Archivo de la categoría: Emocions

Uno cae…

Uno colorea en blanco y negro
retratos de sombras ancladas en su mente,
con voces sordas pero constantes y punzantes,
ritmo de martillo, de un herrero, cual verdugo sincero.
Uno es la sombra de otra idealización,
uno huele a final prematuro,
su cuerpo es la basura emocional de su mente,
su mente es el azote perpetuo a su espíritu.

Uno se sincera con la mentira,
uno se unta de intención
des de el talón hasta el mentón
y guarda para su cabeza la mierda,
vociferando clemencia en su llanto
postrado en su silla de ruedas emocional,
buscando la válvula que desate su corrida,
buscando la chimenea que guie el humo de su pesar.

Uno tiene cimientos de paja y paredes de plomo,
uno invita al viento con su gravedad,
gravedad que atrae sus fantasmas,
gravedad que repele su presencia.
Viento, brisa, susurro o aleteo de mariposa,
un ligero temblor, un pensamiento no invitado,
y castillo de naipes, de paja y plomo,
sin balancear se cae, cual empuje sobre cluquillas.

Uno hace lustros apagó su luz,
uno contrata sus velas si aparece el vendedor,
mas continua a tientas si no viene, salvador.
Uno no decide.
Uno deambula, y rara vez, pescado en arrastre o en mosca,
delega sus pasos al captor,
un síndrome de estocolmo sin secuestro,
convertido en otro sutil empuje hacia el paredón.

Uno vende su saber,
al otro que le alquila su estar, su pesar, su pensar y su entender, su silla y su comer.
Luego pierde su quehacer, nadie ya quiere lo que fue, lo que soy, lo que seré, los frutos que ya planté, lo que no se y enseñé, lo que aprendo y olvidé.
Uno, cual zorro que no alcanzaba, no le gustaba, finge, se fue a los cien volando y ninguno cazó.
Esperó. Se fue. Volvió. Cayó. Lloró.
Aqui está; el destino, ya escrito, decidirá.

Y uno, en el espacio, inestable levedad,
en el tiempo, de insoportable pesadez.
El camino del caminante huelo, percibo, intuyo, recojo, vendo y… soy farsante:
Uno perdió su quehacer,
uno no alcanzó su querer,
en el camino perdió su ser
y tímido, cobarde y constante, pierde su ver:
le traicionó, lo que hubiera podido ser…

Derribó los sueños por la mitad,
confundió disfrutar con padecer:
uno no sabe lo que quiere,
uno no quiere lo que sabe,
uno que se cae…

Uno gime con su pluma,
ebrio de tristeza y con lágrimas de alcohol
y deja el rastro de aquel día sin luz.
Uno cae… confiando en su ave fénix.

Cuba

Pachito li va dir a la Lucy, la seva padrina, molt atenta als seus 77 anys amb un físic menut i encongit per la xepa, que em prepares una sopa i un arròs quan vulguès. Ahir va ser el Gabi qui va patir la descomposició. Avui, encara de nit, havia fet acte de presència al meu estòmac. Al migdia volia fer, junt a Gabi, Júlia i Bernat, una excursió a cavall pel Parc Nacional de Viñales, al nord oest de Cuba, però amb l’estat del meu estòmac no semblava bona idea. Quedaven tres hores per l’excursió i esperava a veure com reaccionava el meu cos; després decidiria. Em vaig quedar sol a Villa Tropical, la casa particular d’hospedatge que regentaven Pachito i Aurely. Tenia el físic maltret però un estat de relaxació mental que em va empènyer a escriure, sentat al porxo de la casa, sota el sol cubà.

Seguir leyendo Cuba

El tigre i la cabra

Hola, vols jugar amb mi? – Li va dir el tigre a la cabra.
D’entrada la cabra es va trobar una mica confosa i cauta.
No sé, és un animal molt més gran i fort que jo, però que coi, i tant, em fa molta ilusió jugar-hi – va pensar la cabra.

El tigre era llest, bell, altiu, amb caràcter, bregat en mil batalles i curiós -coneixia i volia conèixer- i trobava en la cabra un animalet interessant. La cabra tenia el seu encant; era honesta, sensible, mediocrament sàvia, agradable -tant de físic com de tracte-, un al seu costat s’hi sentia còmode i a l’igual que el tigre, tenia la seva manera d’interpretar la vida, pero des d’enfocs diferents. I van congeniar. Van passar uns dies compartint jocs i converses; el tigre li ensenyava com vivia les aventures a la selva i la cabra li explicava vivències del seu món més domesticat. Jugaven, encara que el tigre era prudent i vigilava ja que amb les seves urpes i queixals tant forts podia fer mal a la cabra, la qual anava amb molt de compte ja que estava acostumada a jugar amb un animal tant fort. La cabra se sentia molt arropada i agraïa la sensibilitat del tigre. Van ser unes trobades molt divertides i enriquidores, van aprendre a mostrar-se l’un a l’altre tal com eren i disfrutaven de jocs i emocions molt agradables.

Però poc a poc, els instints de l’un i de l’altre van començar a xocar. El tigre necessitava jugar amb més força, era la seva naturalesa. I s’avorria; necessitava deixar anar la seva força per aplacar els seus instints. Ella ho trobava lícit, ho acceptava.
Algun cop també vull jugar amb animals de la meva mida – Li va dir el tigre al principi de conèixer-se.
Jo mentre podem jugar una mica i puguem compartir estones agradables, ja em va bé, m’afalaga molt poder compartir el teu món i entenc que has de donar aire als teus instints. Però si veig que jugant m’he de ferir, hauré d’evitar-ho. És pur instint de supervivència. – Li va dir la cabra, cauta.

Però els moments dolços minvaven. El tigre es sentia més a gust amb els animals de la seva mida. Ja no pensava en compartir amb ella i les converses acabaven més brusques. I fins i tot li deia alguna mentida, cosa que la cabra no trobava pas necessària. I la cabra, empàtica, notava una sensació d’intrusisme. I va veure que, ni que jugar, conversar, compartir les vivències i entrar en la vida d’un tigre podia ser molt gratificant i li podia donar moments plaents, aquell lloc li semblava cada cop menys íntim i càlid. I van deixar de jugar: ningú va fer res per evitar-ho.- És valent i honest sortir de la zona de confort per conèixer i crèixer, pero temerari i contraproduent si en l’altra zona et sents més dèbil i veus que no podràs donar mai lo millor de tu mateix – reflexionava la cabra.

I, en aquells moments, els dos es van trobar al seu lloc.

Fotografia:
I la cabra no va ser menjada

El martell

Apareix preparat i contundent.
Amb els llavis pintats,
amagat en l’avorriment
o difòs en “perque vull”.

Un xiuxiueig constant,
diàleg perpetu que tempta la resistència
invocant el ventre, camp base de la tensió
però actuant al cap, síndrome de confusió.

Rei del conflicte,
quan l’odies s’engrandeix,
es nudreix del dubte i del sofriment,
i gesticula violent.

Un clau mal ficat,
un record mal processat,
i el martell, constant i contundent,
prem la ferida.

Respira, atent-lo,
quan l’atreus desapareix.
Deixa’l passar sense jutjar,
odia no ser polemitzat.

Al martell,
mira’l als ulls però no el desafis,
escolta’l picar i accepta’l…
I marxarà.

Només dades

De tant en tant, enmig d’una conversa informal, els meus interlocutors oloren aquell flaire de seguretat que transmitia la confiança que dóna ser escoltat per algú extern a un mateix, algú que no et coneix lo suficient com per conèixer la teva impostura. Després, en la sinceritat de la intimitat, el discurs interior es torna més pessimista; aquella confiança es converteix en fragilitat. L’honestedad amb un mateix, aquella coherència entre lo que un sent, pensa, diu i fa, en ocasions brilla per la seva absència; les contradiccions guanyen per golejada. Son dos opinions que distaven no tant el el fet sinó en la manera d’afrontar la situació ja que el jo narrador sempre és molt més optimista que el jo experimentador: l’un treu pit l l’altre està cagat de por. I li fa por que des de l’exterior coneguin qui pretén ser i no és.

Aquesta dualitat d’opinions podria desaparèixer si s’evolucionés en la teoria del dadisme que entèn les desicions humanes com a algoritmes: una sèrie de processos bioquímics incoscients condicionats pels gens i suposo tambe l’entorn que traspassen la informació al conscient: uns segons o míl·lisegons abans de que a tu el sembli que prens la desició, la desició ja està presa, els elements que conformen el teu organisme decideixen segons les necessitats. Tu senzillament ets un executor de les desicions d’un algoritme. Has triat menjar-te la poma abans que el pastís perquè al teu cos li feia més falta. Què importa l’opinió del narrador o de l’experimentador si tu no decideixes res? D’entrada ja desapareix per complert la idea de ment o ànima que ja havien descartat el evolucionistes. Segons ells, si el evolucionat a partir de cel·lúles que es van unint, en quin moment apareix l’ànima que no ésta formada per cèl·lúles?

Davant l’aparició d’una estructura artificial que pot processar més dades que tu, aquest ja podrà prendre desicions per tu. Llavors, l’humanisme i el liberalisme, que valoren per sobre de tot la llibertat del jo, el lliure albir i la capacitat d’un mateix per decidir sobre les seves accions, podria desaparèixer. No podries mentir ja que no podries amagar lo que penses i aquell que et coneixeria millor que tu mateix enfonsaria l’humanisme. També despareixeria la intimitat. I amb ell també el sentiment judeocristià de culpa i càstig; quina responsabilitat tindria si no sòc jo qui he decidit sobre lo que he fet? El determinisme o l’aleatorietat vers el lliure albir.

I aquell sentiment d’incoherència? Aquella conversa en la que em mentia a mi mateix per poder sobreviure o mantindre viva la confiança seria substituida per unes deduccions totalment racionals que es basarien en totes les dades possibles; les que em fan mal, les que havia volgut oblidar, les més llunyanes en la memòria… tambè serien processades. En aquest sentit estic d’acord amb ells: d’una manera o altra ja entren al procés ja que el subconscient les utilitza totes per prendre desicions. La majoria de desicions, creient-se o no algoritme, les prenem sense ser-ne conscients, ja que si tot ho haguessim de racionalitzar estaríem tant obstruits que no podríem ni fer ficar un peu davant de l’altre.

Aquest el dadisme fruit del bigdata, les xarxes socials, els wearebles… espero ja passarà. Estem massa intoxicats per l’ambient. Evolucionarem millor. Com humans, no com a transmissors de dades.

Sens

Alló que em fa vulnerable:
l’atracció del voler,
el destí sense camí,
mil amics immediats, impacients,
una amiga desinteresada,
l’amor racional,
els miralls del plasma,
el soroll perseverant de l’ego,
l’olor daurat i blanc.
I un gos trist.

Lo altre me fa inmune:
aquell caloret d’hivern,
els rajos dèbils quan el sol s’amaga,
l’olor de tardor,
la melodia del vent,
el murmuri del silenci,
un moment que no hi soc,
un peu davant de l’altre,
un somni gratificant,
una visió cega, desconeguda.

Lo que m’entristeix,
però esperona el meu creixement:
la seva actitud comprensiva i generosa,
l’expressió calmada,
com l’espai l’invita a expressar-se,
com el seu cos desfila elegant,
com un rostre em fa sentir ple.
El pessigolleig d’una carícia somiada
que desenfunda l’alè: una dosis d’eternitat.
Anhelo fos normalitat…
davant un mur invisible.

Lo que me permet viure:
l’aire que respiro.
L’aire que m’acarícia la pell
sentat al meu mirall al cel,
permanent i fugaç,
omnipresent i intangible,
dolç i valent,
me demostra que estic viu.

Pregúntale a la arena

Disfrutem aquell extàsis alcohòlic posterior a una bona sobretaula regada amb bon whisky. Regna l’eufòria d’un primer dinar del divendres d’un cap de setmana a la platja. Ella arriba més tard, sosegada i relaxada després d’una nit de marxa i un pesat viatge amb cotxe. Li busco la mirada però me la nega;  suposo es vol fer l’interessant i no semblar que ho deixa massa fàcil.  Ara sí, una mirada, m’hi atanso, l’hi dos petons i ella em correspon amb un somriure. Després torna la simulada indiferència. Es fa la dura i simula que no hi havia massa feeling per castigar-me la borratxera -com son les dones!- però segur no es podia resistir al meu atractiu pujat i als meus comentaris perspicaços. Caurà. Dormirem a la mateixa habitació. És molt més jove que jo, però les noies com ella sempre havien caigut als meus peus. Segur s’hauvia ficat molt contenta quan va saber que jo també estaria a la casa, igual ho va organitzar ella; no vam tenir massa feeling durant el sopar que ens vam conèixer, dos caps de setmana abans, però recordo les seves mirades i els seus comentaris. Eren inequívocs. Els meus encants l’havien atret. Va a dormir abans que tots nosaltres. Jo em faig dos whiskys més i vaig a l’habitació. Obro el llum i parlem un rato, sobre les conseqüènces que els pares gays poden tenir sobre els seus fills adoptats. Temes banals. M’excita el seu cos moreno, jove i ters. Ella es fa la cansada i em demana per tancar la llum. Vol que actui i vagi al seu llit. Ho faig.

-Vete pa tu cama! Es queixa contundenment.

Qué pesao! Se piensa que por que dormimos en la misma habitación caeré en sus brazos y se me podrà follar. Hemos estado toda la tarde juntos y no hemos tenido ni un mínimo de conversación: el pobre no tiene tema, parece que se le ha comido la lengua el gato. Va de nostálgico o sentimental y lo que realmente tiene es nada que compartir y simula timidez para ahorrarse mostrarse como es. Y la risita… un sistema de defensa para cuando no tienen nada que decir, que es siempre. Lleva toda la tarde borracho y por que dice alguna parida de psicología barata de vez en cuando se cree un tío interesante. Se ve a la legua que el tío tiene menos sexo que un monje: te tira una miradita para hacerse el interesante y después, si tu se la devuelves, se acobarda y baja la cabeza. Vaya cagao!  Que se piensa, que me lío con cuarentones barrigones que piensan que ellos fueron unos guaperas y quien tuvo retuvo!  La decadencia llega cuando lo mejor fue su pasado y repiten: “lo que había sido yo…”. Supongo que ya dormirá la mona. Mañana ya se arrepentirá, si se acuerda, de haberse tirado encima mío. Pobre pagafantas… Se creía que ya tenía el sexo asegurado, que no me podría aguantar a sus encantos… Pero seguro que ni se le levanta. No se quien cojones me ha mandado venir a esta casa con las dos parejas y este memo! Pensava que no vendría…

Ni tanto ni tan poco… John Fante, thanks

Bon vi

Qualsevol destí és accessible tant per l’est com per l’oest. O aquell punt del nord també té benvinguda pel sud. Si tens pressa per arribar al destí, forçaràs el camí mes curt traçant la línea recta més curta possible. Si vols l’est més llunyà, els deserts i les altures, l’horitzó i les aglomeracions, el vent a favor i les opinions en contra, el davant i els dubtes, les postes de sol massa d’hora i les albades nocturnes,… que possiblement te canviaran el destí, et faran traçar les curves del dubte i del bagatge.  I abandonaràs al teenager al qual apunta la moda per la seva fàcil influència, moldejable per qualsevol referent canalla per la seva necessitat de rebeldia.