quan havia d’acompanyar de compres a la seva parella i s’espera, guardant la compostura mentres ella tria i retria al llarg de les botigues que va triant; només la cordialitat feia de contrapes i li permetia aguantar estoicament fins l’entrega dels regals, que marcava el moment quan un podia desaparèxier sense ser la víctima dels comentaris quisquillosos dels que només deixen de parlar bé d’ells quan, de manera altruista, dediquen la seva diarrea dialèctica i reflecteixen els seus complexes en la primera persona que abandona la seva companyia. Un monogràfic perenne fins la pròxima eixida. Un altre va necesssitar l’insistència telefònica per exigir la seva presència degut a una nit que se li va engullir el dia. Altres tenien l’excusa perfecta per beure i deshinibir-se, foratgitant llavors qualsevol escletxa de culpa, i deleitar-se amb una sessió d’insensibilitat que els permetrà expressar-se sense necessitat de sentir. Mentre els plançons podran reflexar aquell nerviosisme paternal sense l’habitual mirada inquisitiva, aquella negativa a qualsevol expressió creativa fora de l’ortodòxia, habitual durant la monotonia diurna.

Durant aquell extàsis nocturn, orgullosos i cofois de les avantatges vitals i emocionals de la procreació, evidenciaven la baixada d’un esglaó en la seva jerarquia vital vers els seus fills. Creien, i suposo amb certa raó, que els fills son lo millor de la existència, i relativitzaven ja la seva vida condicionant’la a la pròxima generació, en la perpetuació de l’espècie sense la qual no existiríem. Sense tenir massa clar la raó -suposo té a veure amb el desig de veure’ls crèixer- deixar de fumar acostuma a ser un dels temes reiteratius: per què vull deixar jo de fumar, i encarar amb més possibilitats una vida llarga i sana, si me passat mitja vida volent abandonar-la?

Aquestes activitats socials serveixen també de termòmetre per calcular el grau d’amistat que perdura amb gent amb la qual ja no coincideixes tant habitualment. N’hi ha de gairebé eternes, constants durant tota la vida, que normalment s’arrastren gairebé de l’infantesa. Altres adolescents que perduren degut a les coincidències espaials. Altres, també adoslescents, son més temporals i depenen de gustos i activitats mútues i acostumen a desaparèixer en diferents etapes d’evolucions vitals. Com aquell personatge secundari que al principi de la pel·lícula ja saps que es morirà, a vegades per la seva nula importància en la trama, a vegades per descarte, altres amistats tambe estan condemnades al fracàs des d’un primer moment, per molt intenses que puguin ser mentre existeixen. N’hi ha d’altres que van apareixent durant la vida, en edats ja avançades, per activitats comunes o per situacions personals similars; amb aquestes prefereixo mantenir la incògnita i deixar el futur en suspens. En aquest sopar hi estaven totes aquestes formes d’amistat presents. I la sensació de que el canvi de costums m’ha allunyat d’alguns va ser la més notòria; per molt que em vulgui sentir proper, la sintonia sense aquelles aficions i estats mentals comuns sembla més complicada.

– Un zippo? Vaya regal més poc imaginatiu! –
Automàticament després d’haver pronunciat aquesta frase, que em va recordar la meva època adolescent en que era un regal recurrent en qualsevol aniversari masculí i després no el portava mai ningú -sempre me n’he preguntat la raó-, vaig pensar que aquell comentari no era gratuït. El meu subconscient va reflexar els meus pensaments en les accions alternes. La poca imaginació que vaig tenir jo en escollit un llibre com a regal, encara que sapigués que li agradaria el llibre en qüestió, la vaig reflexar en el comentari sobre el zippo, totalment irreflexiu i espontani. Sense la intenció de fer categoria de l’anècdota, crec que la nostra part conscient i racional pren molt poques de les desicions que creiem que son obra de la raó o del “libre albedrío”; la nostra intuició o subconscient, decideix, crec, molt més del que ens pensem. Seguint les converses d’un sopar d’amics -i no tant amics-, si pot ser sense prejudicis preestablerts, podríem descobrir moltes de les pors, sentiments, causes, experiències,… existents en nosaltres mateixos.

Vincles

Qualsevol sistema polític és bo si les persones que el dirigeixen son honestes: un dictador sensat i bo pot governar una comunitat millor que una democràcia amb dirigents corruptes. Un tiet meu diu que el millor sistema polític seria un de dictatorial en el qual al final del mandat el poble pugués triar decapitar al dictador si no ha fet la feina bé. Possiblement seria més eficaç que un sistema on la democràcia està controlada per una èlit que controla tots els poders -judicial, executiu i legislatiu- i els utilitza com si fossin titelles amb la connivència dels mitjans d’informació, que a la vegada depenent dels diners d’aquests poders fàctics. Amb aquestes idees senzillament volia introduir la meva opinió sobre la gestió de les empreses o projectes personals, concretament de les avantatges i inconvenients de “governar” amb socis o sense.

És molt difícil que vàries persones puguin coincidir totalment en la manera de portar una empresa, però si son mínimament sensats, honestos i inteligents, poden lluitar per un objectiu comú i adaptar-se a les circumstàmcies. Però quan les prioritats vitals, les aspiracions i les escales de valors disten molt en cadascun dels socis, és difícil crear un espai i unes normes on estar-hi tots còmodes. No crec que s’hagi de treballar per viure ni viure per treballar, si no que l’ideal seria convertir-ho en una activitat en la qual desarrollar inquietuts, experiències i coneixements amb els quals desarrolles les teves capacitats, amb esforç, però sense obligació. Però tambè entenc que aquesta situació és utòpica per la majoria. Si ets assalariat o jefe, acates o manes; així de fàcil. Però si ets quatre persones amb la mateixa capacitat de desició, has de tenir molta sintonia per a poder crear un marc on tothom es senti còmode segons la seva disponibilitat. Si l’empresa va sobrada econòmicament, les solucions a diferents prioritats vitals son solucionables, però si la situació productiva no és prou bona, les diferents aspiracions vitals poden entrar en conflicte. Un pot pensar que si no es produeix prou per falta d’hores de feina, lo millor és treballar més per poder ingressar més; altres poden pensar que la vida fora de la feina és més important que la laboral. Un pot pensar que un esforç puntual pot tornar a engrassar l’engranatge. Un pot estar influenciat pel seu entorn, on la capacitat de treball és més important que el marketing i la visió a llarg plaç. Un possiblement té una visió molt més curtplacista de la vida.

Es poden crear vincles un dia. Amb altres persones. Per gestionar i treballar conjuntament. I les persones canvien les necessitats i conceptes vitals. I aquell vincle, llavors ja molt divergent en concepte, continua. Llavors, si s’adapta al vincle, pot entrar en conflicte amb ell mateix. I ha de triar, altruisme o egoisme – al final son diferent cara de la mateixa moneda, els defectes son les sombres de les virtuts, indisolubles-. I per altres circumstàncies, o les mateixes, pots crear altres vincles. I tornar a entrar en conflicte. Amb un mateix. O amb el vincle. I pot ser un bucle de problemes, soluciones, vincles i conflictes.

Igual que el govern, un triarà si vol una democràcia, amb vincles i conflictes, però amb visions conjuntes i ambicioses. O tria l’opció personalista i hedonista. La democràcia, la societat conjunta, és l’adaptació al medi i al futur. El camí d’un mateix, més arriscat i solitari, zen, aquí i ara amb inquietuts totalment personals, sense marqueting, llargplacista, cec de demà i amb el futur més incert.

Pàniker

No és la realidad lo que nos perturba, sino nuestras ideas sobre la realidad.

Los propios actos obedecen a realidades tan insdiscutibles com la fuerza de la gravedad: por qué irritarnos por ellos.

Un ser es interesante cuando deja de hacerse el interesante.

Para escribir, uno debe amoldarse al tema, no el tema debe amoldarse a uno.

Totes aquestes mostres de saviesa caben en un parell de pàgines seguides d’un dietari. Buscarem la nostra paideia, la nostra història i els nostres conceptes vitals. I jugarem les cartes que ens toquen: un nou pot ser inútil en poker, però pot ser el rei de la botifarra. Trobarem el joc adequat a les nostres cartes. Gràcies, Salvador Pàniker, pel teu pensament retroprogressiu, per la negació dels absoluts, per saber disfrutar de la vida i per mostrar-nos que un pot trobar la seva història.

Victòria i derrota?

Seré, atent, divertit, ocurrent i a gust amb aquell moment. No sempre era fàcil. Tornar als dinars amb les antigues companyies era perillós. L’ambient era heterogeni: per uns bon rotllo, converses, pim-pom i sol i per altres malhumor, discussions inútils i estats alterats. Hi ha vicis nocius que sempre estan atents per tornar a aflorar, i més si alimentes la inhibició amb alcohol. Aquell dia no li va ser complicat aguantar les temptacions; estava fort i tenia altres motivancions que frustraven els instints primaris. Pasava la tarda, i la companyia s’allunyava emocionalment. Anaven caient en aquell estat tens i ell continuava estant distés i lúcid; eren motors que anaven a diferents revolucions i els seus cops de gas l’alentien i el separava del convoi. No li va costar gaire trobar l’excusa per desaparèixer i va anar a buscar distracció pel que quedava del dia: pizza per sopar. Semblava que acabaria guanyant.

Un somriure acompanyat d’una dolça salutació. Va recordar la de dijous, improbable, amb indicis, però difícil de creure. I els fantasmes van tornar a aparèixer. Aquella sensació de cobardia, de derrota, d’incapacitat per afrontar una conversa. S’ho va pensar. No. Va marxar amb el cap baix. Va intentar buscar-se una excusa però va entendre que no n’hi havia. Cobardia. Vergonya. Por al no-res. Va agafar el cotxe i es va ficar la música a tot volum. I es va perdre per les carreteres. Melancòlic. Trist. Pensava en la vella desconnexió un altre cop. Confonia possiblitat amb vici. Per afrontar, caure. Si volia rodar i provar, el vici era necessari. I es va decidir pel demà en comptes de l’avui. Cap a casa. I demà serà un altre dia. Victòria o derrota? Victòria i derrota? Avui van juntes. Encara ha d’aprendre separar la vida plena i l’ara efímer. Bufff! A continuar que queda un camí interessant.