Archivo de la categoría: Cultura

Social Zara

Amancio Ortega. La figura que s’ha convertit en el cas d’èxit, l’home fet a sí mateix, el self made man que tots els coachs estudien com a cas triomfador en el món dels negocis en la societat de consum globalizada. La seva empresa s’ha entès com un model d’èxit empresarial, però jo crec que tambè es pot interpretar com una perfecta adaptació comercial a l’individualisme del qual en sorgeix el sentiment del jo, la necessitat de distingir-se i superar els altres, combinat amb una societat eròtico-publicitària que reclama el desig, no el plaer -el plaer es reserva per l’esfera privada-. La moda s’adapta perfectament a aquesta exigència ja que, a part de ser una necessitat totalment efímera i prescindible i cíclica en la necessitat cada temporada, marca un status social. I la publicitat, com a via d’afiliació al consum, apunta a la gent necessitada d’estímuls: la gent feliç i plena no consumeix. Aquest marketing no deixa de ser una solució descafeinada per a vendre productes mediocres a gent que no sap lo que vol: culo veo, culo quiero. Productes prescindibles per a necessitats irracionals en contraposció a informació racional sobre productes necessaris. Sobremanera, en una societat individualista, on la importància d’un mateix aflora la idea de la mort, la joventut associada al sexe actua com a catalitzador per afiliar més víctimes. I tot i que l’instint d’adquirir és més fort que l’instint sexual, ja que aquest es pot saciar però el consumisme és il·limitat, la suma dels dos instints fa que sigui un còctel impossible d’obviar per part d’aquests usuaris.

Aquest desig constant de superació creat per l’individualisme, combinat amb l’irrupció del mètode de distracció creat per les xarxes socials fa que la societat estiguem pendents constantment de l’evolució i el comportament de les altres persones, i necessitem definir-nos i situar-nos obsessivament. Aquest és un caldo de cultiu perfecte per una màquina publicitària que dedica els seus esforços en crear-nos un problema amb una mà i automàticament donar-los la solució amb l’altra. Com més superflu és el problema, més facilitat tindrem en trobar-hi una app, que convertirà aquella nimiesa en necessitat. Un mètode perfecte en un camp tant banal i efímer com el de la moda.

Més que com a gran empresari, que no vull pas menysprear, jo entenc l’èxit d’Amancio Ortega com una perfecta adaptació sociològica d’una marca a una societat individualitzada amb necessitat constant de superació dins d’un marc on la imatge individual està totament exposada a la comparació. I on la marca Zara i els seus sucedanis han sabut vendre un producte que s’adapta en valor econòmic a la necessitat de quanitat d’adquisions en contraposició a la qualitat.

Relat social

La presència d’un tan sols es justificava pel compromís ja que no li volia fer un lleig al seu padrí de boda. Es notava amb l’actitud sèria i impacient, com quan havia d’acompanyar de compres a la seva parella i s’espera, guardant la compostura mentres ella tria i retria al llarg de les botigues que va triant; només la cordialitat feia de contrapes i li permetia aguantar estoicament fins l’entrega dels regals, que marcava el moment quan un podia desaparèxier sense ser la víctima dels comentaris quisquillosos dels que només deixen de parlar bé d’ells quan, de manera altruista, dediquen la seva diarrea dialèctica i reflecteixen els seus complexes en la primera persona que abandona la seva companyia. Un monogràfic perenne fins la pròxima eixida. Un altre va necesssitar l’insistència telefònica per exigir la seva presència degut a una nit que se li va engullir el dia. Altres tenien l’excusa perfecta per beure i deshinibir-se, foratgitant llavors qualsevol escletxa de culpa, i deleitar-se amb una sessió d’insensibilitat que els permetrà expressar-se sense necessitat de sentir. Mentre els plançons podran reflexar aquell nerviosisme paternal sense l’habitual mirada inquisitiva, aquella negativa a qualsevol expressió creativa fora de l’ortodòxia, habitual durant la monotonia diurna.

Durant aquell extàsis nocturn, orgullosos i cofois de les avantatges vitals i emocionals de la procreació, evidenciaven la baixada d’un esglaó en la seva jerarquia vital vers els seus fills. Creien, i suposo amb certa raó, que els fills son lo millor de la existència, i relativitzaven ja la seva vida condicionant’la a la pròxima generació, en la perpetuació de l’espècie sense la qual no existiríem. Sense tenir massa clar la raó -suposo té a veure amb el desig de veure’ls crèixer- deixar de fumar acostuma a ser un dels temes reiteratius: per què vull deixar jo de fumar, i encarar amb més possibilitats una vida llarga i sana, si me passat mitja vida volent abandonar-la?

Aquestes activitats socials serveixen també de termòmetre per calcular el grau d’amistat que perdura amb gent amb la qual ja no coincideixes tant habitualment. N’hi ha de gairebé eternes, constants durant tota la vida, que normalment s’arrastren gairebé de l’infantesa. Altres adolescents que perduren degut a les coincidències espaials. Altres, també adoslescents, son més temporals i depenen de gustos i activitats mútues i acostumen a desaparèixer en diferents etapes d’evolucions vitals. Com aquell personatge secundari que al principi de la pel·lícula ja saps que es morirà, a vegades per la seva nula importància en la trama, a vegades per descarte, altres amistats tambe estan condemnades al fracàs des d’un primer moment, per molt intenses que puguin ser mentre existeixen. N’hi ha d’altres que van apareixent durant la vida, en edats ja avançades, per activitats comunes o per situacions personals similars; amb aquestes prefereixo mantenir la incògnita i deixar el futur en suspens. En aquest sopar hi estaven totes aquestes formes d’amistat presents. I la sensació de que el canvi de costums m’ha allunyat d’alguns va ser la més notòria; per molt que em vulgui sentir proper, la sintonia sense aquelles aficions i estats mentals comuns sembla més complicada.

– Un zippo? Vaya regal més poc imaginatiu! –
Automàticament després d’haver pronunciat aquesta frase, que em va recordar la meva època adolescent en que era un regal recurrent en qualsevol aniversari masculí i després no el portava mai ningú -sempre me n’he preguntat la raó-, vaig pensar que aquell comentari no era gratuït. El meu subconscient va reflexar els meus pensaments en les accions alternes. La poca imaginació que vaig tenir jo en escollit un llibre com a regal, encara que sapigués que li agradaria el llibre en qüestió, la vaig reflexar en el comentari sobre el zippo, totalment irreflexiu i espontani. Sense la intenció de fer categoria de l’anècdota, crec que la nostra part conscient i racional pren molt poques de les desicions que creiem que son obra de la raó o del “libre albedrío”; la nostra intuició o subconscient, decideix, crec, molt més del que ens pensem. Seguint les converses d’un sopar d’amics -i no tant amics-, si pot ser sense prejudicis preestablerts, podríem descobrir moltes de les pors, sentiments, causes, experiències,… existents en nosaltres mateixos.

Vincles

Qualsevol sistema polític és bo si les persones que el dirigeixen son honestes: un dictador sensat i bo pot governar una comunitat millor que una democràcia amb dirigents corruptes. Un tiet meu diu que el millor sistema polític seria un de dictatorial en el qual al final del mandat el poble pugués triar decapitar al dictador si no ha fet la feina bé. Possiblement seria més eficaç que un sistema on la democràcia està controlada per una èlit que controla tots els poders -judicial, executiu i legislatiu- i els utilitza com si fossin titelles amb la connivència dels mitjans d’informació, que a la vegada depenent dels diners d’aquests poders fàctics. Amb aquestes idees senzillament volia introduir la meva opinió sobre la gestió de les empreses o projectes personals, concretament de les avantatges i inconvenients de “governar” amb socis o sense.

És molt difícil que vàries persones puguin coincidir totalment en la manera de portar una empresa, però si son mínimament sensats, honestos i inteligents, poden lluitar per un objectiu comú i adaptar-se a les circumstàmcies. Però quan les prioritats vitals, les aspiracions i les escales de valors disten molt en cadascun dels socis, és difícil crear un espai i unes normes on estar-hi tots còmodes. No crec que s’hagi de treballar per viure ni viure per treballar, si no que l’ideal seria convertir-ho en una activitat en la qual desarrollar inquietuts, experiències i coneixements amb els quals desarrolles les teves capacitats, amb esforç, però sense obligació. Però tambè entenc que aquesta situació és utòpica per la majoria. Si ets assalariat o jefe, acates o manes; així de fàcil. Però si ets quatre persones amb la mateixa capacitat de desició, has de tenir molta sintonia per a poder crear un marc on tothom es senti còmode segons la seva disponibilitat. Si l’empresa va sobrada econòmicament, les solucions a diferents prioritats vitals son solucionables, però si la situació productiva no és prou bona, les diferents aspiracions vitals poden entrar en conflicte. Un pot pensar que si no es produeix prou per falta d’hores de feina, lo millor és treballar més per poder ingressar més; altres poden pensar que la vida fora de la feina és més important que la laboral. Un pot pensar que un esforç puntual pot tornar a engrassar l’engranatge. Un pot estar influenciat pel seu entorn, on la capacitat de treball és més important que el marketing i la visió a llarg plaç. Un possiblement té una visió molt més curtplacista de la vida.

Es poden crear vincles un dia. Amb altres persones. Per gestionar i treballar conjuntament. I les persones canvien les necessitats i conceptes vitals. I aquell vincle, llavors ja molt divergent en concepte, continua. Llavors, si s’adapta al vincle, pot entrar en conflicte amb ell mateix. I ha de triar, altruisme o egoisme – al final son diferent cara de la mateixa moneda, els defectes son les sombres de les virtuts, indisolubles-. I per altres circumstàncies, o les mateixes, pots crear altres vincles. I tornar a entrar en conflicte. Amb un mateix. O amb el vincle. I pot ser un bucle de problemes, soluciones, vincles i conflictes.

Igual que el govern, un triarà si vol una democràcia, amb vincles i conflictes, però amb visions conjuntes i ambicioses. O tria l’opció personalista i hedonista. La democràcia, la societat conjunta, és l’adaptació al medi i al futur. El camí d’un mateix, més arriscat i solitari, zen, aquí i ara amb inquietuts totalment personals, sense marqueting, llargplacista, cec de demà i amb el futur més incert.

Pàniker

No és la realidad lo que nos perturba, sino nuestras ideas sobre la realidad.

Los propios actos obedecen a realidades tan insdiscutibles com la fuerza de la gravedad: por qué irritarnos por ellos.

Un ser es interesante cuando deja de hacerse el interesante.

Para escribir, uno debe amoldarse al tema, no el tema debe amoldarse a uno.

Totes aquestes mostres de saviesa caben en un parell de pàgines seguides d’un dietari. Buscarem la nostra paideia, la nostra història i els nostres conceptes vitals. I jugarem les cartes que ens toquen: un nou pot ser inútil en poker, però pot ser el rei de la botifarra. Trobarem el joc adequat a les nostres cartes. Gràcies, Salvador Pàniker, pel teu pensament retroprogressiu, per la negació dels absoluts, per saber disfrutar de la vida i per mostrar-nos que un pot trobar la seva història.

Prohibit estornudar, impossible no badallar

No recordo haver-hi anat mai des de la meva infantesa. I en un atac d’inquietud cultural vam comprar tres entrades, ja farà uns tres mesos. L’obra era anava sobre Sócrates, dirigida per un director teatral contrastal a nivell espanyol i protagonitzada per un dels grans actors del teatre català: era la única obra en cartellera a Lleida que semblava ser interessant, a priori i segons els meus gustos. El personatge trobàvem que podia ser molt enriquidor i l’actor sempre m’havia donat la sensació que omplia la pantalla amb la seva veu i presència.

La primera sensació va ser que el teatre, en aquests àmbits més tradicionals i burgesos, semblava estar consumit només per gent d’una avançada edat. Les úniques persones més joves que nosaltres eren joves que semblaven disfrutar més de la companyia dels seus pares acaudalats que de la plebe jove que ronda bars i discoteques. Després vaig entendre per què només hi anava gent acomodada: aquesta comoditat, més que econòmica, era mental. L’obra es basava en les causes del suicidi del filòsof vistes per ell mateix, alguns dels seus detractors, un parell de fidels companys i algun que altre familiar. El resultat és una desfilada inconnexa de tòpics del filòsof clàssic atenense sense cap mena de trama ni interès i actors secundaris que semblaven rescatats dels pastorets del meu poble. No m’estranya que la gent acostumada a una cultura mínimament transgressiva amb les dos últimes generacions no vagi a veure teatre clàssic -sento generalitzar però és la única que he vist i em disculpo per la meva ignorància en aquest art, i em permeto aquesta llicència per que crec que una crítica d’una persona que desconeix bastant el medi permet una visió despullada de prejudicis-.

Però el que més em va sorprendre va ser -i això deixa constància de la nula empremta que ha deixat en mi l’obra-, només per un detall, l’actitud altiva-en el sentit d’egocèntric, de pensar que allí només existia ell- del protagonista de l’obra. Puc entendre que lo primer que digués fou en referència als possibles mòvils engegats: necessitava silenci per transmetre el contingut de l’obra. Però eL detall que em va costar de pair es que demanés a la gent que no estornudés: creu realment que la gent estornuda perque vol molestar? Creu que per que ell parla la gent pot d’evitar un acte reflexe fisiològic tan comú, com per mandat bíblic? En ocasions no podrà. Ningú intentarà estornudar per molestar. I si estornuda li sabrà greu, però en ocasions és impossible evitar un estornut, igual que ho és deixar de respirar. Haurà comprat l’entrada fa temps i no va calcular que aquell dia estaria una mica constipat.

En comptes d’aquesta actitud altiva i egocèntrica vers lo les minúcies de lo terrenal, millor s’esforssessin en crear un espectacle ja no dic que enriquidor, sino almenys mínimament entretingut. I si creuen que una persona que estornuda millor que es quedi a casa, segurament hagués actuat millor: un llibre hauria estat molt més entretingut. Si en comptes de prohibir estornudar et fessin fora per badallar i et tornessin els diners, segurament ja no estarien fent l’obra.

Serena en la voràgine

Una dona d’edat molt avançada posava cara a la felicitat serena, en aquell moment esperat de veure algo o algú que li donava un dels molts motius per aixecar-se cada dia. No feia pas cara d’idólatra, però devia fer moltes hores que esperava recolzada a la valla que separa el món real del món de les estrelles que viuen en el conscient col·lectiu de la nostra societat. I confiava en aquell cervell segurament debilitat pel pas dels anys com a recipient per als seus records.

Al seu voltant, un exèrcit d’adoradors de personalitats fictícies disparaven ràfagues d’instantànees que demostraven la seva proximitat als ídols. Més que substitus de la seva memòria, aquelles fotografies eren proves que constataven la seva presència en la futura nostàlgia compartida. Aquelles instantànies o videos corroborarien l’enveja de tots els seus amics virtuals quan, minuts després, ho enviarien al núvol per que els receptors tinguessin d’alçar el cap per veure com compartien vida amb les estrelles. I temps després, els smartphones els farien de substituts de la memòria.

La dona ja no necessita massa la memòria. No li queden masses anys per la nostàlgia. Ella senzillament intenta disfrutar del moment, assaborir aquells moments d’una manera totalment sincera; per a ella mateixa. I no té la necessitat per veure-ho per una pantalla per després poder-ho compartir, només ho vol disfrutar. I després ho explicarà d’una manera totalment subjectiva, de manera que qui ho escoltarà tindrà una versió única del moment. Tots els altres tindràn la mateixa imatge, més real però menys romàntica.

Els smartphones possiblement substituiran funcions del cervell, igual que una calculadora ens facilitat haver de fer càlculs complicat. I possiblement el grau d’interdependència amb aquestes eines arribi a límits insospitats i per la nostra interacció amb la societat i amb els objectes quotidians serà totalment necessari. Però tambè m’agrada comprobar que una ment verge en la voràgine de comunicació digital en la que estem immersos pot disfrutar el moment d’una manera molt més serena i atent que els que necessitem internet per posicionar-nos dins la societat.

PD: Paradoxalment, la foto ha estat valorada en els medis bàsicament pels tweets que ha tingut.

Almenys a poc a poc

Perdo les paraules.

Envejo la gent capaç de recordar lo que llegeixen o lo que se’ls hi explica. Aquest diguem-ne diari personal espero em permeti, ni que sigui d’una manera lenta i torpe, anar recollint les sensacions, emocions i experiències i assignar-los’hi les paraules exactes. I ni que sense la comunicació no verbal pugui guanyar oratòria o retòrica, almenys aprengui a ordenar els pensaments blanc sobre negre i, ni que aquest esforç sigui lent i a vegades desesperant, aprengui a estructurar vàries idees seguides i no perdre’m en l’intent.

I més que històries pretensioses, em conformo a trobar les paraules a sensacions sinceres.

La poma i el blat

Va ser la segona gran revolució i no Eva el que ens va denegar el paradís. En en conscient col·lectiu cristià va ser la poma, el desig i consumació d’aquell primer acte sexual cristià: Adan va cedir la costella per concebre una primera filla sense mare, aquella dona que l’estatus religiós ha volgut obviar en el seu sistema eclesiàstic, igual que posteriorment Maria va concebre sense acte sexual amb el Josep -paradoxalment, i sota la visió creacionista, sense aquests dos actes gairebé hermafrodites que la religió penalitza, no existiria l’espècie humana-. I Eva va sucumbir amb el primer part cristià concebut en un acte sexual en forma d’incest. I la moral puritana cristiana ens va tancar les portes del paradís, culpant-nos d’utilitzar les eines que el creador en va disposar.

Però la moral cristiana i la seva teoria creacionista ens va vendre poma per blat. Després d’obviar la Revolució Cognitiva, la Revolució Agrícola és el símil evolucionista d’aquest gran fracàs instal·lat en la memòria col·lectiva: el paradís, aquell sistema nómada on no existia el treball, ni la propietat privada, les malalties eren residuals i cadascú vivia al lloc on es trobava i disposava dels aliments i recursos que tenia a l’abast de la mà, es va convertir en la societat competitiva en la qual necessitem sobres per subsistir. No va ser la poma fàl·lica que la serp va oferir a Eva, si no que va ser el blat nutritiu qui ens va domesticar per sucumbir a l’establiment de les societats de producció amb propietat privada. Eva, la provocadora que ens va seduir amb la fruita prohibida, seria “acollida” després al sistema productiu masculí en la Revolució Industrial després d’un desterrament mil·lenari.

La terra i la natura, concretament el blat, el nostre recurs nutritiu, que aprofitant-se de la nostra intel·ligència ens va utilitzar per que el cuidèssim i ens establissim al seu voltant per cuidar-lo, ens va desterrar del paradís. I en termes evolutius, els nostres adns, del blat i els humans, hi hem guanyat amb la progressió del número de còpies, però hem hipotecat la llibertat en vers la propietat privada, els horaris de treball i les malalties, físiques i psicològiques. Actuant com la formiga vers la cigala -en català té un doble sentit bastant metafòric- ens ha permés evolucionar fins a societats complexament estructurades i on el benestar i la qualitat de vida eren inconcebibles en la imaginació d’aquella espècie nómada, però aquest monopoli dictatorial en que hem arribat també està posant en perill la vida al nostre hàbitat degut al saqueig incontrolat dels recursos.

Aquests mil·lenis han estat, per als humans, les religions i el blat, un èxit. Per les altres espècies i la Terra, un fracàs. La llei del més fort s’imposarà; l’hoste difícilment guanyarà a l’anfitrió. I la moral cristiana, serà el més prescindible; un paràsit no pot sobreviure sense l’hoste.

Ànima

Cinquanta-vuit animals. Com una tempesta d’estiu, que fustiga l’ordre i sacia el caos, que nutreix la terra que eleva les fulles, narrada per cadascun dels animals que ho perceben. Un s’enfonsa, inundat per la seva densitat vers l’aigua. L’altre flota i s’eleva fins desintegrar-se, com el dent de lleó susurrat pels llavis d’aquell infant. Aquell ho veu des de la seguretat del refugi, aïllat pel vidre enmarcat en fusta. N’hi ha que només noten el murmuri. D’altres reben la seva violència com una carícia humida revitalitzant. I cada un en coneix les conseqüencies al seu pas però cap sap l’efecte total.

Aquests cinquanta-vuit animals narren una odisea, cadascuna des dels sentits, les inquietuts i les necessitats que l’evolució ha tingut el capritx de repartir-los’hi. L’odisea d’una ànima, parcialment però no únicament humana, que desconeix però intueix, la raó del seu nom, el per què aquells paisatges des d’aquelles finestres, d’aquella identitat tant aliena a les seves arrels i sobretot, qui ha provocat aquella irracional persecució a causa d’aquell acte violent, desgarrador i tant lligat amb la seva infantesa perduda en les dreceres subconscients que cerquen comoditat del conscient.

Un búsqueda, d’esme, d’una persona amb l’ànima morta, sense calor ni alé, però amb la irrenunciable determinació de seguir ficant un peu davant de l’altre, correlativament, guiat per la necessitat de veure la cara del monstre que va ficar la pell dins la carn de la seva dona i que també el portaria a descobrir d’una vegada la causa d’aquell enterrament en viu, amb tota la carn equina, i el seu posterior discurrir un un món tant allunyat d’aquella massacre de sang i pols.

Narrat per animals en primera persona, ens mostra el discurrir d’aquesta odisea des de moltes prespectives; el sentit de l’olfacte, possiblement el que hem desarrollat menys els humans, els serveix per descriure’ns les pors, les intuicions, les necessitats, la sed i la gana i sobretot l’angle des d’on veuen aquella realitat. I aquella realitat pertany a un ser que està per sota del bè i del mal, que necessita saber la raó d’aquelles accions monstruoses que envolten la seva vida, d’on emmana tota aquella sang i viòlencia que l’acompanyen en aquella infernal odisea incubada ja en la seva infància.

Ànima, de Wajdi Mouawad, és una tempesta narrativa on la combinació i el sentit cada paraula la converteix en poesia, que ens mostra l’abisme que porta al sacrifici d’una ànima. Crua, violenta, sensible i perenne en la memòria.

Ara paraules

De cop es va adonar que els seus resultats eren molt similars a les solucions aportades pels altres professionals contemporanis. La seva percepció, en aquell més objectiva, va veure que el seu treball perdeia creativitat propocionalment a la pèrdua de subjectivitat. Aquells anys d’aprenentatge col·lectiu van possibilitar uns resultats molt tècnics i funcionals, però aquest afany d’optimització encarat a resultats van minvar la seva capacitat de sorprendre, de crear conceptes i idees originals. Recordava que quan treballava de manera individual aquest marge per l’equivocació degut a la falta de correcions per part de l’equip es transformava en solucions molt millorables, però personals, fresques, intuïtives i per què no genials.

Si vulguessim fer l’obra pictòrica perfecta, ho aconseguiríem juntant “Las Meninas”, “El Grito”, “Els Girasols” i “Composició en vermell, groc, blau i negre”? O els quadres dels pintors que més admirem? Rotundament no. Si demanes a mil persones dibuixar un arbre de metre per metre, qualsevol persona el dibuixarà diferent. Cada persona té unes inquietuds, una percepció del món i una manera d’expressar-ho totalment personal i rarament intransferible. I si arribessim a juntar les expressions pictòriques de Dalí, Mondrian i Van Gogh el resultat no tindria cap meva de coherència visual; seria com un frankenstein pictòric. Aplicat al món artístic aquesta concepció personal de la creativitat resulta totalment evident.

Quan aquesta creativitat està supeditada a la funcionalitat, el factor perceptiu i d’expressió personal no és tan important, però permet arribar a resultats originals, no basats únicament amb un resultat òptim tècnicament. Un brainstorming genera una gran quantitat d’idees, però mai aconseguirà un resultat fruit de la concentració, del fluir personal, del procés gairebé inconscient d’un aquí i ara personal. La intuïcio és la maduració d’unes idees gestades pel conscient i l’inconscient, que finalment es troben en el procés de racionalització, però la seva aparició és molt capritxosa i molt rarament apareixerà en un ambient de tertúlia; l’ego domina i necessita demostrar. A partir d’aquest concepte creatiu generat personalment sí que podem buscar la funcionalitat tècnica, però fer-ho al revés normalment no genera un resultat tan autèntic.

Recordant aquells temps d’iniciació en la seva professió, quan l’aprenentatge coincidia amb la innocència en el coneixement del medi, va entendre que amb les exigències laborals actuals, l’originalitat i la creativitat eren un suport als resultats numèrics -beneficis pel client i poc marge creatiu degut als projectes de tercera que desarrollava- va decidir volcar aquestes inquietuds creatives en l’escriptura, en transmetre-les des d’un enfoc més conceptual. I confiava que la seva ment li permetria l’expressió plàstica i visual quan no depengués dels resultats professionals.