Archivo de la categoría: Anterior 5G

Vacances i altres fòbies

No crec que C. G. Jung sigui la millor lectura per unes vacances poc desitjades. Gairebé és inevitable buscar la raó d’aquesta fòbia a les vacances: sortir de la zona de confort del dia a dia em fa pànic sobretot quan sembla que hi ha una pressió social per tenir unes vacances amb espais i situacions diferents als de la resta de l’any. He declinat vàries invitacions i m’he inventat algunes destinacions; no m’han semblat plans ni persones amb les quals em sentiria còmode però em dòna la impressió de ser un pringat si no faig res especial, tot i que el fet de quedar-me als meus llocs d’oci habitual pot ser causa de d’abatiment posterior als meus mals costums; ja m’he provocat aquest estat semidepressiu després del primer cap de setmana. Suposo d’aquí ve la necessitat d’expressió.

I la lectura de de Jung no fa més que complicar no tan sols el perque d’aquesta fòbia a les vacances, si no una causa psicoanalítica dels meus problemes candents des de fa anys: necessitat de desaparèixer i incapacitat de relació amb qualsevol dona que m’interessi. La primera l’he anat controlant, encara que últimament l’ús de les drogues torna a ser més o menys habitual en els moments d’oci. Per la segona continuo sent un inútil total. Inevitablement, amb la lectura de Jung he buscat possibles arrels per aquests tres problemes. Pel que fa a les vacances, la causa pot ser de l’època infantil, per l’absència de vacances amb la meva família, sobretot del meu pare, per unes vacances catastròfiques o senzillament, i com jo més penso, relacionades amb els meus altres dos problemes. De totes formes, encara soc reaci a pensar psicoanalíticament; m’agradaria pensar que les coses son més senzilles, que les causes son molt més properes o que no tots els comportament humans han de tenir un relació causa-efecte.

I aquí un continua escrivint intimitats, un dimecres al matí de vacances, per què no sap on caure mort, per què no vol rodar bars, per què no vol marxar por ahí sol i tampoc acompanyat, per què ja llegiré Jung i me’l creurè i no me’l creurè després, per què potser si em veig amb ganes meditaré i em quedaré aixafat, per què ja no tinc ressaca per passar-me el dia mirant la tele, per què després igual intento escriure algo més creatiu o per què intento foratgitar-me les cabòries expressant-les i així intentant entendre-les. L’escriptura em continua venint de gust quan estic trist…

Canviat assaig per novela, sembla que la segona no m’ha d’afectar o m’hi he de sentir menys identificat. Però no. Vaig llegir “Preguntale al polvo” de John Fante. S’imagina que ell és el centre, que serà un gran escriptor, que la mexicana està colada per ell, tot i tractar-la malament, no escull bé les opcions, desprecia al contrincant, i quan li arriba l’oportunitat, va sobrat i la caga. I ho torno a intentar, I la torna a espifiar. Després pensa en lo que hagués pogut ser. Com me sona… Al final aconsegueix ser escriptor i perd la dona. Comença desastre i es va espavilant. Ni bo ni dolent. Interpretable. C’est la vie.

La novela és lo que és. Jung és més complicat. Me’l crec? Me complico la vida i rebusco? O continuo pensant amb el libre albedrío? Deixo que surti lo que vulgui, avui és un dia prou complicat. O surto a buscar solucions ràpides?

Relat social

La presència d’un tan sols es justificava pel compromís ja que no li volia fer un lleig al seu padrí de boda. Es notava amb l’actitud sèria i impacient, com quan havia d’acompanyar de compres a la seva parella i s’espera, guardant la compostura mentres ella tria i retria al llarg de les botigues que va triant; només la cordialitat feia de contrapes i li permetia aguantar estoicament fins l’entrega dels regals, que marcava el moment quan un podia desaparèxier sense ser la víctima dels comentaris quisquillosos dels que només deixen de parlar bé d’ells quan, de manera altruista, dediquen la seva diarrea dialèctica i reflecteixen els seus complexes en la primera persona que abandona la seva companyia. Un monogràfic perenne fins la pròxima eixida. Un altre va necesssitar l’insistència telefònica per exigir la seva presència degut a una nit que se li va engullir el dia. Altres tenien l’excusa perfecta per beure i deshinibir-se, foratgitant llavors qualsevol escletxa de culpa, i deleitar-se amb una sessió d’insensibilitat que els permetrà expressar-se sense necessitat de sentir. Mentre els plançons podran reflexar aquell nerviosisme paternal sense l’habitual mirada inquisitiva, aquella negativa a qualsevol expressió creativa fora de l’ortodòxia, habitual durant la monotonia diurna.

Durant aquell extàsis nocturn, orgullosos i cofois de les avantatges vitals i emocionals de la procreació, evidenciaven la baixada d’un esglaó en la seva jerarquia vital vers els seus fills. Creien, i suposo amb certa raó, que els fills son lo millor de la existència, i relativitzaven ja la seva vida condicionant’la a la pròxima generació, en la perpetuació de l’espècie sense la qual no existiríem. Sense tenir massa clar la raó -suposo té a veure amb el desig de veure’ls crèixer- deixar de fumar acostuma a ser un dels temes reiteratius: per què vull deixar jo de fumar, i encarar amb més possibilitats una vida llarga i sana, si me passat mitja vida volent abandonar-la?

Aquestes activitats socials serveixen també de termòmetre per calcular el grau d’amistat que perdura amb gent amb la qual ja no coincideixes tant habitualment. N’hi ha de gairebé eternes, constants durant tota la vida, que normalment s’arrastren gairebé de l’infantesa. Altres adolescents que perduren degut a les coincidències espaials. Altres, també adoslescents, son més temporals i depenen de gustos i activitats mútues i acostumen a desaparèixer en diferents etapes d’evolucions vitals. Com aquell personatge secundari que al principi de la pel·lícula ja saps que es morirà, a vegades per la seva nula importància en la trama, a vegades per descarte, altres amistats tambe estan condemnades al fracàs des d’un primer moment, per molt intenses que puguin ser mentre existeixen. N’hi ha d’altres que van apareixent durant la vida, en edats ja avançades, per activitats comunes o per situacions personals similars; amb aquestes prefereixo mantenir la incògnita i deixar el futur en suspens. En aquest sopar hi estaven totes aquestes formes d’amistat presents. I la sensació de que el canvi de costums m’ha allunyat d’alguns va ser la més notòria; per molt que em vulgui sentir proper, la sintonia sense aquelles aficions i estats mentals comuns sembla més complicada.

– Un zippo? Vaya regal més poc imaginatiu! –
Automàticament després d’haver pronunciat aquesta frase, que em va recordar la meva època adolescent en que era un regal recurrent en qualsevol aniversari masculí i després no el portava mai ningú -sempre me n’he preguntat la raó-, vaig pensar que aquell comentari no era gratuït. El meu subconscient va reflexar els meus pensaments en les accions alternes. La poca imaginació que vaig tenir jo en escollit un llibre com a regal, encara que sapigués que li agradaria el llibre en qüestió, la vaig reflexar en el comentari sobre el zippo, totalment irreflexiu i espontani. Sense la intenció de fer categoria de l’anècdota, crec que la nostra part conscient i racional pren molt poques de les desicions que creiem que son obra de la raó o del “libre albedrío”; la nostra intuició o subconscient, decideix, crec, molt més del que ens pensem. Seguint les converses d’un sopar d’amics -i no tant amics-, si pot ser sense prejudicis preestablerts, podríem descobrir moltes de les pors, sentiments, causes, experiències,… existents en nosaltres mateixos.

Victòria i derrota?

Seré, atent, divertit, ocurrent i a gust amb aquell moment. No sempre era fàcil. Tornar als dinars amb les antigues companyies era perillós. L’ambient era heterogeni: per uns bon rotllo, converses, pim-pom i sol i per altres malhumor, discussions inútils i estats alterats. Hi ha vicis nocius que sempre estan atents per tornar a aflorar, i més si alimentes la inhibició amb alcohol. Aquell dia no li va ser complicat aguantar les temptacions; estava fort i tenia altres motivancions que frustraven els instints primaris. Pasava la tarda, i la companyia s’allunyava emocionalment. Anaven caient en aquell estat tens i ell continuava estant distés i lúcid; eren motors que anaven a diferents revolucions i els seus cops de gas l’alentien i el separava del convoi. No li va costar gaire trobar l’excusa per desaparèixer i va anar a buscar distracció pel que quedava del dia: pizza per sopar. Semblava que acabaria guanyant.

Un somriure acompanyat d’una dolça salutació. Va recordar la de dijous, improbable, amb indicis, però difícil de creure. I els fantasmes van tornar a aparèixer. Aquella sensació de cobardia, de derrota, d’incapacitat per afrontar una conversa. S’ho va pensar. No. Va marxar amb el cap baix. Va intentar buscar-se una excusa però va entendre que no n’hi havia. Cobardia. Vergonya. Por al no-res. Va agafar el cotxe i es va ficar la música a tot volum. I es va perdre per les carreteres. Melancòlic. Trist. Pensava en la vella desconnexió un altre cop. Confonia possiblitat amb vici. Per afrontar, caure. Si volia rodar i provar, el vici era necessari. I es va decidir pel demà en comptes de l’avui. Cap a casa. I demà serà un altre dia. Victòria o derrota? Victòria i derrota? Avui van juntes. Encara ha d’aprendre separar la vida plena i l’ara efímer. Bufff! A continuar que queda un camí interessant.

Claustrofòbia mortal

S’adormia. En aquells moments del primer son sentia que s’aproximava la por, una angústia de la que no en sabia la causa però l’atemoritzava. Tenia la sensació d’un terrible malson sense contingut; només la sensació. I de cop es trobava enclaustrat dins el seu propi cos: la seva ment no podia fer respondre al cos. El seu psique estava viu però el cos estava mort. Llavors la ment es trovaba totalment impotent en la lluita amb el cos. Li demanava que reaccionés però el cos semblava mort. Aquells moments eren la pitjor sensació que havia tingut mai; una claustrofòbia que asfixiava una ment viva que estava lluitant dins un cos que no responia, que per moments no reaccionava als impulsos i es moria. La situació era molt angoixant; no sé si era la ment o l’ànima, però cridava amb una angoixa i amb la sensació de que es quedaria tancat dins d’aquell cos per la resta del seu temps. Amb una violència desmesurada intentava fer moure el tors i el cap, però no tenia prou força. Llavors ho intentà amb les cames; una violenta esbrabada va fer moure el peu. Va ser com una descàrrega elèctrica que de cop li va retornar dla vida. Les pulsacions li anaven a mil i estava espantat, com al despertar del pitjor malson. Li donava la impressió que si la ment no hagués lluitat el cos se l’hauria engollit cap a la mort. O pitjor, s’hauria quedat atrapat per sempre dins el cos.

Totalment espantat va obrir el llum i es va incorporar. Ja li havia passat un altre cop i sabia que si s’adormia el seu cos encara podia guanyar. No sabia si era el cor que s’apagava, era una mort súbita, el cos en general es fonia o es quedaria tancat per sempre sense poder tenir un mitjà per expressar-se però tenia tota la sensació de que si no s’hagués despertat llavors no ho hagués fet mai més. Tampoc tenia clara la causa, però en aquella època havia tractat molt malament al cos, i especialment a la ment: igual es rebel·lava o igual incoscientment es volia morir. No li ha tornat a passar, i així espera que continui. Va ser la pitjor sensació que ha tingut en la seva vida.

Sexe i desamor

Aquell matí de gener, sota el sol que queia al migdia i al reparo de l’aire gèlid del nord, la lectura del dietari groc de Salvador Pàniker mentre els companys de quinta enviaven les presentacions al recent creat grup de Whatsapp per la més que probable cel·lebració d’un sopar, li va fer aflorar la nostàlgia. La seva memòria va focalitzar en uns deu anys endarrera. Suposo no va ser casual; els inputs van associar, capritxosos, aquell segment temporal.

No va haver de rascar massa en la memòria per recordar com va començar; senzillament es van trobar dos persones amb dos circumstàncies que fluien cap a la búsqueda ràpida de plaer. Buscaven l’aixopluc de la nit, aquella foscor que permetien els baixos fons escabolir-se de la realitat del dia a dia, de la rutina d’un desencant amorós per part d’ella i d’un sentiment de fracàs i aborriment per part d’ell. I la sombra, barrejada amb l’alcohol i les drogues, els permeteren matar dos ocells d’un tret: escapar d’una realitat frustant i aborrida i trobar-ne una altra més hedonista, divertida, efímera, salvatge i crua. Es trovaben quan les portes dels pubs es començaven a tancar. I anaven a l’hotel a disfrutar dels seus cossos, a practicar un sexe únicament carnal; l’ús de l’MDMA i l’speed no era massa compatible amb la tendresa però sí amb la diversió i amb les llargues sessions de sexe deshinibit. Les albades borroses els permetien rentabilitzar aquelles emocions ebries no tan sols com a orgasmes del coit, sino com a traca final de les llargues nits de festa.

Tot alló va acabar com va començar. Ella va anar combinant amants i tot d’una ell va desaparèixer de la combinació. Aquella època, a nivell amorós, va ser totalment inocua. Les tragèdies -permeteu-me la llicència igual molt tràgica però és la paraula que em surt per instint- van venir a continuació, quan l’amor va substituir el sexe. Van ser tres noies seguides, en un interval d’uns tres d’anys. Quan estava amb elles, no tenia massa clar si eren adequades, però quan les perdeia, aflorava dins seu una sensació de total abandonament, una tristor intensa que les tenia instaurades indefinidament dins el seu cap. Alló va arribar a absorbir-li tantes energies que anhelava desaparèixer definitivament per tal de foratgitar aquells pensaments totalment tòxics. Per ell, les relacions amorores van adquirir una connotació totalment negativa; l’amor com a patiment, no com a gaudi.

Però amb el temps va veure que confoneia la causa del patiment. Igual que quan un s’enfada, pateix internament per algo extern; la causa del patiment està fora. I si està fora, la qüestió és tractar-la com algo extern, com algo exterior a un mateix. I llavors començà a veure els problemes com a testimoni, intentant veure’ls passar però no involucrar-s’hi emocionalment. I llavors els relativitzà i els vegué des d’un punt de vista més objectiu, des de la prespectiva externa.

I mentres desapareixia el sol amagat sota els núvols i el vent gèlid es colava al reparo cap cop més insistent, encara no ha tornat a tenir cap relació emocional ni sexual digna de ser explicada. I a vegades li sorgeixen dubtes de si arribarà algun dia aquella relació especial que li farà veure l’amor en positiu. Lo que sí que té clar es que, si no relativitza i aprén a portar les relacions, no sobreviurà a gaires més.