Archivo de la categoría: Dark days

Vacances i altres fòbies

No crec que C. G. Jung sigui la millor lectura per unes vacances poc desitjades. Gairebé és inevitable buscar la raó d’aquesta fòbia a les vacances: sortir de la zona de confort del dia a dia em fa pànic sobretot quan sembla que hi ha una pressió social per tenir unes vacances amb espais i situacions diferents als de la resta de l’any. He declinat vàries invitacions i m’he inventat algunes destinacions; no m’han semblat plans ni persones amb les quals em sentiria còmode però em dòna la impressió de ser un pringat si no faig res especial, tot i que el fet de quedar-me als meus llocs d’oci habitual pot ser causa de d’abatiment posterior als meus mals costums; ja m’he provocat aquest estat semidepressiu després del primer cap de setmana. Suposo d’aquí ve la necessitat d’expressió.

I la lectura de de Jung no fa més que complicar no tan sols el perque d’aquesta fòbia a les vacances, si no una causa psicoanalítica dels meus problemes candents des de fa anys: necessitat de desaparèixer i incapacitat de relació amb qualsevol dona que m’interessi. La primera l’he anat controlant, encara que últimament l’ús de les drogues torna a ser més o menys habitual en els moments d’oci. Per la segona continuo sent un inútil total. Inevitablement, amb la lectura de Jung he buscat possibles arrels per aquests tres problemes. Pel que fa a les vacances, la causa pot ser de l’època infantil, per l’absència de vacances amb la meva família, sobretot del meu pare, per unes vacances catastròfiques o senzillament, i com jo més penso, relacionades amb els meus altres dos problemes. De totes formes, encara soc reaci a pensar psicoanalíticament; m’agradaria pensar que les coses son més senzilles, que les causes son molt més properes o que no tots els comportament humans han de tenir un relació causa-efecte.

I aquí un continua escrivint intimitats, un dimecres al matí de vacances, per què no sap on caure mort, per què no vol rodar bars, per què no vol marxar por ahí sol i tampoc acompanyat, per què ja llegiré Jung i me’l creurè i no me’l creurè després, per què potser si em veig amb ganes meditaré i em quedaré aixafat, per què ja no tinc ressaca per passar-me el dia mirant la tele, per què després igual intento escriure algo més creatiu o per què intento foratgitar-me les cabòries expressant-les i així intentant entendre-les. L’escriptura em continua venint de gust quan estic trist…

Canviat assaig per novela, sembla que la segona no m’ha d’afectar o m’hi he de sentir menys identificat. Però no. Vaig llegir “Preguntale al polvo” de John Fante. S’imagina que ell és el centre, que serà un gran escriptor, que la mexicana està colada per ell, tot i tractar-la malament, no escull bé les opcions, desprecia al contrincant, i quan li arriba l’oportunitat, va sobrat i la caga. I ho torno a intentar, I la torna a espifiar. Després pensa en lo que hagués pogut ser. Com me sona… Al final aconsegueix ser escriptor i perd la dona. Comença desastre i es va espavilant. Ni bo ni dolent. Interpretable. C’est la vie.

La novela és lo que és. Jung és més complicat. Me’l crec? Me complico la vida i rebusco? O continuo pensant amb el libre albedrío? Deixo que surti lo que vulgui, avui és un dia prou complicat. O surto a buscar solucions ràpides?

Març i Maig

Març i Maig. Cada any -menys un, allà pel 5, el 5-
Esperances, d’esperar, no d’actuar.
Intencions que es converteixen amb sons, de dormir.

Tan olorar, discrimino les males olors i no aprecio les autèntiques.

Veig el blau, dels ulls del recent nascut, que no té color, com el noi sense color de l’Haruki.
També del cel. Un color sense color, només existent per l’oscuritat que el sustenta.
Tant viu i amaga tanta foscor!

I el cor batega violent, el notes als ulls i tot tremola al son de la vida.
Com després de l’intent d’una sacsejada abans d’aixecar-te, amb la calma total, el cor trontolla.
Com el dit després de l’encontre amb el martell. El cor fustiga al dit.

El dia raro

Deambulant cap a visualitzar un petit desastre domèstic, vaig veure al negre. Em va sortir la vena solidària, només amb objectiu egoista: volia deixar de pensar en mi, i ajudar econòmicament a aquell venedor ambulant de carteres i rellotges podia ser una bona excusa. L’intent de ser simpàtic va resultar fallit: res més lluny de la meva intenció, li vaig regatejar el rellotge, tens i malhumorat, i ell em va mirar amb cara d’espantat. Amb la intenció d’apretar fictícia, li vaig comprar per gairebé el preu que em va proposar d’entrada. Volia actuar bé, per mi, i no em m’en vaig sentir. Era un altre exemple del descontrol emocional que portava, de la descompensació hormonal que governava el meu cos. Caminant, tot capficat en la situació laboral, suposo excusa del meu neguit, estava com absent, aïllat d’aquell entorn pel qual deambulava.

Aquells dies de grip havien estat una resposta del meu cos vers la tensió al qual l’havia exposat. Només pensava en la feina: el meu nivell d’exigència laboral no estava en sintonia al dels meus companys, cosa que m’irritava. I gastava l’energia lamentant-me de la situació. Odio culpar a les altres persones dels meus problemes però hi ha sitacions de dependència en les quals la responsabilitat d’uns entra en conflicte amb la llibertat dels altres. I aquí és on es gestà l’anomalia física: la grip. Fa dos dies la vaig abandonar a casa. En part. Per que aquell estat emocional no s’hi va quedar. I aquí continua el dia raro.

El dia raro. El del negre que volia ajudar i vaig tractar amb sobèrbia i arrogància. El dia que no vaig fumar i no en tenia ni ganes. Estrés puro i duro. Que la grip s’hauria d’haver emportat. Però no. Tens. Confós. La música rebotava. Les paraules no surtien, s’encallaven. Una aprovació d’un comentari em podia fer saltar un llàgrima. Deu minuts per saber què estava fent després de despistar-me amb un email. No sabia si em preocupava l’escofor quan miccionava. I ho feia molt sovint, com els polvos amb borratxera. I sense pensar ni en fumar. El petit desastre al pàrking no m’importava. I la possible expulsió de l’altre me la rempanpinflava, tenint conseqüències en la vida diària com tindria. Venia de pensar en el 99999999999999,9 de possiblitats que ni tansols em contemplaven, en la maternitat d’aquella i les mirades de l’altra, en la mitja virginitat, en el número 109.500 molt poc saludable, en si un dia tindríem prou poder per controlar el sol o la terra se’ns tragaria els cadàvers per venjança, en el confós concepte vital que només em permetia idees i em tancava la porta a les ideologies, en l’esperit crític que em fa llegir i veure modificant i en aquell concepte de Krishnamuti -los problemas solo existen si hay que resolverlos- que ara veig a anys llum.

I ara sí. Després del detall del nen -el somriure, no la gominola-, un Ducados. El sofà. L’escriptura per donar validesa als pensaments. Terapèutica. I la incògnita pel demà després d’un dia molt raro.

Claustrofòbia mortal

S’adormia. En aquells moments del primer son sentia que s’aproximava la por, una angústia de la que no en sabia la causa però l’atemoritzava. Tenia la sensació d’un terrible malson sense contingut; només la sensació. I de cop es trobava enclaustrat dins el seu propi cos: la seva ment no podia fer respondre al cos. El seu psique estava viu però el cos estava mort. Llavors la ment es trovaba totalment impotent en la lluita amb el cos. Li demanava que reaccionés però el cos semblava mort. Aquells moments eren la pitjor sensació que havia tingut mai; una claustrofòbia que asfixiava una ment viva que estava lluitant dins un cos que no responia, que per moments no reaccionava als impulsos i es moria. La situació era molt angoixant; no sé si era la ment o l’ànima, però cridava amb una angoixa i amb la sensació de que es quedaria tancat dins d’aquell cos per la resta del seu temps. Amb una violència desmesurada intentava fer moure el tors i el cap, però no tenia prou força. Llavors ho intentà amb les cames; una violenta esbrabada va fer moure el peu. Va ser com una descàrrega elèctrica que de cop li va retornar dla vida. Les pulsacions li anaven a mil i estava espantat, com al despertar del pitjor malson. Li donava la impressió que si la ment no hagués lluitat el cos se l’hauria engollit cap a la mort. O pitjor, s’hauria quedat atrapat per sempre dins el cos.

Totalment espantat va obrir el llum i es va incorporar. Ja li havia passat un altre cop i sabia que si s’adormia el seu cos encara podia guanyar. No sabia si era el cor que s’apagava, era una mort súbita, el cos en general es fonia o es quedaria tancat per sempre sense poder tenir un mitjà per expressar-se però tenia tota la sensació de que si no s’hagués despertat llavors no ho hagués fet mai més. Tampoc tenia clara la causa, però en aquella època havia tractat molt malament al cos, i especialment a la ment: igual es rebel·lava o igual incoscientment es volia morir. No li ha tornat a passar, i així espera que continui. Va ser la pitjor sensació que ha tingut en la seva vida.

Sexe i desamor

Aquell matí de gener, sota el sol que queia al migdia i al reparo de l’aire gèlid del nord, la lectura del dietari groc de Salvador Pàniker mentre els companys de quinta enviaven les presentacions al recent creat grup de Whatsapp per la més que probable cel·lebració d’un sopar, li va fer aflorar la nostàlgia. La seva memòria va focalitzar en uns deu anys endarrera. Suposo no va ser casual; els inputs van associar, capritxosos, aquell segment temporal.

No va haver de rascar massa en la memòria per recordar com va començar; senzillament es van trobar dos persones amb dos circumstàncies que fluien cap a la búsqueda ràpida de plaer. Buscaven l’aixopluc de la nit, aquella foscor que permetien els baixos fons escabolir-se de la realitat del dia a dia, de la rutina d’un desencant amorós per part d’ella i d’un sentiment de fracàs i aborriment per part d’ell. I la sombra, barrejada amb l’alcohol i les drogues, els permeteren matar dos ocells d’un tret: escapar d’una realitat frustant i aborrida i trobar-ne una altra més hedonista, divertida, efímera, salvatge i crua. Es trovaben quan les portes dels pubs es començaven a tancar. I anaven a l’hotel a disfrutar dels seus cossos, a practicar un sexe únicament carnal; l’ús de l’MDMA i l’speed no era massa compatible amb la tendresa però sí amb la diversió i amb les llargues sessions de sexe deshinibit. Les albades borroses els permetien rentabilitzar aquelles emocions ebries no tan sols com a orgasmes del coit, sino com a traca final de les llargues nits de festa.

Tot alló va acabar com va començar. Ella va anar combinant amants i tot d’una ell va desaparèixer de la combinació. Aquella època, a nivell amorós, va ser totalment inocua. Les tragèdies -permeteu-me la llicència igual molt tràgica però és la paraula que em surt per instint- van venir a continuació, quan l’amor va substituir el sexe. Van ser tres noies seguides, en un interval d’uns tres d’anys. Quan estava amb elles, no tenia massa clar si eren adequades, però quan les perdeia, aflorava dins seu una sensació de total abandonament, una tristor intensa que les tenia instaurades indefinidament dins el seu cap. Alló va arribar a absorbir-li tantes energies que anhelava desaparèixer definitivament per tal de foratgitar aquells pensaments totalment tòxics. Per ell, les relacions amorores van adquirir una connotació totalment negativa; l’amor com a patiment, no com a gaudi.

Però amb el temps va veure que confoneia la causa del patiment. Igual que quan un s’enfada, pateix internament per algo extern; la causa del patiment està fora. I si està fora, la qüestió és tractar-la com algo extern, com algo exterior a un mateix. I llavors començà a veure els problemes com a testimoni, intentant veure’ls passar però no involucrar-s’hi emocionalment. I llavors els relativitzà i els vegué des d’un punt de vista més objectiu, des de la prespectiva externa.

I mentres desapareixia el sol amagat sota els núvols i el vent gèlid es colava al reparo cap cop més insistent, encara no ha tornat a tenir cap relació emocional ni sexual digna de ser explicada. I a vegades li sorgeixen dubtes de si arribarà algun dia aquella relació especial que li farà veure l’amor en positiu. Lo que sí que té clar es que, si no relativitza i aprén a portar les relacions, no sobreviurà a gaires més.

Tristesa

Es manifesta a la panxa, com un record perenne al que no li arriba l’hivern. S’anticipa un cansament físic i mental, junt amb una sensació de timidesa, abaixant el cap quan algú et mira per parlar-te, com si la front pesés sobremanera. La mirada externa et provoca pudor, com si l’altre escanegés el teu pensament i descobrís la debilitat de l’esperit i els ulls vulguessin tancar l’accés de qualsevol llum. El coll sembla que es nega a relarxar-se i anticipa el tancament de l’estòmac. Les pases son més feixugues, com si la inèrcia les baldés. No hi ha res que importi especialment, res que solucioni o espatlli l’estat en el qual et trobes. És un estat intrínsec a tu, no ve condicionat per estímuls aliens a la teva persona; n’hi ha que hi voldrien trobar causes, qui sap si amagades des de l’infància o incubades en un període més pròxim. Altres més racionals ho atribuiran a simples connexions elèctriques o a processos químics gestats dins del cervell per falta d’ingredients necessaris per una bona dieta de proteines, aminoàcids i altres elements que configuren el nostre cos i sobretot el funcionament del nostre psique. Desconnec les causes que segur existeixen i no anticipo les conseqüències que desconnec si es manifestaran o existiran; lo únic que és real és la sensació. I crec que si el cos vols estar cansat i trist, lo millor és acceptar aquestes sensacions i recolzar-les; sentar-se per calmar el cansament físic i relaxar-se i intentar meditar i permetre que els pensaments passin, ni que no ens agradin, acceptant-los i no valorant-los. I intentar mirar-los com a testimoni (si es que en som capaços)? O integrar-les totalment en el nostre jo? No sé, només volia descriure una mica la sensació…

Quan estic trist, aprofito per estar trist. M’agraden aquests dies de boira. I em fan apreciar molt més el Sol quan ens il·lumina.

Mala calma

Alegries que son caigudes,
tristors que son victòries,
il·lusions que derroten,
moments efímers que son mil vides.

Bordejant,
l’equilibri és instintiu.
En camí punxegut,
l’ull guia la passa.

En terra ferma,
la comoditat adorm.
Les agressions semblen carícies,
i l’amistat tòxica,
inofensius miratges.

Les alèrgies son filles de l’excés,
com un bulevar d’higiene.
Quan la calma s’assenta
i la tensió s’esfuma,
la constància s’agarrota,
l’entorn espiritós intoxica
a les ànimes dèbils
i el boc salta.