Archivo de la categoría: Contradiccions

Només dades

De tant en tant, enmig d’una conversa informal, els meus interlocutors oloren aquell flaire de seguretat que transmitia la confiança que dóna ser escoltat per algú extern a un mateix, algú que no et coneix lo suficient com per conèixer la teva impostura. Després, en la sinceritat de la intimitat, el discurs interior es torna més pessimista; aquella confiança es converteix en fragilitat. L’honestedad amb un mateix, aquella coherència entre lo que un sent, pensa, diu i fa, en ocasions brilla per la seva absència; les contradiccions guanyen per golejada. Son dos opinions que distaven no tant el el fet sinó en la manera d’afrontar la situació ja que el jo narrador sempre és molt més optimista que el jo experimentador: l’un treu pit l l’altre està cagat de por. I li fa por que des de l’exterior coneguin qui pretén ser i no és.

Aquesta dualitat d’opinions podria desaparèixer si s’evolucionés en la teoria del dadisme que entèn les desicions humanes com a algoritmes: una sèrie de processos bioquímics incoscients condicionats pels gens i suposo tambe l’entorn que traspassen la informació al conscient: uns segons o míl·lisegons abans de que a tu el sembli que prens la desició, la desició ja està presa, els elements que conformen el teu organisme decideixen segons les necessitats. Tu senzillament ets un executor de les desicions d’un algoritme. Has triat menjar-te la poma abans que el pastís perquè al teu cos li feia més falta. Què importa l’opinió del narrador o de l’experimentador si tu no decideixes res? D’entrada ja desapareix per complert la idea de ment o ànima que ja havien descartat el evolucionistes. Segons ells, si el evolucionat a partir de cel·lúles que es van unint, en quin moment apareix l’ànima que no ésta formada per cèl·lúles?

Davant l’aparició d’una estructura artificial que pot processar més dades que tu, aquest ja podrà prendre desicions per tu. Llavors, l’humanisme i el liberalisme, que valoren per sobre de tot la llibertat del jo, el lliure albir i la capacitat d’un mateix per decidir sobre les seves accions, podria desaparèixer. No podries mentir ja que no podries amagar lo que penses i aquell que et coneixeria millor que tu mateix enfonsaria l’humanisme. També despareixeria la intimitat. I amb ell també el sentiment judeocristià de culpa i càstig; quina responsabilitat tindria si no sòc jo qui he decidit sobre lo que he fet? El determinisme o l’aleatorietat vers el lliure albir.

I aquell sentiment d’incoherència? Aquella conversa en la que em mentia a mi mateix per poder sobreviure o mantindre viva la confiança seria substituida per unes deduccions totalment racionals que es basarien en totes les dades possibles; les que em fan mal, les que havia volgut oblidar, les més llunyanes en la memòria… tambè serien processades. En aquest sentit estic d’acord amb ells: d’una manera o altra ja entren al procés ja que el subconscient les utilitza totes per prendre desicions. La majoria de desicions, creient-se o no algoritme, les prenem sense ser-ne conscients, ja que si tot ho haguessim de racionalitzar estaríem tant obstruits que no podríem ni fer ficar un peu davant de l’altre.

Aquest el dadisme fruit del bigdata, les xarxes socials, els wearebles… espero ja passarà. Estem massa intoxicats per l’ambient. Evolucionarem millor. Com humans, no com a transmissors de dades.

Bon vi

Qualsevol destí és accessible tant per l’est com per l’oest. O aquell punt del nord també té benvinguda pel sud. Si tens pressa per arribar al destí, forçaràs el camí mes curt traçant la línea recta més curta possible. Si vols l’est més llunyà, els deserts i les altures, l’horitzó i les aglomeracions, el vent a favor i les opinions en contra, el davant i els dubtes, les postes de sol massa d’hora i les albades nocturnes,… que possiblement te canviaran el destí, et faran traçar les curves del dubte i del bagatge.  I abandonaràs al teenager al qual apunta la moda per la seva fàcil influència, moldejable per qualsevol referent canalla per la seva necessitat de rebeldia.

Vacances i altres fòbies

No crec que C. G. Jung sigui la millor lectura per unes vacances poc desitjades. Gairebé és inevitable buscar la raó d’aquesta fòbia a les vacances: sortir de la zona de confort del dia a dia em fa pànic sobretot quan sembla que hi ha una pressió social per tenir unes vacances amb espais i situacions diferents als de la resta de l’any. He declinat vàries invitacions i m’he inventat algunes destinacions; no m’han semblat plans ni persones amb les quals em sentiria còmode però em dòna la impressió de ser un pringat si no faig res especial, tot i que el fet de quedar-me als meus llocs d’oci habitual pot ser causa de d’abatiment posterior als meus mals costums; ja m’he provocat aquest estat semidepressiu després del primer cap de setmana. Suposo d’aquí ve la necessitat d’expressió.

I la lectura de de Jung no fa més que complicar no tan sols el perque d’aquesta fòbia a les vacances, si no una causa psicoanalítica dels meus problemes candents des de fa anys: necessitat de desaparèixer i incapacitat de relació amb qualsevol dona que m’interessi. La primera l’he anat controlant, encara que últimament l’ús de les drogues torna a ser més o menys habitual en els moments d’oci. Per la segona continuo sent un inútil total. Inevitablement, amb la lectura de Jung he buscat possibles arrels per aquests tres problemes. Pel que fa a les vacances, la causa pot ser de l’època infantil, per l’absència de vacances amb la meva família, sobretot del meu pare, per unes vacances catastròfiques o senzillament, i com jo més penso, relacionades amb els meus altres dos problemes. De totes formes, encara soc reaci a pensar psicoanalíticament; m’agradaria pensar que les coses son més senzilles, que les causes son molt més properes o que no tots els comportament humans han de tenir un relació causa-efecte.

I aquí un continua escrivint intimitats, un dimecres al matí de vacances, per què no sap on caure mort, per què no vol rodar bars, per què no vol marxar por ahí sol i tampoc acompanyat, per què ja llegiré Jung i me’l creurè i no me’l creurè després, per què potser si em veig amb ganes meditaré i em quedaré aixafat, per què ja no tinc ressaca per passar-me el dia mirant la tele, per què després igual intento escriure algo més creatiu o per què intento foratgitar-me les cabòries expressant-les i així intentant entendre-les. L’escriptura em continua venint de gust quan estic trist…

Canviat assaig per novela, sembla que la segona no m’ha d’afectar o m’hi he de sentir menys identificat. Però no. Vaig llegir “Preguntale al polvo” de John Fante. S’imagina que ell és el centre, que serà un gran escriptor, que la mexicana està colada per ell, tot i tractar-la malament, no escull bé les opcions, desprecia al contrincant, i quan li arriba l’oportunitat, va sobrat i la caga. I ho torno a intentar, I la torna a espifiar. Després pensa en lo que hagués pogut ser. Com me sona… Al final aconsegueix ser escriptor i perd la dona. Comença desastre i es va espavilant. Ni bo ni dolent. Interpretable. C’est la vie.

La novela és lo que és. Jung és més complicat. Me’l crec? Me complico la vida i rebusco? O continuo pensant amb el libre albedrío? Deixo que surti lo que vulgui, avui és un dia prou complicat. O surto a buscar solucions ràpides?

Contrapunt

La perfecció és neutra. Tot i no errar, tot i estar sempre en la posició, actitut i resposta adequada per cada moment, aquesta objectivitat social la deixa en un punt mig en que perd tota l’atracció i el carisma. Cadascú ha d’aportar al seu medi algo propi, ha de transmetre un enfoc vital de les característiques intrínseques del seu ADN únic. El vici de l’entorn és inevitable, però aquell que potencia la seva personalitat, en positiu socialment com a virtut o en negatiu pels altres com a defecte, i ho fa de manera sincera amb ell mateix, desprén un aroma d’autenticitat difícil d’ignorar. El ser socialment perfecte, que segueix tots els dictats que l’època i l’entorn proposen, pot ser molt envejat des de la distància, però desmotivarà una consciència àvida de curiosistat en la proximitat: si un és el que s’espera que sigui, perdrà pel camí el que potencialment és.

Un és cel·lules que van morin i naixent. I en set anys totes aquestes ja estan renovades. I en aquest interval de temps un ja només té la informació que aquestes han transmés. Res físic és igual. Un és l’experiència que aquesta informació ha passat, des de l’unió de l’ovari i l’espermatozoide, passat pel fetus i acabant en l’ésser humà. I un és la manera que té la informació de treure conclusions. I aquestes conclusions han de ser úniques, a no ser que existeixi l’infinit. Si l’infinit, existigués, una altre cos i ment estaria ara mateix, en un nombre infinit de vegades, escrivint aquestes paraules en algun lloc del multivers. L’infinit podria estar en les proporcions de l’espai i el temps: per què no un àtom està composat per un multivers, en unes proporcions de tamany no quantificables per la nosta capacitat de conèixer? I el temps que tarda un electró a donar el tomb al nucli fos com milers d’anys llum pels habitants del multivers del nucli?

De retorn als aspectes més terrenals, aquestes cèlu·lules i àtoms, que ni et coneixen, segueixen la seva lluita per la teva existència gràcies al seu objectiu de pervivènciai i suposo, les ordres d’una jerarquia encapçalada pel cervell. I aquest cervell, després de la prioritat de permetre seguir bombejant i respirant al cos, ha dotat als éssers vius, i en major mida als humans, de pensar en els moments posteriors a l’actual i en anticipar-se i preveure el futur. I un, l’ente sencer que escriu, a adoptat, degut a les conseqüències de les seves accions, una visió de futur curta: com un ruc al qual li acoten el camp de visió i només veu la part central del seu camí, jo he tingut la opacitat a un parell de setmanes del moment actual. Això m’ha permés no haver-me de preocupar per res que passi aquest camp de visió; en certs moments el meu camp de visió va quedar reduit a hores i actuava potenciant fins al límit l’acció dels elements químics que em donaven plaer, però el desgast d’aquestes substàncies feient que el plaer es convertís en patiment en qüestió d’hores. Amb el temps he aprés a dosificar el plaer buscant l’equilibri. I poc a poc, he tendit, encara que a molta distància, a la perfecció abans citada. Però seguint aquesta tendència a treure’m les plaques visuals -com els rucs de l’anterior analogia- i allargant el meu camp temporal de visió, en alguns aspectes m’he espantat, ja que li he donat un valor a la vida del qual abans no disposava. Algo que no tens, no ho pots perdre…

Aldous Huxley em potencia aquests pensaments amb Contrapunt. I continuarà.

Març i Maig

Març i Maig. Cada any -menys un, allà pel 5, el 5-
Esperances, d’esperar, no d’actuar.
Intencions que es converteixen amb sons, de dormir.

Tan olorar, discrimino les males olors i no aprecio les autèntiques.

Veig el blau, dels ulls del recent nascut, que no té color, com el noi sense color de l’Haruki.
També del cel. Un color sense color, només existent per l’oscuritat que el sustenta.
Tant viu i amaga tanta foscor!

I el cor batega violent, el notes als ulls i tot tremola al son de la vida.
Com després de l’intent d’una sacsejada abans d’aixecar-te, amb la calma total, el cor trontolla.
Com el dit després de l’encontre amb el martell. El cor fustiga al dit.

Perdó

Als vells vestidors del camp de futbol els companys d’equip no estan massa contents amb mi. No he pogut jugar, no tinc clar si per voluntat pròpia, o per desició dels companys degut a la meva poca implicació. D’allí, cap a casa, dalt del cirerer, des d’on puc veure la teulada i les rames d’emergència per on baixàvem lliscant dels plataners. Salto i pujo les escales de casa. Allí, els nens soldats negres assassins em fan assentar, mirant-me inquisitivament, analitzant-me i investigant la meva actitud. El cap, molt jove, m’evalua sèrio i inquisidor. Tinc molta por. De cop, començo a sentir trets, crits, sang, maten gent i a mi em deixen. Sento un gran alleujament per estar viu. M’escapo. Salto la valla cap a la carretera i la torno a saltar, amb el meu estil, impulsant-me amb els braços i utilitzant el ventre com a eix al perímetre de la valla. És un sistema molt ràpid per saltar una valla. Corro per la part de darrera de casa, esquivant presseguers, herba, arbustos i passant per sota de l’estrutura de ferro que havia de servir per les parres: la recordo perfectament, ja rovellada amb les bares rectanulars i hueques. Els xipres que linden tenen filferros perpendiculars al seu eix vertical que els mantenen units i salto, com si em tirés de cap a una piscina, com ho faria aquell del circ que salta per dins del cercle amb foc, entre dos arbres i dos filferros. Caic al tros de codonyers i fent grans bots, escapant d’algo, vaig al l’hort del Maties. El recordo perfectament: un rectangle, amb dos marges que donaven al tros de codonyers ben definits pels tubs de formigó colgats i units per una arqueta, un altre marge amb la paret de formigó i les parres que linda amb l’hort del Bresolí, amb el pou al mig i ple d’herbes i l’altre que el separava de l’hort del Vicens, amb la valla de filferro d’un metre, sostinguda per unes peones de formigo plenes d’herbet i camuflades, peones i filferro, d’herbes i enredaderes. Allí, espantat, em trobo la lleona. Em mira. Juga amb mi. Jo estic molt espantant. Salto cap a l’hort del Vicens. L’altre cirerer, el maleït. I un lleó dins l’hort, juganer, que em fa tornar a saltar cap a fòra, i recordo que un rato abans havia fet aquest mateix moviment escapant del meu germà. La lleona continua jugant amb mi, com un talp en mans d’un gat. Acorralat, busco l’altura, intentant pujar a la paret de l’hort del Bresolí, per l’estructura metàlica que recolza la parra. Dalt, sobre la paret, les dos files de teules lleugerament obliques conduides perla fila central de teules que les uneix. Però no tin forces pert pujar. La lleona em toca i m’agafa, sota la l’atenta mirada del lleó. Però em deixa viure; té clemència. De cop, el soldat negre i la lleona es fucionen en una abraçada, al mig de l’hort, amb casa meva i el caminet de fons; han decidit que em deixaran viure. No sé si realment em volien matar, el volien espantar o volien jugar amb mi, coneixedors de les meves pors, però m’han perdonat. I em desperto, sorprés.

El dia raro

Deambulant cap a visualitzar un petit desastre domèstic, vaig veure al negre. Em va sortir la vena solidària, només amb objectiu egoista: volia deixar de pensar en mi, i ajudar econòmicament a aquell venedor ambulant de carteres i rellotges podia ser una bona excusa. L’intent de ser simpàtic va resultar fallit: res més lluny de la meva intenció, li vaig regatejar el rellotge, tens i malhumorat, i ell em va mirar amb cara d’espantat. Amb la intenció d’apretar fictícia, li vaig comprar per gairebé el preu que em va proposar d’entrada. Volia actuar bé, per mi, i no em m’en vaig sentir. Era un altre exemple del descontrol emocional que portava, de la descompensació hormonal que governava el meu cos. Caminant, tot capficat en la situació laboral, suposo excusa del meu neguit, estava com absent, aïllat d’aquell entorn pel qual deambulava.

Aquells dies de grip havien estat una resposta del meu cos vers la tensió al qual l’havia exposat. Només pensava en la feina: el meu nivell d’exigència laboral no estava en sintonia al dels meus companys, cosa que m’irritava. I gastava l’energia lamentant-me de la situació. Odio culpar a les altres persones dels meus problemes però hi ha sitacions de dependència en les quals la responsabilitat d’uns entra en conflicte amb la llibertat dels altres. I aquí és on es gestà l’anomalia física: la grip. Fa dos dies la vaig abandonar a casa. En part. Per que aquell estat emocional no s’hi va quedar. I aquí continua el dia raro.

El dia raro. El del negre que volia ajudar i vaig tractar amb sobèrbia i arrogància. El dia que no vaig fumar i no en tenia ni ganes. Estrés puro i duro. Que la grip s’hauria d’haver emportat. Però no. Tens. Confós. La música rebotava. Les paraules no surtien, s’encallaven. Una aprovació d’un comentari em podia fer saltar un llàgrima. Deu minuts per saber què estava fent després de despistar-me amb un email. No sabia si em preocupava l’escofor quan miccionava. I ho feia molt sovint, com els polvos amb borratxera. I sense pensar ni en fumar. El petit desastre al pàrking no m’importava. I la possible expulsió de l’altre me la rempanpinflava, tenint conseqüències en la vida diària com tindria. Venia de pensar en el 99999999999999,9 de possiblitats que ni tansols em contemplaven, en la maternitat d’aquella i les mirades de l’altra, en la mitja virginitat, en el número 109.500 molt poc saludable, en si un dia tindríem prou poder per controlar el sol o la terra se’ns tragaria els cadàvers per venjança, en el confós concepte vital que només em permetia idees i em tancava la porta a les ideologies, en l’esperit crític que em fa llegir i veure modificant i en aquell concepte de Krishnamuti -los problemas solo existen si hay que resolverlos- que ara veig a anys llum.

I ara sí. Després del detall del nen -el somriure, no la gominola-, un Ducados. El sofà. L’escriptura per donar validesa als pensaments. Terapèutica. I la incògnita pel demà després d’un dia molt raro.

Relat social

La presència d’un tan sols es justificava pel compromís ja que no li volia fer un lleig al seu padrí de boda. Es notava amb l’actitud sèria i impacient, com quan havia d’acompanyar de compres a la seva parella i s’espera, guardant la compostura mentres ella tria i retria al llarg de les botigues que va triant; només la cordialitat feia de contrapes i li permetia aguantar estoicament fins l’entrega dels regals, que marcava el moment quan un podia desaparèxier sense ser la víctima dels comentaris quisquillosos dels que només deixen de parlar bé d’ells quan, de manera altruista, dediquen la seva diarrea dialèctica i reflecteixen els seus complexes en la primera persona que abandona la seva companyia. Un monogràfic perenne fins la pròxima eixida. Un altre va necesssitar l’insistència telefònica per exigir la seva presència degut a una nit que se li va engullir el dia. Altres tenien l’excusa perfecta per beure i deshinibir-se, foratgitant llavors qualsevol escletxa de culpa, i deleitar-se amb una sessió d’insensibilitat que els permetrà expressar-se sense necessitat de sentir. Mentre els plançons podran reflexar aquell nerviosisme paternal sense l’habitual mirada inquisitiva, aquella negativa a qualsevol expressió creativa fora de l’ortodòxia, habitual durant la monotonia diurna.

Durant aquell extàsis nocturn, orgullosos i cofois de les avantatges vitals i emocionals de la procreació, evidenciaven la baixada d’un esglaó en la seva jerarquia vital vers els seus fills. Creien, i suposo amb certa raó, que els fills son lo millor de la existència, i relativitzaven ja la seva vida condicionant’la a la pròxima generació, en la perpetuació de l’espècie sense la qual no existiríem. Sense tenir massa clar la raó -suposo té a veure amb el desig de veure’ls crèixer- deixar de fumar acostuma a ser un dels temes reiteratius: per què vull deixar jo de fumar, i encarar amb més possibilitats una vida llarga i sana, si me passat mitja vida volent abandonar-la?

Aquestes activitats socials serveixen també de termòmetre per calcular el grau d’amistat que perdura amb gent amb la qual ja no coincideixes tant habitualment. N’hi ha de gairebé eternes, constants durant tota la vida, que normalment s’arrastren gairebé de l’infantesa. Altres adolescents que perduren degut a les coincidències espaials. Altres, també adoslescents, son més temporals i depenen de gustos i activitats mútues i acostumen a desaparèixer en diferents etapes d’evolucions vitals. Com aquell personatge secundari que al principi de la pel·lícula ja saps que es morirà, a vegades per la seva nula importància en la trama, a vegades per descarte, altres amistats tambe estan condemnades al fracàs des d’un primer moment, per molt intenses que puguin ser mentre existeixen. N’hi ha d’altres que van apareixent durant la vida, en edats ja avançades, per activitats comunes o per situacions personals similars; amb aquestes prefereixo mantenir la incògnita i deixar el futur en suspens. En aquest sopar hi estaven totes aquestes formes d’amistat presents. I la sensació de que el canvi de costums m’ha allunyat d’alguns va ser la més notòria; per molt que em vulgui sentir proper, la sintonia sense aquelles aficions i estats mentals comuns sembla més complicada.

– Un zippo? Vaya regal més poc imaginatiu! –
Automàticament després d’haver pronunciat aquesta frase, que em va recordar la meva època adolescent en que era un regal recurrent en qualsevol aniversari masculí i després no el portava mai ningú -sempre me n’he preguntat la raó-, vaig pensar que aquell comentari no era gratuït. El meu subconscient va reflexar els meus pensaments en les accions alternes. La poca imaginació que vaig tenir jo en escollit un llibre com a regal, encara que sapigués que li agradaria el llibre en qüestió, la vaig reflexar en el comentari sobre el zippo, totalment irreflexiu i espontani. Sense la intenció de fer categoria de l’anècdota, crec que la nostra part conscient i racional pren molt poques de les desicions que creiem que son obra de la raó o del “libre albedrío”; la nostra intuició o subconscient, decideix, crec, molt més del que ens pensem. Seguint les converses d’un sopar d’amics -i no tant amics-, si pot ser sense prejudicis preestablerts, podríem descobrir moltes de les pors, sentiments, causes, experiències,… existents en nosaltres mateixos.