Archivo de la categoría: Estados de conciencia

Només dades

De tant en tant, enmig d’una conversa informal, els meus interlocutors oloren aquell flaire de seguretat que transmitia la confiança que dóna ser escoltat per algú extern a un mateix, algú que no et coneix lo suficient com per conèixer la teva impostura. Després, en la sinceritat de la intimitat, el discurs interior es torna més pessimista; aquella confiança es converteix en fragilitat. L’honestedad amb un mateix, aquella coherència entre lo que un sent, pensa, diu i fa, en ocasions brilla per la seva absència; les contradiccions guanyen per golejada. Son dos opinions que distaven no tant el el fet sinó en la manera d’afrontar la situació ja que el jo narrador sempre és molt més optimista que el jo experimentador: l’un treu pit l l’altre està cagat de por. I li fa por que des de l’exterior coneguin qui pretén ser i no és.

Aquesta dualitat d’opinions podria desaparèixer si s’evolucionés en la teoria del dadisme que entèn les desicions humanes com a algoritmes: una sèrie de processos bioquímics incoscients condicionats pels gens i suposo tambe l’entorn que traspassen la informació al conscient: uns segons o míl·lisegons abans de que a tu el sembli que prens la desició, la desició ja està presa, els elements que conformen el teu organisme decideixen segons les necessitats. Tu senzillament ets un executor de les desicions d’un algoritme. Has triat menjar-te la poma abans que el pastís perquè al teu cos li feia més falta. Què importa l’opinió del narrador o de l’experimentador si tu no decideixes res? D’entrada ja desapareix per complert la idea de ment o ànima que ja havien descartat el evolucionistes. Segons ells, si el evolucionat a partir de cel·lúles que es van unint, en quin moment apareix l’ànima que no ésta formada per cèl·lúles?

Davant l’aparició d’una estructura artificial que pot processar més dades que tu, aquest ja podrà prendre desicions per tu. Llavors, l’humanisme i el liberalisme, que valoren per sobre de tot la llibertat del jo, el lliure albir i la capacitat d’un mateix per decidir sobre les seves accions, podria desaparèixer. No podries mentir ja que no podries amagar lo que penses i aquell que et coneixeria millor que tu mateix enfonsaria l’humanisme. També despareixeria la intimitat. I amb ell també el sentiment judeocristià de culpa i càstig; quina responsabilitat tindria si no sòc jo qui he decidit sobre lo que he fet? El determinisme o l’aleatorietat vers el lliure albir.

I aquell sentiment d’incoherència? Aquella conversa en la que em mentia a mi mateix per poder sobreviure o mantindre viva la confiança seria substituida per unes deduccions totalment racionals que es basarien en totes les dades possibles; les que em fan mal, les que havia volgut oblidar, les més llunyanes en la memòria… tambè serien processades. En aquest sentit estic d’acord amb ells: d’una manera o altra ja entren al procés ja que el subconscient les utilitza totes per prendre desicions. La majoria de desicions, creient-se o no algoritme, les prenem sense ser-ne conscients, ja que si tot ho haguessim de racionalitzar estaríem tant obstruits que no podríem ni fer ficar un peu davant de l’altre.

Aquest el dadisme fruit del bigdata, les xarxes socials, els wearebles… espero ja passarà. Estem massa intoxicats per l’ambient. Evolucionarem millor. Com humans, no com a transmissors de dades.

PleasureLive

La desconnexió de PleasureLive per tal que em puguessin cosir la cama em va retornar al mode real, una sensació que creia que no existia. Van aflorar un records llunyans, floreixia un rumor oníric, una sensació molt familiar d’aquella edat en la qual el codi ètic no permetia la connexió al sistema PleasureLive.

La societat s’hi va acostumar; d’entrada tot eren avantatges. Els wearables van permetre un control total de les probabilitats que tenia cada persona de tenir certes malaties i els avanços en medicina genètica anticipaven l’inserció de gens correctius abans que la malaltia és mostrés de forma activa. Aquest sistema de predicció, gràcies als avenços en física quàntica, va permetre modificar el genoma amb total garantia d’èxit: obesitat, depressió, ansietat, acné… ja formaven part del passat. Els avenços amb modificació psicològica van permetre amagar al nostre sistema cognitiu els pensaments nocius que podien afectar negativament el nostre sistema inmunològic, degut a la llavors descoberta interacció total entre cos i ment. PleasureLive havia aconseguit eliminar el dolor, físic i psicològic, tant a través del control dels gens, com, i més important, amb la inducció constant de distraccions. Era vital que no entressim en contacte amb nosaltres mateixos, per això, els implants distractors connectats a PleasureCenter i la geolocalització constant ens permetia rebre, cada segon de la nostra vida, la informació i les sensacions que Bigdata deduia que necessitàvem.

La finestra del vehicle, de manera inexplicable segons GoogleTaxi, va caure des de la passarel·la elevada al carrer per on jo anava al Meet de les 12:43:22, sugerit pel meu connector (al principi en deiem smartphone, però llavors ja ens els havien implantat, circumastància que va marcar l’era ciborg), mentre els dos passatgers del taxi quedaven atònits amb l’entrada d’una ràfaga violenta d’aire i preguntaven al pilot automàtic mentre ell els donava una lliçó de japonés: era important tenir la nostra ment sempre ocupada, per evitar possibles connexions al RealSad. La finestra de kevlar i vidre sintètic em va caure, després de traspassar les tanques de seguretat i recòrrer 20 metres en caiguda lliure, a la cama. Me la va tallar. Jo, immunitzat pels inhibidors de dolor, vaig quedar a terra, de costat, i els distractors d’emergència de PleasureLive van substituir la Meet de les 12:43:22 per una sessió d’emergència de bricolatge: em vaig quedar anonadat amb les noves tècniques d’empotrament de sofàs. La meva cama, separada del meu cos, va sorprendre a una transeunt que passava. El meu psique no ho notava, totalment concentrat amb el modelisme, però les meves constants vitals s’estaven modificant. La rapidesa en la inyecció de medicaments via connector era tant eficient que no donava temps a sentir dolor, però en un cas tant inusual com la pèrdua d’una cama per un accident inèdit fins llavors degut a les estrictes mesures de seguretat en la circulació vial, el software no estava preparat per a respondre a aquesta casuística. Ràpidament, els sensors del meu connector van enviar els missatge d’un canvi radical en els constants del meu organisme a PleasureCenter i en qüestió d’uns segons una ambulància constant m’atansava a l’hospital més proper. Allí vaig perdre la consciència.

Em vaig despertar al llit de l’hospital, desconnectat de PleasureLive per tal que el sistema inmunològic pugués fer les connexions de musculatura, ossos i texits del meu cos a aquell membre que havia estat amputat violent però netament, de manera natural i sense interferències dels inhibidors de plaer; així ho havien decidit els metges, fent cas omís als consultors de PleasureLive que veien una amenaça a la desconnexió. Primer va ser l’avorriment, seguit d’una sensació de tristesa i solitut. La meva ment estava acostumada a constants estímuls de distracció externs, i ara, de cop, m’havia d’espavilar jo mateix per crear-me la realitat. Tot i els calmants per l’operació -o gràcies a ells-, la meva ment va entrar en un estat de relaxació que em va permetre entrar en contacte amb la meva memòria real, la que afllorava durant la nit en els somnis. No havia viscut la meva vida. No havia estat jo. En pos del plaer i l’ausència de dolor i patiment m’havien pres la meva vida. M’havien estafat i m’havien convertit en un ser sense capacitat de desició, un ser totalment predit, amb una vida llarga -120 anys era la garantia- i distreta però sense cap besllum per la sorpresa. I havia alguna possibilitat de tornar a l’estat “salvatge”, amb els seus riscos i el seu lliure albedriu? Era possible viure desconnectat de PleasureLive?

Durant aquells dies em vaig sentir viu un altre cop, amb capacitat per decidir si em volia aborrir o volia estar trist, acostumat a estar sempre ocupat. Podia menjar senzillament saborejant el menjar o podia estar mirant els leds sense haver de pensar res. Els hi vaig demanar als metges si em podia quedar una temporada sense connectar, però automàticament van venir els consultors de PleasureLive i em van recordar la necessitat de la connexió constant al seu software per tal de poder tenir una vida plena i saludable en societat tot i mostrant-me la meva signatura digital al contracte de per vida amb PleasureLive. Ara llegeixo aquests pensaments al gravador extern que vaig programar per que sonés ara, en comptes del Song 09:12:34 V984.

Llenguatge i consciència H.

El Humphrey (gat que a l’hivern viu a casa meva i a l’estiu a la seva bioregió) no té consciència de sí mateix, quan es mira al mirall no es reconeix. Existeix i pensa, però en el seu llenguatge intern no hi ha ni primera, ni segona ni tercera persona. És alló que pensa i tot lo altre, amb lo qual el seu llenguatge és unidireccional, lo que el seu cap processa i tot lo extern, siguin dos, ells o tu. En el seu raonament pot calcular futurs i possibilitats, però és sincer ja que no es capaç de mentir, conscient e inconscient van a la par. El seu estímul-resposta és bàsic: quan té gana és simpàtic i carinyòs i quan està tip i no et necessita, està més esquerp.

No hi ha retòrica ni paraules. Hi ha llenguatge bàsic i també objectes, idees i igual conceptes. I només una interpretació possible: la seva.  Pot tenir empatia degut a la seva experiència, però no concep que hi pugui haver un altre punt de vista ni interpretació exterior.

Diferencia entre estic i sòc? Penso doncs existeixo? No. Pensa però no té consciència d’existència. Igual que un recent nascut? Està en un nivell de consciència de la gènesi d’evolució d’un humà? La seva evolució dels últims 10.000 anys ha estat basat en la condició de semi-paràsit dels humans?

Seria tot un repte intentar plasmar amb paraules el seu llenguatge: formes i persones verbals, conceptes, objectes, emocions…

Març i Maig

Març i Maig. Cada any -menys un, allà pel 5, el 5-
Esperances, d’esperar, no d’actuar.
Intencions que es converteixen amb sons, de dormir.

Tan olorar, discrimino les males olors i no aprecio les autèntiques.

Veig el blau, dels ulls del recent nascut, que no té color, com el noi sense color de l’Haruki.
També del cel. Un color sense color, només existent per l’oscuritat que el sustenta.
Tant viu i amaga tanta foscor!

I el cor batega violent, el notes als ulls i tot tremola al son de la vida.
Com després de l’intent d’una sacsejada abans d’aixecar-te, amb la calma total, el cor trontolla.
Com el dit després de l’encontre amb el martell. El cor fustiga al dit.

Perdó

Als vells vestidors del camp de futbol els companys d’equip no estan massa contents amb mi. No he pogut jugar, no tinc clar si per voluntat pròpia, o per desició dels companys degut a la meva poca implicació. D’allí, cap a casa, dalt del cirerer, des d’on puc veure la teulada i les rames d’emergència per on baixàvem lliscant dels plataners. Salto i pujo les escales de casa. Allí, els nens soldats negres assassins em fan assentar, mirant-me inquisitivament, analitzant-me i investigant la meva actitud. El cap, molt jove, m’evalua sèrio i inquisidor. Tinc molta por. De cop, començo a sentir trets, crits, sang, maten gent i a mi em deixen. Sento un gran alleujament per estar viu. M’escapo. Salto la valla cap a la carretera i la torno a saltar, amb el meu estil, impulsant-me amb els braços i utilitzant el ventre com a eix al perímetre de la valla. És un sistema molt ràpid per saltar una valla. Corro per la part de darrera de casa, esquivant presseguers, herba, arbustos i passant per sota de l’estrutura de ferro que havia de servir per les parres: la recordo perfectament, ja rovellada amb les bares rectanulars i hueques. Els xipres que linden tenen filferros perpendiculars al seu eix vertical que els mantenen units i salto, com si em tirés de cap a una piscina, com ho faria aquell del circ que salta per dins del cercle amb foc, entre dos arbres i dos filferros. Caic al tros de codonyers i fent grans bots, escapant d’algo, vaig al l’hort del Maties. El recordo perfectament: un rectangle, amb dos marges que donaven al tros de codonyers ben definits pels tubs de formigó colgats i units per una arqueta, un altre marge amb la paret de formigó i les parres que linda amb l’hort del Bresolí, amb el pou al mig i ple d’herbes i l’altre que el separava de l’hort del Vicens, amb la valla de filferro d’un metre, sostinguda per unes peones de formigo plenes d’herbet i camuflades, peones i filferro, d’herbes i enredaderes. Allí, espantat, em trobo la lleona. Em mira. Juga amb mi. Jo estic molt espantant. Salto cap a l’hort del Vicens. L’altre cirerer, el maleït. I un lleó dins l’hort, juganer, que em fa tornar a saltar cap a fòra, i recordo que un rato abans havia fet aquest mateix moviment escapant del meu germà. La lleona continua jugant amb mi, com un talp en mans d’un gat. Acorralat, busco l’altura, intentant pujar a la paret de l’hort del Bresolí, per l’estructura metàlica que recolza la parra. Dalt, sobre la paret, les dos files de teules lleugerament obliques conduides perla fila central de teules que les uneix. Però no tin forces pert pujar. La lleona em toca i m’agafa, sota la l’atenta mirada del lleó. Però em deixa viure; té clemència. De cop, el soldat negre i la lleona es fucionen en una abraçada, al mig de l’hort, amb casa meva i el caminet de fons; han decidit que em deixaran viure. No sé si realment em volien matar, el volien espantar o volien jugar amb mi, coneixedors de les meves pors, però m’han perdonat. I em desperto, sorprés.

El dia raro

Deambulant cap a visualitzar un petit desastre domèstic, vaig veure al negre. Em va sortir la vena solidària, només amb objectiu egoista: volia deixar de pensar en mi, i ajudar econòmicament a aquell venedor ambulant de carteres i rellotges podia ser una bona excusa. L’intent de ser simpàtic va resultar fallit: res més lluny de la meva intenció, li vaig regatejar el rellotge, tens i malhumorat, i ell em va mirar amb cara d’espantat. Amb la intenció d’apretar fictícia, li vaig comprar per gairebé el preu que em va proposar d’entrada. Volia actuar bé, per mi, i no em m’en vaig sentir. Era un altre exemple del descontrol emocional que portava, de la descompensació hormonal que governava el meu cos. Caminant, tot capficat en la situació laboral, suposo excusa del meu neguit, estava com absent, aïllat d’aquell entorn pel qual deambulava.

Aquells dies de grip havien estat una resposta del meu cos vers la tensió al qual l’havia exposat. Només pensava en la feina: el meu nivell d’exigència laboral no estava en sintonia al dels meus companys, cosa que m’irritava. I gastava l’energia lamentant-me de la situació. Odio culpar a les altres persones dels meus problemes però hi ha sitacions de dependència en les quals la responsabilitat d’uns entra en conflicte amb la llibertat dels altres. I aquí és on es gestà l’anomalia física: la grip. Fa dos dies la vaig abandonar a casa. En part. Per que aquell estat emocional no s’hi va quedar. I aquí continua el dia raro.

El dia raro. El del negre que volia ajudar i vaig tractar amb sobèrbia i arrogància. El dia que no vaig fumar i no en tenia ni ganes. Estrés puro i duro. Que la grip s’hauria d’haver emportat. Però no. Tens. Confós. La música rebotava. Les paraules no surtien, s’encallaven. Una aprovació d’un comentari em podia fer saltar un llàgrima. Deu minuts per saber què estava fent després de despistar-me amb un email. No sabia si em preocupava l’escofor quan miccionava. I ho feia molt sovint, com els polvos amb borratxera. I sense pensar ni en fumar. El petit desastre al pàrking no m’importava. I la possible expulsió de l’altre me la rempanpinflava, tenint conseqüències en la vida diària com tindria. Venia de pensar en el 99999999999999,9 de possiblitats que ni tansols em contemplaven, en la maternitat d’aquella i les mirades de l’altra, en la mitja virginitat, en el número 109.500 molt poc saludable, en si un dia tindríem prou poder per controlar el sol o la terra se’ns tragaria els cadàvers per venjança, en el confós concepte vital que només em permetia idees i em tancava la porta a les ideologies, en l’esperit crític que em fa llegir i veure modificant i en aquell concepte de Krishnamuti -los problemas solo existen si hay que resolverlos- que ara veig a anys llum.

I ara sí. Després del detall del nen -el somriure, no la gominola-, un Ducados. El sofà. L’escriptura per donar validesa als pensaments. Terapèutica. I la incògnita pel demà després d’un dia molt raro.

Relat social

La presència d’un tan sols es justificava pel compromís ja que no li volia fer un lleig al seu padrí de boda. Es notava amb l’actitud sèria i impacient, com quan havia d’acompanyar de compres a la seva parella i s’espera, guardant la compostura mentres ella tria i retria al llarg de les botigues que va triant; només la cordialitat feia de contrapes i li permetia aguantar estoicament fins l’entrega dels regals, que marcava el moment quan un podia desaparèxier sense ser la víctima dels comentaris quisquillosos dels que només deixen de parlar bé d’ells quan, de manera altruista, dediquen la seva diarrea dialèctica i reflecteixen els seus complexes en la primera persona que abandona la seva companyia. Un monogràfic perenne fins la pròxima eixida. Un altre va necesssitar l’insistència telefònica per exigir la seva presència degut a una nit que se li va engullir el dia. Altres tenien l’excusa perfecta per beure i deshinibir-se, foratgitant llavors qualsevol escletxa de culpa, i deleitar-se amb una sessió d’insensibilitat que els permetrà expressar-se sense necessitat de sentir. Mentre els plançons podran reflexar aquell nerviosisme paternal sense l’habitual mirada inquisitiva, aquella negativa a qualsevol expressió creativa fora de l’ortodòxia, habitual durant la monotonia diurna.

Durant aquell extàsis nocturn, orgullosos i cofois de les avantatges vitals i emocionals de la procreació, evidenciaven la baixada d’un esglaó en la seva jerarquia vital vers els seus fills. Creien, i suposo amb certa raó, que els fills son lo millor de la existència, i relativitzaven ja la seva vida condicionant’la a la pròxima generació, en la perpetuació de l’espècie sense la qual no existiríem. Sense tenir massa clar la raó -suposo té a veure amb el desig de veure’ls crèixer- deixar de fumar acostuma a ser un dels temes reiteratius: per què vull deixar jo de fumar, i encarar amb més possibilitats una vida llarga i sana, si me passat mitja vida volent abandonar-la?

Aquestes activitats socials serveixen també de termòmetre per calcular el grau d’amistat que perdura amb gent amb la qual ja no coincideixes tant habitualment. N’hi ha de gairebé eternes, constants durant tota la vida, que normalment s’arrastren gairebé de l’infantesa. Altres adolescents que perduren degut a les coincidències espaials. Altres, també adoslescents, son més temporals i depenen de gustos i activitats mútues i acostumen a desaparèixer en diferents etapes d’evolucions vitals. Com aquell personatge secundari que al principi de la pel·lícula ja saps que es morirà, a vegades per la seva nula importància en la trama, a vegades per descarte, altres amistats tambe estan condemnades al fracàs des d’un primer moment, per molt intenses que puguin ser mentre existeixen. N’hi ha d’altres que van apareixent durant la vida, en edats ja avançades, per activitats comunes o per situacions personals similars; amb aquestes prefereixo mantenir la incògnita i deixar el futur en suspens. En aquest sopar hi estaven totes aquestes formes d’amistat presents. I la sensació de que el canvi de costums m’ha allunyat d’alguns va ser la més notòria; per molt que em vulgui sentir proper, la sintonia sense aquelles aficions i estats mentals comuns sembla més complicada.

– Un zippo? Vaya regal més poc imaginatiu! –
Automàticament després d’haver pronunciat aquesta frase, que em va recordar la meva època adolescent en que era un regal recurrent en qualsevol aniversari masculí i després no el portava mai ningú -sempre me n’he preguntat la raó-, vaig pensar que aquell comentari no era gratuït. El meu subconscient va reflexar els meus pensaments en les accions alternes. La poca imaginació que vaig tenir jo en escollit un llibre com a regal, encara que sapigués que li agradaria el llibre en qüestió, la vaig reflexar en el comentari sobre el zippo, totalment irreflexiu i espontani. Sense la intenció de fer categoria de l’anècdota, crec que la nostra part conscient i racional pren molt poques de les desicions que creiem que son obra de la raó o del “libre albedrío”; la nostra intuició o subconscient, decideix, crec, molt més del que ens pensem. Seguint les converses d’un sopar d’amics -i no tant amics-, si pot ser sense prejudicis preestablerts, podríem descobrir moltes de les pors, sentiments, causes, experiències,… existents en nosaltres mateixos.

Claustrofòbia mortal

S’adormia. En aquells moments del primer son sentia que s’aproximava la por, una angústia de la que no en sabia la causa però l’atemoritzava. Tenia la sensació d’un terrible malson sense contingut; només la sensació. I de cop es trobava enclaustrat dins el seu propi cos: la seva ment no podia fer respondre al cos. El seu psique estava viu però el cos estava mort. Llavors la ment es trovaba totalment impotent en la lluita amb el cos. Li demanava que reaccionés però el cos semblava mort. Aquells moments eren la pitjor sensació que havia tingut mai; una claustrofòbia que asfixiava una ment viva que estava lluitant dins un cos que no responia, que per moments no reaccionava als impulsos i es moria. La situació era molt angoixant; no sé si era la ment o l’ànima, però cridava amb una angoixa i amb la sensació de que es quedaria tancat dins d’aquell cos per la resta del seu temps. Amb una violència desmesurada intentava fer moure el tors i el cap, però no tenia prou força. Llavors ho intentà amb les cames; una violenta esbrabada va fer moure el peu. Va ser com una descàrrega elèctrica que de cop li va retornar dla vida. Les pulsacions li anaven a mil i estava espantat, com al despertar del pitjor malson. Li donava la impressió que si la ment no hagués lluitat el cos se l’hauria engollit cap a la mort. O pitjor, s’hauria quedat atrapat per sempre dins el cos.

Totalment espantat va obrir el llum i es va incorporar. Ja li havia passat un altre cop i sabia que si s’adormia el seu cos encara podia guanyar. No sabia si era el cor que s’apagava, era una mort súbita, el cos en general es fonia o es quedaria tancat per sempre sense poder tenir un mitjà per expressar-se però tenia tota la sensació de que si no s’hagués despertat llavors no ho hagués fet mai més. Tampoc tenia clara la causa, però en aquella època havia tractat molt malament al cos, i especialment a la ment: igual es rebel·lava o igual incoscientment es volia morir. No li ha tornat a passar, i així espera que continui. Va ser la pitjor sensació que ha tingut en la seva vida.