Ànima

Cinquanta-vuit animals. Com una tempesta d’estiu, que fustiga l’ordre i sacia el caos, que nutreix la terra que eleva les fulles, narrada per cadascun dels animals que ho perceben. Un s’enfonsa, inundat per la seva densitat vers l’aigua. L’altre flota i s’eleva fins desintegrar-se, com el dent de lleó susurrat pels llavis d’aquell infant. Aquell ho veu des de la seguretat del refugi, aïllat pel vidre enmarcat en fusta. N’hi ha que només noten el murmuri. D’altres reben la seva violència com una carícia humida revitalitzant. I cada un en coneix les conseqüencies al seu pas però cap sap l’efecte total.

Aquests cinquanta-vuit animals narren una odisea, cadascuna des dels sentits, les inquietuts i les necessitats que l’evolució ha tingut el capritx de repartir-los’hi. L’odisea d’una ànima, parcialment però no únicament humana, que desconeix però intueix, la raó del seu nom, el per què aquells paisatges des d’aquelles finestres, d’aquella identitat tant aliena a les seves arrels i sobretot, qui ha provocat aquella irracional persecució a causa d’aquell acte violent, desgarrador i tant lligat amb la seva infantesa perduda en les dreceres subconscients que cerquen comoditat del conscient.

Un búsqueda, d’esme, d’una persona amb l’ànima morta, sense calor ni alé, però amb la irrenunciable determinació de seguir ficant un peu davant de l’altre, correlativament, guiat per la necessitat de veure la cara del monstre que va ficar la pell dins la carn de la seva dona i que també el portaria a descobrir d’una vegada la causa d’aquell enterrament en viu, amb tota la carn equina, i el seu posterior discurrir un un món tant allunyat d’aquella massacre de sang i pols.

Narrat per animals en primera persona, ens mostra el discurrir d’aquesta odisea des de moltes prespectives; el sentit de l’olfacte, possiblement el que hem desarrollat menys els humans, els serveix per descriure’ns les pors, les intuicions, les necessitats, la sed i la gana i sobretot l’angle des d’on veuen aquella realitat. I aquella realitat pertany a un ser que està per sota del bè i del mal, que necessita saber la raó d’aquelles accions monstruoses que envolten la seva vida, d’on emmana tota aquella sang i viòlencia que l’acompanyen en aquella infernal odisea incubada ja en la seva infància.

Ànima, de Wajdi Mouawad, és una tempesta narrativa on la combinació i el sentit cada paraula la converteix en poesia, que ens mostra l’abisme que porta al sacrifici d’una ànima. Crua, violenta, sensible i perenne en la memòria.

Deja un comentario