Archivo de la categoría: Emocions

Només dades

De tant en tant, enmig d’una conversa informal, els meus interlocutors oloren aquell flaire de seguretat que transmitia la confiança que dóna ser escoltat per algú extern a un mateix, algú que no et coneix lo suficient com per conèixer la teva impostura. Després, en la sinceritat de la intimitat, el discurs interior es torna més pessimista; aquella confiança es converteix en fragilitat. L’honestedad amb un mateix, aquella coherència entre lo que un sent, pensa, diu i fa, en ocasions brilla per la seva absència; les contradiccions guanyen per golejada. Son dos opinions que distaven no tant el el fet sinó en la manera d’afrontar la situació ja que el jo narrador sempre és molt més optimista que el jo experimentador: l’un treu pit l l’altre està cagat de por. I li fa por que des de l’exterior coneguin qui pretén ser i no és.

Aquesta dualitat d’opinions podria desaparèixer si s’evolucionés en la teoria del dadisme que entèn les desicions humanes com a algoritmes: una sèrie de processos bioquímics incoscients condicionats pels gens i suposo tambe l’entorn que traspassen la informació al conscient: uns segons o míl·lisegons abans de que a tu el sembli que prens la desició, la desició ja està presa, els elements que conformen el teu organisme decideixen segons les necessitats. Tu senzillament ets un executor de les desicions d’un algoritme. Has triat menjar-te la poma abans que el pastís perquè al teu cos li feia més falta. Què importa l’opinió del narrador o de l’experimentador si tu no decideixes res? D’entrada ja desapareix per complert la idea de ment o ànima que ja havien descartat el evolucionistes. Segons ells, si el evolucionat a partir de cel·lúles que es van unint, en quin moment apareix l’ànima que no ésta formada per cèl·lúles?

Davant l’aparició d’una estructura artificial que pot processar més dades que tu, aquest ja podrà prendre desicions per tu. Llavors, l’humanisme i el liberalisme, que valoren per sobre de tot la llibertat del jo, el lliure albir i la capacitat d’un mateix per decidir sobre les seves accions, podria desaparèixer. No podries mentir ja que no podries amagar lo que penses i aquell que et coneixeria millor que tu mateix enfonsaria l’humanisme. També despareixeria la intimitat. I amb ell també el sentiment judeocristià de culpa i càstig; quina responsabilitat tindria si no sòc jo qui he decidit sobre lo que he fet? El determinisme o l’aleatorietat vers el lliure albir.

I aquell sentiment d’incoherència? Aquella conversa en la que em mentia a mi mateix per poder sobreviure o mantindre viva la confiança seria substituida per unes deduccions totalment racionals que es basarien en totes les dades possibles; les que em fan mal, les que havia volgut oblidar, les més llunyanes en la memòria… tambè serien processades. En aquest sentit estic d’acord amb ells: d’una manera o altra ja entren al procés ja que el subconscient les utilitza totes per prendre desicions. La majoria de desicions, creient-se o no algoritme, les prenem sense ser-ne conscients, ja que si tot ho haguessim de racionalitzar estaríem tant obstruits que no podríem ni fer ficar un peu davant de l’altre.

Aquest el dadisme fruit del bigdata, les xarxes socials, els wearebles… espero ja passarà. Estem massa intoxicats per l’ambient. Evolucionarem millor. Com humans, no com a transmissors de dades.

Pregúntale a la arena

Disfrutem aquell extàsis alcohòlic posterior a una bona sobretaula regada amb bon whisky. Regna l’eufòria d’un primer dinar del divendres d’un cap de setmana a la platja. Ella arriba més tard, sosegada i relaxada després d’una nit de marxa i un pesat viatge amb cotxe. Li busco la mirada però me la nega;  suposo es vol fer l’interessant i no semblar que ho deixa massa fàcil.  Ara sí, una mirada, m’hi atanso, l’hi dos petons i ella em correspon amb un somriure. Després torna la simulada indiferència. Es fa la dura i simula que no hi havia massa feeling per castigar-me la borratxera -com son les dones!- però segur no es podia resistir al meu atractiu pujat i als meus comentaris perspicaços. Caurà. Dormirem a la mateixa habitació. És molt més jove que jo, però les noies com ella sempre havien caigut als meus peus. Segur s’hauvia ficat molt contenta quan va saber que jo també estaria a la casa, igual ho va organitzar ella; no vam tenir massa feeling durant el sopar que ens vam conèixer, dos caps de setmana abans, però recordo les seves mirades i els seus comentaris. Eren inequívocs. Els meus encants l’havien atret. Va a dormir abans que tots nosaltres. Jo em faig dos whiskys més i vaig a l’habitació. Obro el llum i parlem un rato, sobre les conseqüènces que els pares gays poden tenir sobre els seus fills adoptats. Temes banals. M’excita el seu cos moreno, jove i ters. Ella es fa la cansada i em demana per tancar la llum. Vol que actui i vagi al seu llit. Ho faig.

-Vete pa tu cama! Es queixa contundenment.

Qué pesao! Se piensa que por que dormimos en la misma habitación caeré en sus brazos y se me podrà follar. Hemos estado toda la tarde juntos y no hemos tenido ni un mínimo de conversación: el pobre no tiene tema, parece que se le ha comido la lengua el gato. Va de nostálgico o sentimental y lo que realmente tiene es nada que compartir y simula timidez para ahorrarse mostrarse como es. Y la risita… un sistema de defensa para cuando no tienen nada que decir, que es siempre. Lleva toda la tarde borracho y por que dice alguna parida de psicología barata de vez en cuando se cree un tío interesante. Se ve a la legua que el tío tiene menos sexo que un monje: te tira una miradita para hacerse el interesante y después, si tu se la devuelves, se acobarda y baja la cabeza. Vaya cagao!  Que se piensa, que me lío con cuarentones barrigones que piensan que ellos fueron unos guaperas y quien tuvo retuvo!  La decadencia llega cuando lo mejor fue su pasado y repiten: “lo que había sido yo…”. Supongo que ya dormirá la mona. Mañana ya se arrepentirá, si se acuerda, de haberse tirado encima mío. Pobre pagafantas… Se creía que ya tenía el sexo asegurado, que no me podría aguantar a sus encantos… Pero seguro que ni se le levanta. No se quien cojones me ha mandado venir a esta casa con las dos parejas y este memo! Pensava que no vendría…

Ni tanto ni tan poco… John Fante, thanks

Bon vi

Qualsevol destí és accessible tant per l’est com per l’oest. O aquell punt del nord també té benvinguda pel sud. Si tens pressa per arribar al destí, forçaràs el camí mes curt traçant la línea recta més curta possible. Si vols l’est més llunyà, els deserts i les altures, l’horitzó i les aglomeracions, el vent a favor i les opinions en contra, el davant i els dubtes, les postes de sol massa d’hora i les albades nocturnes,… que possiblement te canviaran el destí, et faran traçar les curves del dubte i del bagatge.  I abandonaràs al teenager al qual apunta la moda per la seva fàcil influència, moldejable per qualsevol referent canalla per la seva necessitat de rebeldia.

Cap de lleó

Un home d’avançada edat, que ja torna de tot i no s’ha de justificar de res. No li fan por les seves opinions, tant per que les té molt ben madurades i assimilades al seu jo com per que no li fa por equivocar-se: el bagatge i l’èxit personal suposo et donen una confiança amb la qual l’error entra dins les possibilitats i et mires amb prespectiva, des de la distància, els teus actes i les seves conseqüències. Relativitzes amb molta més facilitat, en contraposició amb la pèrdua de frescura i ambició.

Doncs ell podria ocupar un lloc a l’hemisferi dret i a l’esquerre, a la butxaca i a l’esperit, a l’efímer i a l’etern, a l’estòmac i al cervell, al fons i a la forma… La forma es perfila i s’associa en nosaltres dos en forma de disseny, en forma de creació de formes associades a continguts que busquen funcionar de la manera més efectiva – i si pot ser efectista- possible. I el fons ve de la necessitat mútua d’entendre la raó o l’atzar que ens porta a estar aquí sentats escrivint, dissenyant, estimant, disfrutant o flagenlant-nos.

Milton Glaser, tant per la seva carrera professional com el seu llegat intelectual i vital, pot ocupar el lloc del cap del lleó: més que la cua de lleó i el cap del ratolí, més que els mediocres dels pensadors i els millors dels dissenyadors. Senzillament engloba lo millor del món efímer i banak del disseny i entra dins la galàxia de gent a la qual poder escoltar-ne les conclusions vitals. Sap relativitzar l’espai i l’importància del disseny, tot i dedicar-hi una part molt important de la seva vida.

He aquí dos frases seves sobre la seva professió – espero no sigui sobre la vida-.

Cuando haces algo bien, es el momento de dejarlo.

Lo bueno es enemigo de lo mejor.

Llenguatge i consciència H.

El Humphrey (gat que a l’hivern viu a casa meva i a l’estiu a la seva bioregió) no té consciència de sí mateix, quan es mira al mirall no es reconeix. Existeix i pensa, però en el seu llenguatge intern no hi ha ni primera, ni segona ni tercera persona. És alló que pensa i tot lo altre, amb lo qual el seu llenguatge és unidireccional, lo que el seu cap processa i tot lo extern, siguin dos, ells o tu. En el seu raonament pot calcular futurs i possibilitats, però és sincer ja que no es capaç de mentir, conscient e inconscient van a la par. El seu estímul-resposta és bàsic: quan té gana és simpàtic i carinyòs i quan està tip i no et necessita, està més esquerp.

No hi ha retòrica ni paraules. Hi ha llenguatge bàsic i també objectes, idees i igual conceptes. I només una interpretació possible: la seva.  Pot tenir empatia degut a la seva experiència, però no concep que hi pugui haver un altre punt de vista ni interpretació exterior.

Diferencia entre estic i sòc? Penso doncs existeixo? No. Pensa però no té consciència d’existència. Igual que un recent nascut? Està en un nivell de consciència de la gènesi d’evolució d’un humà? La seva evolució dels últims 10.000 anys ha estat basat en la condició de semi-paràsit dels humans?

Seria tot un repte intentar plasmar amb paraules el seu llenguatge: formes i persones verbals, conceptes, objectes, emocions…

Vacances i altres fòbies

No crec que C. G. Jung sigui la millor lectura per unes vacances poc desitjades. Gairebé és inevitable buscar la raó d’aquesta fòbia a les vacances: sortir de la zona de confort del dia a dia em fa pànic sobretot quan sembla que hi ha una pressió social per tenir unes vacances amb espais i situacions diferents als de la resta de l’any. He declinat vàries invitacions i m’he inventat algunes destinacions; no m’han semblat plans ni persones amb les quals em sentiria còmode però em dòna la impressió de ser un pringat si no faig res especial, tot i que el fet de quedar-me als meus llocs d’oci habitual pot ser causa de d’abatiment posterior als meus mals costums; ja m’he provocat aquest estat semidepressiu després del primer cap de setmana. Suposo d’aquí ve la necessitat d’expressió.

I la lectura de de Jung no fa més que complicar no tan sols el perque d’aquesta fòbia a les vacances, si no una causa psicoanalítica dels meus problemes candents des de fa anys: necessitat de desaparèixer i incapacitat de relació amb qualsevol dona que m’interessi. La primera l’he anat controlant, encara que últimament l’ús de les drogues torna a ser més o menys habitual en els moments d’oci. Per la segona continuo sent un inútil total. Inevitablement, amb la lectura de Jung he buscat possibles arrels per aquests tres problemes. Pel que fa a les vacances, la causa pot ser de l’època infantil, per l’absència de vacances amb la meva família, sobretot del meu pare, per unes vacances catastròfiques o senzillament, i com jo més penso, relacionades amb els meus altres dos problemes. De totes formes, encara soc reaci a pensar psicoanalíticament; m’agradaria pensar que les coses son més senzilles, que les causes son molt més properes o que no tots els comportament humans han de tenir un relació causa-efecte.

I aquí un continua escrivint intimitats, un dimecres al matí de vacances, per què no sap on caure mort, per què no vol rodar bars, per què no vol marxar por ahí sol i tampoc acompanyat, per què ja llegiré Jung i me’l creurè i no me’l creurè després, per què potser si em veig amb ganes meditaré i em quedaré aixafat, per què ja no tinc ressaca per passar-me el dia mirant la tele, per què després igual intento escriure algo més creatiu o per què intento foratgitar-me les cabòries expressant-les i així intentant entendre-les. L’escriptura em continua venint de gust quan estic trist…

Canviat assaig per novela, sembla que la segona no m’ha d’afectar o m’hi he de sentir menys identificat. Però no. Vaig llegir “Preguntale al polvo” de John Fante. S’imagina que ell és el centre, que serà un gran escriptor, que la mexicana està colada per ell, tot i tractar-la malament, no escull bé les opcions, desprecia al contrincant, i quan li arriba l’oportunitat, va sobrat i la caga. I ho torno a intentar, I la torna a espifiar. Després pensa en lo que hagués pogut ser. Com me sona… Al final aconsegueix ser escriptor i perd la dona. Comença desastre i es va espavilant. Ni bo ni dolent. Interpretable. C’est la vie.

La novela és lo que és. Jung és més complicat. Me’l crec? Me complico la vida i rebusco? O continuo pensant amb el libre albedrío? Deixo que surti lo que vulgui, avui és un dia prou complicat. O surto a buscar solucions ràpides?

Contrapunt

La perfecció és neutra. Tot i no errar, tot i estar sempre en la posició, actitut i resposta adequada per cada moment, aquesta objectivitat social la deixa en un punt mig en que perd tota l’atracció i el carisma. Cadascú ha d’aportar al seu medi algo propi, ha de transmetre un enfoc vital de les característiques intrínseques del seu ADN únic. El vici de l’entorn és inevitable, però aquell que potencia la seva personalitat, en positiu socialment com a virtut o en negatiu pels altres com a defecte, i ho fa de manera sincera amb ell mateix, desprén un aroma d’autenticitat difícil d’ignorar. El ser socialment perfecte, que segueix tots els dictats que l’època i l’entorn proposen, pot ser molt envejat des de la distància, però desmotivarà una consciència àvida de curiosistat en la proximitat: si un és el que s’espera que sigui, perdrà pel camí el que potencialment és.

Un és cel·lules que van morin i naixent. I en set anys totes aquestes ja estan renovades. I en aquest interval de temps un ja només té la informació que aquestes han transmés. Res físic és igual. Un és l’experiència que aquesta informació ha passat, des de l’unió de l’ovari i l’espermatozoide, passat pel fetus i acabant en l’ésser humà. I un és la manera que té la informació de treure conclusions. I aquestes conclusions han de ser úniques, a no ser que existeixi l’infinit. Si l’infinit, existigués, una altre cos i ment estaria ara mateix, en un nombre infinit de vegades, escrivint aquestes paraules en algun lloc del multivers. L’infinit podria estar en les proporcions de l’espai i el temps: per què no un àtom està composat per un multivers, en unes proporcions de tamany no quantificables per la nosta capacitat de conèixer? I el temps que tarda un electró a donar el tomb al nucli fos com milers d’anys llum pels habitants del multivers del nucli?

De retorn als aspectes més terrenals, aquestes cèlu·lules i àtoms, que ni et coneixen, segueixen la seva lluita per la teva existència gràcies al seu objectiu de pervivènciai i suposo, les ordres d’una jerarquia encapçalada pel cervell. I aquest cervell, després de la prioritat de permetre seguir bombejant i respirant al cos, ha dotat als éssers vius, i en major mida als humans, de pensar en els moments posteriors a l’actual i en anticipar-se i preveure el futur. I un, l’ente sencer que escriu, a adoptat, degut a les conseqüències de les seves accions, una visió de futur curta: com un ruc al qual li acoten el camp de visió i només veu la part central del seu camí, jo he tingut la opacitat a un parell de setmanes del moment actual. Això m’ha permés no haver-me de preocupar per res que passi aquest camp de visió; en certs moments el meu camp de visió va quedar reduit a hores i actuava potenciant fins al límit l’acció dels elements químics que em donaven plaer, però el desgast d’aquestes substàncies feient que el plaer es convertís en patiment en qüestió d’hores. Amb el temps he aprés a dosificar el plaer buscant l’equilibri. I poc a poc, he tendit, encara que a molta distància, a la perfecció abans citada. Però seguint aquesta tendència a treure’m les plaques visuals -com els rucs de l’anterior analogia- i allargant el meu camp temporal de visió, en alguns aspectes m’he espantat, ja que li he donat un valor a la vida del qual abans no disposava. Algo que no tens, no ho pots perdre…

Aldous Huxley em potencia aquests pensaments amb Contrapunt. I continuarà.

Març i Maig

Març i Maig. Cada any -menys un, allà pel 5, el 5-
Esperances, d’esperar, no d’actuar.
Intencions que es converteixen amb sons, de dormir.

Tan olorar, discrimino les males olors i no aprecio les autèntiques.

Veig el blau, dels ulls del recent nascut, que no té color, com el noi sense color de l’Haruki.
També del cel. Un color sense color, només existent per l’oscuritat que el sustenta.
Tant viu i amaga tanta foscor!

I el cor batega violent, el notes als ulls i tot tremola al son de la vida.
Com després de l’intent d’una sacsejada abans d’aixecar-te, amb la calma total, el cor trontolla.
Com el dit després de l’encontre amb el martell. El cor fustiga al dit.