PleasureLive

La desconnexió de PleasureLive per tal que em puguessin cosir la cama em va retornar al mode real, una sensació que creia que no existia. Van aflorar un records llunyans, floreixia un rumor oníric, una sensació molt familiar d’aquella edat en la qual el codi ètic no permetia la connexió al sistema PleasureLive.

La societat s’hi va acostumar; d’entrada tot eren avantatges. Els wearables van permetre un control total de les probabilitats que tenia cada persona de tenir certes malaties i els avanços en medicina genètica anticipaven l’inserció de gens correctius abans que la malaltia és mostrés de forma activa. Aquest sistema de predicció, gràcies als avenços en física quàntica, va permetre modificar el genoma amb total garantia d’èxit: obesitat, depressió, ansietat, acné… ja formaven part del passat. Els avenços amb modificació psicològica van permetre amagar al nostre sistema cognitiu els pensaments nocius que podien afectar negativament el nostre sistema inmunològic, degut a la llavors descoberta interacció total entre cos i ment. PleasureLive havia aconseguit eliminar el dolor, físic i psicològic, tant a través del control dels gens, com, i més important, amb la inducció constant de distraccions. Era vital que no entressim en contacte amb nosaltres mateixos, per això, els implants distractors connectats a PleasureCenter i la geolocalització constant ens permetia rebre, cada segon de la nostra vida, la informació i les sensacions que Bigdata deduia que necessitàvem.

La finestra del vehicle, de manera inexplicable segons GoogleTaxi, va caure des de la passarel·la elevada al carrer per on jo anava al Meet de les 12:43:22, sugerit pel meu connector (al principi en deiem smartphone, però llavors ja ens els havien implantat, circumastància que va marcar l’era ciborg), mentre els dos passatgers del taxi quedaven atònits amb l’entrada d’una ràfaga violenta d’aire i preguntaven al pilot automàtic mentre ell els donava una lliçó de japonés: era important tenir la nostra ment sempre ocupada, per evitar possibles connexions al RealSad. La finestra de kevlar i vidre sintètic em va caure, després de traspassar les tanques de seguretat i recòrrer 20 metres en caiguda lliure, a la cama. Me la va tallar. Jo, immunitzat pels inhibidors de dolor, vaig quedar a terra, de costat, i els distractors d’emergència de PleasureLive van substituir la Meet de les 12:43:22 per una sessió d’emergència de bricolatge: em vaig quedar anonadat amb les noves tècniques d’empotrament de sofàs. La meva cama, separada del meu cos, va sorprendre a una transeunt que passava. El meu psique no ho notava, totalment concentrat amb el modelisme, però les meves constants vitals s’estaven modificant. La rapidesa en la inyecció de medicaments via connector era tant eficient que no donava temps a sentir dolor, però en un cas tant inusual com la pèrdua d’una cama per un accident inèdit fins llavors degut a les estrictes mesures de seguretat en la circulació vial, el software no estava preparat per a respondre a aquesta casuística. Ràpidament, els sensors del meu connector van enviar els missatge d’un canvi radical en els constants del meu organisme a PleasureCenter i en qüestió d’uns segons una ambulància constant m’atansava a l’hospital més proper. Allí vaig perdre la consciència.

Em vaig despertar al llit de l’hospital, desconnectat de PleasureLive per tal que el sistema inmunològic pugués fer les connexions de musculatura, ossos i texits del meu cos a aquell membre que havia estat amputat violent però netament, de manera natural i sense interferències dels inhibidors de plaer; així ho havien decidit els metges, fent cas omís als consultors de PleasureLive que veien una amenaça a la desconnexió. Primer va ser l’avorriment, seguit d’una sensació de tristesa i solitut. La meva ment estava acostumada a constants estímuls de distracció externs, i ara, de cop, m’havia d’espavilar jo mateix per crear-me la realitat. Tot i els calmants per l’operació -o gràcies a ells-, la meva ment va entrar en un estat de relaxació que em va permetre entrar en contacte amb la meva memòria real, la que afllorava durant la nit en els somnis. No havia viscut la meva vida. No havia estat jo. En pos del plaer i l’ausència de dolor i patiment m’havien pres la meva vida. M’havien estafat i m’havien convertit en un ser sense capacitat de desició, un ser totalment predit, amb una vida llarga -120 anys era la garantia- i distreta però sense cap besllum per la sorpresa. I havia alguna possibilitat de tornar a l’estat “salvatge”, amb els seus riscos i el seu lliure albedriu? Era possible viure desconnectat de PleasureLive?

Durant aquells dies em vaig sentir viu un altre cop, amb capacitat per decidir si em volia aborrir o volia estar trist, acostumat a estar sempre ocupat. Podia menjar senzillament saborejant el menjar o podia estar mirant els leds sense haver de pensar res. Els hi vaig demanar als metges si em podia quedar una temporada sense connectar, però automàticament van venir els consultors de PleasureLive i em van recordar la necessitat de la connexió constant al seu software per tal de poder tenir una vida plena i saludable en societat tot i mostrant-me la meva signatura digital al contracte de per vida amb PleasureLive. Ara llegeixo aquests pensaments al gravador extern que vaig programar per que sonés ara, en comptes del Song 09:12:34 V984.

Deja un comentario